L’Àlex mira el sostre, intentant mantenir la calma. El Salva, un conegut del barri que es mou en ambients tèrbols, va ser qui li va donar l'adreça. "Si vols diners fàcils, ves-hi. Et buscaran una feina i sortiràs amb la butxaca plena, però no facis preguntes", li havia dit. L'Àlex no té gaire relació amb ell, però no té altra opció. Ahir el Turco va anar al seu taller i li va deixar les coses clares: "Tens vint-i-quatre hores. Si demà a les nou del matí no tinc els diners, faré una visita a la teva germana. És mona, la Carla. Seria una llàstima que li passés alguna cosa a la cara". L’Àlex no pot deixar que li passi res a la Carla, ella no en té culpa de res, per això és aquí, esperant en aquest sofà incòmode.



De sobte una veu el treu dels seus pensaments.



Bosch: L'Àlex?



És un home d'uns cinquanta anys, vestit amb un vestit gris impecable, que l'observa des del llindar d'una porta. Li fa un gest perquè entri.



El despatx és fred i tranquil. Hi ha unes pantalles mostren gràfics financers i plànols a la paret i una taula llarga al mig. Res aparentment estrany. En un costat de la sala, un noi jove, l’observa sense dir res.



Bosch: Sóc en Bosch. El Salva m'ha dit que necessites una entrada ràpida de diners i que ets algú que pot passar desapercebut. No m'interessa per a què vols els diners, només m'interessa que facis exactament el que et diguem —fa un petit sospir—. Aquesta nit hi ha una festa a la mansió de la família Garriga. Són gent amb molts recursos i una seguretat privada molt estricta i necessito recuperar un objecte que es troba a la caixa forta del seu despatx privat. Aquest és en Dario, que farà la feina tècnica, però ell no pot entrar sol, cridaria molt l’atenció. Per això tu hi aniràs amb ell.



Àlex: Què hauré de fer?



Dario: Res d'especial, només estar amb mi. Et mous, parles amb la gent si cal, distreus a qui jo et digui... Si veig que un guàrdia s'acosta massa a una zona que no toca, tu seràs qui l'entretingui amb qualsevol excusa. Portaràs un auricular invisible i jo et diré on has d'anar i què has de fer en cada moment. El més important és que semblis un més de la festa.



En Bosch obre un maletí i en treu un feix de bitllets.



Bosch: Aquí tens deu mil euros, la meitat per avançat. Si demà a aquesta hora l'objecte és a la meva taula, et donaré els altres deu mil.



L'Àlex mira els diners. El pagament és justament el que necessita per poder pagar el deute. Els agafa i els guarda a la butxaca de la jaqueta.



Àlex: D'acord. Estic llest.



Dues hores més tard, l'Àlex no es reconeix. Li han donat un esmòquing d'alta gamma i l'han pentinat de manera que pot passar com un fill de bona família. En Dario també va vestit de gala. i tots dos pugen a un cotxe negre que els porta cap a la part més alta de la ciutat, on les cases ja no són cases, sinó mansions de luxe.



Dario: Escolta bé. Ara et col·locaràs l'auricular ara i només parlaré jo, a menys que sigui una emergència. Si et dic que et moguis a la terrassa, hi vas. Si et dic que busquis un cambrer i muntis una escena perquè s'ha tacat la jaqueta, ho fas. No improvisis. Segueix les meves instruccions.



L'Àlex es col·loca el petit aparell a l'orella. Nota el cor bategar-li amb força, però intenta mantenir la cara neutra. No pot fallar.



Arriben a la porta de la mansió dels Garriga. Hi ha un control de seguretat amb tres homes armats i gossos. Un dels guàrdies s'acosta a la finestra amb una tauleta a la mà.



Guàrdia: Invitació.



En Dario li lliura un codi QR des del seu mòbil amb una calma absoluta. L'Àlex mira endavant, intentant imitar l'actitud de seguretat d'en Dario. Nota la mirada del guàrdia recorrent l'interior del cotxe, examinant cada detall.



Guàrdia: Poden passar. Que gaudeixin de la gala.



La tanca s'obre i el cotxe avança pel camí privat, rodejat de jardins impecables, fins a arribar a la mansió. Hi ha música clàssica de fons i el so de les veus de centenars de convidats.



Dario: Recorda —murmura en Dario abans de baixar—, si les coses es posen lletges no ens coneixem de res..



Baixen del cotxe. El luxe de la mansió és espectacular: el terra i les parets són de marbre, hi ha llums penjants d’aranya i fa una olor a perfum car que gairebé mareja. L'Àlex segueix en Dario cap a l'interior, intentant caminar amb naturalitat. Es barreja amb la multitud, agafa una copa de cava d'una safata i comença a observar el voltant.



Dario: Proves de so. Em sents? —la veu d'en Dario sona a través de l'auricular.



L'Àlex assenteix discretament. Està a dins. La missió ha començat.