A les 3:37 de la matinada, a l'habitació de l'apartament número 4, Milo i Emilia jeien junts en el llit. La ràdio, sense senyal, produeix un so etern d'estàtica que trenca la nit silenciosa i freda de Barcelona. Per la finestra, es reflecteix la llum de la lluna i la brisa tardorenca mou les cortines de blanc encaix.



Emília reposava plàcidament mentre que, a l'altre costat del matalàs, s'escoltaven els sanglots ofegats de Milo, que tornava a tenir malsons que, a hores d'ara, ja formaven part de la seva vida diària.

Dins del somni, ell corria uniformat amb el seu vestit militar pels carrers destruïts de Munic a causa de diversos bombardejos aeris, agitat i amb les mans cobertes de sang. Mentre avançava per la ciutat, veia gent morta, des de nens fins a ancians.

Més tard, va entrar en un edifici i va tancar la porta amb potència. A dins, no s'havia encès cap llum, només podia veure una mica l'estat dins de l’edifici gràcies a la llum del sol que entra per la finestra. Hi havia una dona estirada en el sòl, i com la llum no era suficient, no podia reconèixer el rostre real de la dona, així i tot, la seva figura li semblava coneguda. Quan es va voler acostar, el so d'una gran explosió el va fer despertar del seu somni exaltat i suós. Com a resposta, Milo mou la seva mà dreta de manera tremolosa cap al seu costat a la recerca d'Emília. Després de sentir-la, la sacseja d'una forma una miqueta brusca, repetint reiterades vegades el seu nom, verificant si es troba bé.



—Emília, el meu amor, Emilia! Estàs bé? —diu Milo amb notable preocupació en els ulls—.



—Què passa, Milo? —Emília es va despertar per Milo—.



—Pensava que estaves en perill—.



—Per què ho estaria, amor? —Emília pregunta amb genuïna confusió i preocupació mentre arrufa les celles i suavitza la seva mirada i acaricia de manera delicada l'esquena de Milo—.

—Una altra vegada amb els malsons? Com et va anar en la consulta amb el psicòleg? Has fet el que et va dir ell?

—Sí…, he intentat mantenir la calma i he vist una mica de millora quant a l'ansietat, però continuo tenint malsons.



—Bé, relaxa't i no pensis tant. Dorm i descansa bé, que d'aquí a poques hores has d’anar al treball.



Ha començat un nou dia, però l’estat d’ànim d’en Milo continua igual, tan canviant com el temps dels últims dies. A causa de les cadenes dels malsons, en Milo sovint es queda absort i es despista a la feina, cosa que fa que els productes que elabora no siguin satisfactoris i que el cap l’hagi cridat per parlar-ne.



—Què està passant? Per què últimament les coses que produeixes té tants errors? —el cap l’interpel·la amb ansietat.



—Darrerament no he descansat bé.



—Què passa?

—Gairebé cada dia tinc malsons; sovint em desperta a mitjanit i després no puc tornar a adormir-me massa.



—Entenc... però en aquest estat tampoc pots treballar bé. Fem una cosa: aquests dies no cal que vinguis a la feina. Descansa i recupera’t.



—Però he de guanyar diners, he de mantenir la família! —en Milo, amb la veu tremolosa i a punt de plorar.



—No t’amoïnis, no t’estic acomiadant. Només descansa tres dies; considera-ho com si et descompten el salari pels errors recents a la feina.



—D’acord… —Milo ho accepta amb resignació.



Quan surt del despatx, Milo sent una mena de buit estrany, com si el món s’ha tornat irreal. Tres dies sense treballar. Tres dies sencers a casa amb ella.



Mentre camina pel carrer, amb les mans dins les butxaques i la mirada clavada a les rajoles humides de la vorera, una sensació incòmoda li recou l’esquena. I si els malsons no paraven? Arriba a l’edifici i puja les escales amb passes lentes. Quan obre la porta de l’apartament, l’aroma familiar li envolta immediatament.

—Ja ets aquí —diu Emília des de la cuina, amb naturalitat, com si hagués sabut exactament el moment en què arribaria.



—M’han donat uns dies de descans —diu ell finalment.



—M’ho imaginava.



—Com?

—Ho necessites. Ara estaràs millor —afegeix ella—. Podràs descansar de veritat.



Milo assenti, encara observant-la amb una estranya intensitat.



—Emília… —diu en veu baixa.



—Sí?

—Tu… no marxaràs, oi?

—On hauria d’anar?

Milo no respon.



Ella es va acostar lentament, fins a quedar molt a prop.



—Estic aquí —Emília murmura—. Sempre estic aquí.



Ell tanca els ulls i recolza el front contra el seu.



Aquesta mateixa tarda, molt lluny d’aquell apartament, Ferran Soler rellegeix les notes de la sessió. Obre el calaix inferior del seu escriptori i treu una carpeta buida amb el nom “Milo Kahler”. Es queda mirant el nom uns segons i després obre l’ordinador. Comença amb una cerca bàsica: historial mèdic, antecedents, registre civil. Res d’estrany al principi. Antic militar. Canvis freqüents de domicili. Aïllament progressiu. Estat civil. Continua buscant i finalment troba el registre matrimonial. El seu rostre no va canviar, però els seus ulls sí.



—Això no és possible… —murmura el Dr. Soler.



Ho torna a comprovar, però el resultat és el mateix. El formulari de registre en blanc és com una porta freda, que separa la veritat de la realitat. Només el cop del teclat se sentia a l'habitació.