CAP 2

La seva psicòloga li pregunta com està.

N’Aitor no sap com contestar. La pregunta és senzilla, però li pesa com si amagàs alguna cosa més. Hi ha un silenci incòmode després de la pregunta, un silenci que s’allarga perquè la psicòloga no el vol pressionar. Ella espera, tranquil·la, sense dir res. Ell nota com el temps passa lentament, com si cada segon s’estiràs massa.

Després d’un minut de silenci, n’Aitor parla.

Diu que està normal.

Just després de dir-ho, sent una lleu incomoditat. No perquè sigui una mentida absoluta, sinó perquè és una resposta buida. Normal és una paraula segura, una paraula que no demana explicacions. La que sempre utilitza quan no vol aprofundir. La que li permet passar desapercebut.

La psicòloga assenteix lentament. No fa cap comentari immediat. No pren apunts. No sembla sorpresa ni decebuda. Simplement deixa que el silenci torni a instal·lar-se entre ells, però aquesta vegada no és tan dens. O potser és ell, que comença a percebre’l diferent.

N’Aitor sent com les espatlles se li destensen lleugerament. Esperava alguna reacció, alguna correcció, com si hagués contestat malament. Però no passa res. I això el desconcerta.

Normal. Què vol dir exactament això. Normal comparat amb què, amb qui.

Baixa la mirada i observa el terra. Hi ha una taca petita a la catifa, just al costat de la pota de la cadira. S’hi fixa més del compte, com si aquella taca li permetés no pensar. Com si mirar-la fos més fàcil que mirar-se a si mateix.

Quan la psicòloga torna a parlar, ho fa amb el mateix to tranquil.

Li demana què vol dir quan diu que està normal.

N’Aitor es mou lleugerament a la cadira. No sap com explicar-ho. Li passen pel cap moltes respostes, però cap li sembla adequada. Finalment diu que fa vida normal, que treballa, que menja, que dorm. Ho enumera tot com si fos una llista mecànica, com si això fos suficient per definir com està una persona.

Mentre parla, s’adona que tot sona buit. Com si parlàs d’algú altre.

La psicòloga l’escolta sense interrompre’l. Quan ell calla, li pregunta si aquesta vida normal li pesa.

La pregunta el sorprèn. No perquè sigui complicada, sinó perquè mai no s’ho havia plantejat així. Li pesa. No ho sap. Potser sí. Potser no. Potser el que li passa és que està cansat de no saber-ho.

Nota una pressió estranya al pit. No és dolor, però tampoc comoditat. És una sensació coneguda, constant, com si sempre estigués sostenint alguna cosa invisible que no pot deixar anar.

Diu que no gaire. Afegeix que no tant com per queixar-se.

Ho diu abans que ningú li ho demani. Com sempre.

La psicòloga li diu que no és allà per queixar-se, sinó per entendre què li passa.

Aquella frase li fa efecte. Perquè és exactament això el que no sap fer. Fa temps que nota que alguna cosa no acaba d’encaixar, però sempre ho ha atribuït al cansament, a l’estrès, a coses normals. Coses que tothom té.

Sempre s’ha dit que els altres poden amb això. Que ell també hauria de poder.

Però no pot.

Es passa la llengua pels llavis, secs. Durant uns segons pensa a dir alguna cosa més, qualsevol cosa, només per omplir el silenci. Però no ho fa. Aquesta vegada, el silenci no li fa tanta por.

Finalment admet que li fa vergonya.

La psicòloga li demana què és el que li fa vergonya.

N’Aitor respira fons. Té la sensació que, si comença a parlar de veritat, no sabrà com aturar-se. I això el fa por. Té por de dir massa. Té por de dir-ho malament.

Diu que li fa vergonya que el que li passa no sigui prou important. Que sembli una tonteria.

Dir-ho en veu alta el deixa exposat. Vulnerable. Espera sentir-se jutjat. Espera una mirada diferent. Però no arriba res d’això.

La psicòloga li diu que no hi ha problemes petits ni grans, que només hi ha allò que l’ha fet venir.

N’Aitor baixa el cap. Alguna cosa dins seu es mou lentament. No és alleujament encara, però tampoc és tancament. És una petita escletxa.

Potser avui no explicarà tot el que li passa. Potser encara no. Però, per primera vegada en molt de temps, no té la sensació que molesti només per ser-hi.