Els vídeos que havia publicat desapareixien un rere l’altre. No era un error, algú els esborrava activament. El cor em bategava amb força i em començava a fer mal el cap. No sabia si era l’estrès o alguna cosa més. Aquella nit, mirant el mòbil em va arribar un missatge privat al correu, en obrir-ho aquest només deia.

“Para ja.”

Em vaig congelar de la por, com sabien que era jo. Em vaig aixecar tremolant per agafar un got d'aigua. Però em sentia estrany, aquella sensació de ser observat tota l'estona no em deixava. Els dies següents, cada cop que encenia el mòbil o la televisió, els anuncisd’EcoCarnisemblaven fixar-se directament en mi. Ja no era només màrqueting era com si cada imatge, cada somriure, cada vaqueta perfectament retocada, fos un recordatori que ja sabien que jo sabia el seu secret,isegurament vindrien a per mi per silenciar-me. Potser m'estic tornant una mica paranoic...Una tarda, mentre veia alguns vídeos, una notificació va sonar a l'ordinador. La finestra es va tancar sola, i es va crear una nova carpeta a l'escriptori. Un sentiment gelat em va travessar per tot el cos algú dinsd’EcoCarnim'estava controlant d'alguna manera.Vaig decidir que necessitava un pla. No podia confiar en ningú del meu entorn. El que havia començat com una investigació curiosa s’havia convertit en el típic cas de detectius que feien cada tarda a la tele.I llavors vaig veure una notificació nova apareixia al meu mòbil.

“Bona nit, Pacient 001”

Potser ja era massa tard per retrocedir.Que significava allò de pacient 001. Aquella nit vaig tenir malsons. Veia passadissos blancs llargs, llums fluorescents que parpellejaven, figures humanes i animals sense una forma fixa. Em despertava sodat, amb el cor bategant a mil, i amb la sensació que algú m'estava observant.

Els dies següents, vaig intentar seguir la rutina de sempre com si res. Anar a l'escola, estudiar, parlar amb els amics i fer deures. Cada cop que algú parlava de la granja, encara que fos només per un comentari innocent, em sentia com si estiguessin parlant de mi. Les xarxes socials ja no eren segures per mi, cadalike, cada comentari, cada vídeo compartit podia ser una pista que els permetia localitzar-me més fàcil.

Vaig començar a preparar un altre identitat falsa. Necessitava un nom, un perfil que semblés real i que pogués utilitzar per filtrar la informació, estava segur que em tornarien a esborrar els vídeos, però ho tenia de provar un altra vegada. Qualsevol error podia significar queEcoCarnisabria exactament on em trobava. Però encara tenia una pregunta que no em deixava des del primer moment, per què havien deixat un codi amagat darrere delbànerde la seva pàgina web? Era una falla, un error humà, o era part d'alguna cosa més gran? Volien que algú descobrís el que amagant, però, perquè? Una tarda, tot va empitjorar. Vaig revisar el compte de la meva nova identitat, hi havia un missatge. Aquest tenia un fitxer adjunt que mostrava un vídeo amb les instal·lacions deEcoCarni, era tot molt diferents de les imatges que havia vist a les fotos de l'apartat privat. Al final del vídeo, es veien 3 llums vermells al final d'un passadís fosc, com si fossin 3 llums que m'estiguessin observant. Algú dinsd’EcoCarnihavia fet aquest vídeo i l'havia mandat. Em vaig quedar paralitzat i vaig tornar al compte amb la falsa identitat que havia fet, els vídeos encara estaven pujats a les xarxes i milions de persones els havien vist, molts comentaris eren d'odi mentre que d'altres em creien. Llegint els comentaris veig un que em recomana que hauria d'anar a les instal·lacionsd'EcoCarniper descobrir tota la veritat i que o qui eren les 3 llums vermelles. Vaig guardar el comentari, però havia alguna cosa d'aquest que no em quadrava, en cap dels vídeos que havia pujat parlava de les 3 llums vermelles que havia vist al final del vídeo.