En Garriga serveix el whisky amb una parsimònia que posa l'Àlex dels nervis. El vidre del decantador xoca contra el vas amb un so metàl·lic i sec. L’habitació és plena de fusta noble i llibres que ningú llegeix. L'Àlex sap que cada segon que passa aquí dins és un segon que en Dario s'allunya o s'enfonsa més en el fang. La veu de l’auricular s’ha tallat del tot després d’aquell darrer avís.
En Garriga: "Així que el motor. Tinc un Hispano-Suiza H6B de 1924. El problema és l’encesa. Tres mecànics l'han mirat i ningú troba el punt exacte. Digue'm, jove, què faries tu amb un Delco que es nega a cooperar?"
L’Àlex mira el got de whisky, però no el toca. Té els dits bruts de greix sota les ungles, un detall que l'esmòquing no pot amagar si algú s’hi fixa gaire.
L'Àlex: "L’H6B no té un Delco qualsevol. Porta un sistema de doble encesa amb dos magnetos. Si falla l’encesa, probablement no és el punt, sinó l’aïllament dels cables que van cap a les bugies del costat dret del bloc. Amb la calor, la baquelita s’esquerda. Si no canvieu tota la línia de distribució, la guspira es perd abans d’arribar a la cambra de combustió."
En Garriga aixeca una cella, impressionat. Durant un instant, l’Àlex creu que se n'escaparà. Però llavors, un soroll sord ressona per tota la mansió. Les finestres del despatx queden cobertes en pocs segons per unes persianes d'acer blindat que baixen des del sostre. Una llum vermella parpelleja al marc de la porta.
En Garriga: "El sistema de seguretat s’ha activat. Algú ha obert la caixa forta de la biblioteca. I aquí dalt només hi som jo, el servei i vostè, senyor... com ha dit que es deia?"
L'Àlex es posa dret, però la porta del despatx s'obre abans que pugui fer un pas. En Sergi, el cap de seguretat, entra amb una pistola a la mà. No sembla tan amable com a la festa. Té la mandíbula tensa i els ulls fixos en l'Àlex.
En Sergi: "Senyor Garriga, hem interceptat un intrús al passadís de servei. Portava això." (En Sergi deixa un cilindre de metall daurat, de la mida d'un llibre, sobre la taula).
L’Àlex sent un fred intens a l’estómac. En Sergi fa un gest i dos guàrdies més empenyen en Dario cap a l’interior del despatx. Té el llavi partit i l’esmòquing estripat.
En Garriga: "Requisau-li tot el que porti."
En Sergi s’acosta a l’Àlex. El registra amb brusquedat. Li treu l’auricular invisible de l’orella i el posa sobre la taula. Després, la mà de l’home s’enfonsa a la butxaca de la jaqueta de l’Àlex i en treu el feix de deu mil euros lligat amb una goma elàstica.
En Sergi: "Miri què tenim aquí. El pagament de la feina, suposo." (Diu mentre llança els diners al costat del cilindre daurat).
En Garriga s’aixeca i camina cap a l’Àlex.
En Garriga: "Vostè m’ha enganyat. No és un col·leccionista, ni un expert. És un simple lladre que sap de mecànica. Qui l'ha enviat? En Bosch? O potser la competència de Singapur?"
L'Àlex: "No m’ha enviat ningú. Només necessitava els diners."
En Garriga: "Tots necessiten diners. Però això que volien robar no té un preu de mercat. Són documents de propietat industrial que podrien enfonsar la meva empresa si arriben a mans equivocades. Sergi, porta’ls a la sala de seguretat del soterrani. I truca a la policia? No, millor truca al nostre equip d'interrogatoris. Vull saber qui més està al corrent d'això."
En Sergi: "I la noia?"
L'Àlex: "Quina noia?" (L'Àlex fa un pas endavant. En Sergi el colpeja a l’estómac amb la culata de la pistola i l’Àlex cau de genolls, sense aire).
En Sergi: "Hem revisat el seu telèfon mentre el pujàvem. Té desenes de trucades d’un tal 'Turco' i fotos d'una noia que es diu Carla. Sembla que l’Àlex té un deute pendent i que la seva germana és la garantia."
En Garriga: "Així que ho has fet per la família. Això ho canvia tot. Ara ets vulnerable. Si no em dius exactament qui t'ha donat el codi de la caixa forta i qui t’espera fora, li donaré la teva adreça a aquest Turco i li diré que té el meu permís per cobrar-se el deute com vulgui. O pitjor encara, enviaré els meus homes abans que ell."
L’Àlex mira en Dario. El noi continua en silenci, però li fa un petit senyal amb els ulls cap a la taula. Al costat del got de whisky d'en Garriga, hi ha un encenedor de plata i una ampolla de licor d’alta graduació oberta.
En Garriga: "Parla."
L'Àlex: "D’acord. Li diré tot. Però s’ha d’acostar, no vull que els seus homes ho sàpiguen. És algú de la seva pròpia junta."
