Quan n’Aitor va sortir de la consulta, va notar que el món continuava exactament igual que una hora abans. El mateix soroll de trànsit, la mateixa gent caminant amb pressa, el mateix cel amb un color indecís entre el blau i el gris. Però ell tenia la sensació que alguna cosa s’havia desplaçat molt lleugerament dins seu, com si una peça que havia estat massa ajustada hagués cedit uns mil·límetres.



Va quedar-se uns segons quiet davant la porta de l’edifici. La mà encara li tremolava una mica. No sabia si era pel que havia dit o pel que no havia arribat a dir. Va inspirar profundament, amb la sensació que l’aire no acabava d’omplir-li els pulmons. Després va començar a caminar.



No tenia cap direcció concreta. Normalment, la seva vida estava feta de trajectes clars. De la feina a casa, de casa al supermercat, del supermercat al sofà. Aquell dia, però, no sentia la necessitat d’anar enlloc en concret. Es va deixar portar pels carrers com si fossin un riu lent.



Va passar per davant d’una botiga d’electrodomèstics i va mirar sense interès els aparells exposats. Després va travessar un semàfor en vermell perquè no venia cap cotxe. Era una petita desobediència, gairebé invisible, però li va provocar una estranya sensació de llibertat.



Al cap d’una estona va arribar a un parc que no freqüentava. Hi havia bancs de fusta desgastada i arbres prou alts per crear una ombra fresca. Va seure en un dels bancs sense pensar-hi gaire. Notava el cos cansat, com si hagués corregut molt encara que només hagués caminat.



La pregunta de la psicòloga li va tornar al cap amb una claredat inesperada. Si aquesta vida normal li pesa. Va intentar respondre-se a si mateix, però no va trobar paraules. Només sensacions. Un cansament difús. Una tensió que no sabia situar exactament. Una mena de tristesa sense història.



Un nen va deixar escapar una pilota que va rodolar fins als seus peus. N’Aitor la va recollir i la va tornar amb un gest lent. El nen va somriure amb una confiança que el va desarmar. Durant uns segons va sentir una punxada d’enveja. Aquella manera de viure el moment sense cap filtre li semblava gairebé irreal.



Quan el sol va començar a baixar, va tornar a casa. El pis l’esperava amb el silenci habitual. Va deixar les claus al mateix lloc de sempre, es va treure les sabates, va obrir la finestra. L’aire fresc va entrar amb una olor distant de menjar cuinat.



Va seure al sofà sense encendre la televisió. No recordava l’última vegada que s’havia permès estar simplement assegut sense fer res. Al principi el silenci li va semblar dens, gairebé amenaçador. Però després va començar a sentir-lo com una presència neutra.



Les llàgrimes li van venir sense previ avís. Van aparèixer com una acumulació lenta que finalment trobava una escletxa. Va plorar sense soroll, amb el cos immòbil, com si no volgués molestar ni en aquell moment. Quan es va cansar, va tancar els ulls i va notar una lleugeresa estranya. No era alleujament, exactament. Era més aviat la sensació d’haver deixat anar alguna cosa petita però constant.



Aquella nit va dormir profundament.



L’endemà es va despertar amb la llum del matí entrant per la finestra. Durant uns segons no va recordar res del dia anterior. Després, a poc a poc, li van tornar les imatges del parc, del sofà, de les llàgrimes. Es va incorporar amb una sensació de prudència, com si hagués de comprovar que tot continuava al seu lloc.



Va fer el cafè amb moviments lents. Es va asseure a la taula i va observar el vapor que s’alçava de la tassa. Li va semblar un espectacle mínim però fascinant. Va pensar que feia molt de temps que no mirava res amb tanta atenció.



A la feina, la rutina el va envoltar com una roba coneguda. Els mateixos passadissos, les mateixes cares, els mateixos sorolls de teclats. Algú li va preguntar com estava. La resposta habitual li va pujar als llavis, però es va aturar. Va dir que estava una mica cansat. La persona va assentir i la conversa va continuar sense importància. Per a ell, però, aquell petit canvi va ser significatiu.



Les sessions amb la psicòloga es van anar succeint. Algunes eren tranquil·les, gairebé superficials. Altres eren més remogudes. N’Aitor va començar a parlar de la seva infantesa, de la necessitat de no molestar, de la por constant d’equivocar-se. A mesura que posava paraules a tot això, sentia que alguna cosa s’ordenava lentament.



Un dissabte va decidir agafar el tren sense pensar gaire. Va baixar en un poble costaner on no havia estat mai. Va caminar fins a la platja i es va treure les sabates. La sorra freda li va provocar una rialla espontània. Feia anys que no reia així.



Va passar hores mirant el mar. Les onades li semblaven honestes. No fingien ser una altra cosa. No intentaven complir cap expectativa. Quan va tornar a casa, es va sentir cansat però tranquil. Va comprar un quadern i va començar a escriure-hi pensaments desordenats.



Amb el temps, aquell quadern es va convertir en un refugi. Hi anotava sensacions, dubtes, petites alegries. No buscava grans conclusions. Només volia entendre’s una mica més.



També va començar a relacionar-se d’una manera diferent amb la gent. No explicava tot el que li passava, però deixava de fingir constantment que tot anava bé. Descobria que alguns el comprenien més del que imaginava. Altres no. I això també ho aprenia a acceptar.



Una tarda, després d’una sessió especialment intensa, va pujar fins a un mirador de la ciutat. Des d’allà els carrers semblaven línies de llum i moviment. Va pensar que la seva vida podia ser així. Caòtica i ordenada alhora.



Va respirar profundament. La pressió al pit encara hi era, però havia canviat. Ja no era una massa opaca. Era una emoció amb forma. Alguna cosa que podia observar.



Els mesos van passar. No es va convertir en una persona completament diferent. Continuava tenint dies grisos i moments de vergonya. Però també hi havia instants nous. Instants en què es permetia dubtar, dir que no, dir que sí.



Una tarda d’hivern, caminant pel carrer, es va adonar que ja no mirava sempre a terra. De tant en tant aixecava el cap i observava el cel, els edificis, la gent. Era un canvi subtil, però real.



Va entendre que potser no trobaria mai una resposta definitiva a la pregunta de com estava. Però també va comprendre que això no era un fracàs. La vida no era un examen que hagués de superar. Era un procés.



Un vespre va tornar al parc on havia estat aquell primer dia. Va seure al mateix banc. Els arbres estaven més despullats, l’aire era més fred. Va tancar els ulls i va escoltar el silenci.



Va recordar el nen de la pilota, les llàgrimes al sofà, el primer cop que havia dit que no estava normal. Va sentir una mena de tendresa per aquell home que havia estat. Per aquell home que encara era.



Quan es va fer fosc, es va aixecar amb calma. No tenia cap revelació espectacular. Només una sensació tranquil·la de continuïtat.



Aquella nit, abans d’anar a dormir, va escriure al quadern que no sabia exactament com estava, però que ja no li feia tanta por no saber-ho. Va apagar el llum amb la certesa discreta que el camí no s’havia acabat.



Potser no arribaria mai a un lloc definitiu. Però, per primera vegada en molt de temps, no tenia pressa per arribar-hi. Només volia continuar caminant. I això, encara que semblàs poc, era suficient per començar.