Vaig estar tota la nit pensant en aquell comentari. Com podia algú saber el que havia vist si jo no ho havia publicat ni explicat. Aquell detall em feia mal de cap. Potser… potser no era un espectador qualsevol. Potser era algúd’EcoCarnio la mateixa persona.

L'endemà, a classes, no em podia concentrar. Els llums fluorescents del sostre parpellejaven com en els meus malsons. Cada cop que algú obria la porta de l’aula, girava el cap de cop esperant que fos algú deEcoCarni. Les meves mans suaven tant que no podia ni agafar bé el bolígraf.

A l’hora del pati el mòbil va tornar a vibrar. Una altra notificació, però aquesta vegada no era un correu. Era un missatge emergent amb una direcció, com si algú haguéshackejatdirectament el sistema del telèfon.

“T'esperem a les instal·lacions,Basil. Vine quan vulguis a ***********”

Vaig sentir com si el món s’aturés. Com sabien el meu nom? I per que volien que anés a les instal·lacions? Vaig mirar al meu voltant, buscant algú que em mirés de forma rara, però tothom continuava amb la seva vida, rient, menjant, discutint per les ximpleries de sempre amb el futbol.

Vaig apagar el mòbil i el vaig guardar a la motxilla. ''Em comprometo a anar a les instal·lacions després de l'escola i documentar-ho tot.'' Ho havia dit en veu alta i els meus amics ho havien sentit, m'estaven mirant com si estigués boix, normal. Una vegada acabada les classes torno a casa a deixar la motxilla escolar i agafo tot el necessari per anar a les instal·lacions deEcoCarni. No estava molt segur de si ho volia fer, però si no hi vaig jo ningú ho farà. Una vegada preparades del coses surto al carrer, que estava estranyament silenciós. Agafo el mòbil i miro la direcció que m'havien mandat en el missatge d'abans, estava bastant lluny d'on vivia i hauria d'agafar l'autobús que pares més a prop o un taxi... Millor l'autobús, és més barat que el taxi. Agafo el bus que para més a prop de ************* i començo a caminar fins a arribar a veure les instal·lacions, eren enormes i semblava que estigués tot abandonat. Trec la llanterna i il·lumino la porta d'entrada mig oberta. A l'entrar veig un munt de sales estranyes, una sala estava plena de forats a la paret, l'altre estava plena d'un líquid estrany que millor no tocar. Hi havien de tots tipus, normal, rares, inhumanes, una porta donava literalment a la paret, mentre que un altre era un pou sense fons. També vaig veure alguns dels experiments que feien als animals i... eren fastigosos, els hi injectaven coses perquè tinguessin molta més carn i això feia que es vegin desfigurats, eren com una massa sense forma. Com més endins entrava més observat em sentia, sort que havia portat un encenedor i un esprai per si em passes alguna cosa o per directament cremar aquest lloc infernal. Després d'uns minuts sento algú caminant darrere meu i per defensa pròpia encenc l'encenedor i amb el esprai faig un llançaflames. Surt malament. Les instal·lacions cremen i tornar a l'entrada no és una opció.

Una treballadorad'EcoCarnis'adona de l'incendi i com havien tret una persona amb cremades greus de dintre. Aquesta agafa el cotxe i aparca a l'hospital on havien portat a la persona.

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

La televisió sonava de fons amb les imatges d'un incendi. Una infermera se li apropa i li diu que pot entrar a la sala. La treballadora obra la porta se li apropa aBasili li diu. ''DirectorBasil, per què ha incendiat les instal·lacions? Has tornat a tenir un atac d'identitat i has pensat un altre vegada que eres un adolescent, veritat?''‘’Ja sabia jo que havíem d'haver endut al director al psicòleg els primers dies abans que passes això.''

–EcoCarni: I recorda, la salut es important!