La curiositat i l'arrogància d'en Garriga el vencen. Fa un gest perquè en Sergi s'allunyi un parell de passes i s'inclina cap a l’Àlex. En aquell moment, l’Àlex no pensa. Actua amb la precisió d'un mecànic que sap quina peça ha de trencar perquè tot el sistema col·lapsi.
Amb un moviment ràpid, l’Àlex agafa l’ampolla de whisky i la llança contra la paret, just on hi ha el panell de control de la il·luminació i els servidors de les pantalles financeres. El líquid banya els circuits i, en un instant, l’Àlex agafa l’encenedor de la taula, l'encén i el llança cap al toll d'alcohol.
Una flama blava i intensa puja per la paret. L’olor a plàstic cremat i alcohol inunda la sala. Les alarmes de fum comencen a xisclar amb un so eixordador.
En Sergi: "Què fas, imbècil!" (Crida intentant apuntar enmig de la confusió).
Però el sistema de seguretat de la mansió reacciona tal com l’Àlex esperava. Les llums vermelles d'emergència s'encenen i una veu sintètica anuncia: "Risc d'incendi detectat. Protocol d'evacuació activat. Desblocant sortides".
El soroll dels panells d'acer de les finestres tornant a pujar és la música més dolça que l’Àlex ha sentit mai. Enmig del fum i el caos, en Dario aprofita la distracció per clavar un cop de cap al guàrdia que el subjectava. L’Àlex es llança sobre la taula, recupera el feix de bitllets i el cilindre daurat en un sol moviment.
En Dario: "Corre!"
Tots dos surten del despatx a tota velocitat. Els guàrdies estan confosos, intentant protegir en Garriga i alhora gestionar l'alarma que bufa per tota la casa. Els convidats de la planta de baix han començat a cridar i a córrer cap a les sortides, creant una massa humana perfecta per camuflar-se.
L’Àlex i en Dario baixen les escales de marbre saltant de tres en tres els esglaons. Esquiven cambrers que han llençat les safates i dones amb vestits llargs que s'empenyen per arribar al jardí. Al vestíbul, en Sergi apareix dalt de tot de l'escala i dispara un cop a l'aire.
En Garriga (pels altaveus): "Atureu-los!"
Però és tard. L'Àlex i en Dario ja són a l'exterior. L'aire de la nit és fred i net. No miren enrere. Corren cap a la tanca principal, que s'ha obert per permetre l'entrada dels bombers que ja es veuen venir de lluny amb les llums blaves.
En comptes d'anar cap a la porta, en Dario el guia cap a una zona de setos al costat de la piscina. Allà, un cotxe gris sense llums els espera amb el motor en marxa. És en Bosch.
Pugen al cotxe mentre les rodes derrapen sobre la grava. El cor de l’Àlex batega tan fort que sent els cops al coll.
En Bosch: "L’objecte?"
L’Àlex li lliura el cilindre daurat. Està abonyegat, però tancat. En Bosch l’agafa i somriu per sota el nas. Després, li llança un altre sobre a l’Àlex.
En Bosch: "Aquí tens la resta. Deu mil més. Has demostrat que saps improvisar, Àlex. Potser et tornaré a trucar."
L'Àlex: "No ho facis. Ja he tingut prou luxes per una nit." (Diu mentre obre la porta amb el cotxe encara movent-se per un carrer lateral, lluny de la mansió).
L’Àlex baixa del cotxe a prop del seu barri. Camina ràpid, amagant els diners sota la camisa. Són les vuit i mitja del matí. El sol comença a sortir entre els edificis industrials. Arriba al taller i veu el cotxe negre del Turco aparcat a la porta. Dos homes grossos esperen a l'entrada.
L’Àlex s’hi acosta sense por. Ja no és el mecànic espantat de la tarda anterior. Els mira als ulls i treu els dos feixos de bitllets.
L'Àlex: "Aquí teniu els vint mil. Deu del deute i deu d'interessos perquè no torneu a anar a buscar la meva germana mai més. Si us torno a veure a prop d’ella, els propers diners que gasti seran per pagar algú que us faci desaparèixer. M’heu entès?"
Els homes es miren, sorpresos per la fredor de l’Àlex. Agafen els diners, comproven que són autèntics i pugen al cotxe sense dir res. El motor rugeix i desapareixen pel carrer.
L’Àlex es queda sol davant del taller. Li fa mal tot el cos i l’esmòquing de luxe és una deixalla plena de cendra i greix. Treu la clau, obre la persiana metàl·lica i entra al seu món d’eines i ferro. Al fons, a l’oficina petita, veu la Carla dormint al sofà, sana i estàlvia, tal com ell li havia demanat que fes.
S’asseu al seu banc de treball i mira un motor desmuntat que té a sobre la taula. Agafa una clau anglesa, sent el pes del metall fred a la mà i, per primera vegada en vint-i-quatre hores, tanca els ulls. La feina està feta. L’Àlex torna a ser un mecànic, però sap que, després d'aquesta nit, cap motor tornarà a semblar-li gaire complicat de reparar.
