En Dario es perd entre els convidats i puja per l’escala principal amb una safata de begudes que ha agafat d'un cambrer despistat. N’Àlex es queda al mig del saló i agafa una copa de cava amb la mà esquerra. La veu d’en Dario sona nítida a l’auricular.
Dario: Camina cap a la columna de marbre del fons. Hi ha un grup de tres persones. L’home alt es diu Marc i es dedica a l’especulació immobiliària. La dona del vestit vermell és la Sílvia. Posa’t al seu costat i escolta, només cal que facis veure que t’interessa el que diuen.
N’Àlex obeeix. S’acosta al grup. El Marc està parlant de la nova marina de iots.
Marc: No pots posar un preu de lloguer així si no ofereixes serveis de càtering a bord. És un suïcidi.
Sílvia: Però el mercat està pujant, Marc. I vostè què en pensa?
Dario: Digues que l’exclusivitat no té preu.
Àlex: L’exclusivitat no té preu. Si volen estar allà, pagaran el que calgui.
El Marc assenteix, convençut.
Dario: Bé. Ara gira’t. A la teva dreta, a la barra, hi ha en Ferran. Té barba blanca i un rellotge que val més que el teu taller. Necessito que el distreguis deu minuts. No pot pujar a la planta de dalt encara. Inventa’t alguna cosa sobre rellotges o cotxes clàssics.
N’Àlex camina cap a la barra. En Ferran remena un gintònic amb una vareta de plata.
Àlex: Aquest és un Patek Philippe original o una edició limitada? —pregunta l’Àlex recordant un anunci que va veure un cop—
Ferran: És la versió de 1954, restaurada. Poca gent ho nota a la primera. Ets col·leccionista?
Àlex: Els detalls que no es veuen són els més importants.
Dario: Perfecte, el tens guanyat. Segueix així. Jo estic entrant al sistema de les càmeres.
Mentre en Ferran li explica la història de la manufactura suïssa, una dona jove amb un vestit de seda blau se li acosta. És n’Elena.
Elena: Ferran, no avorreixis el convidat amb les teves històries —es gira cap a l’Àlex—. No t’he vist mai per aquí. Ets amic de la família?
Àlex: Sóc aquí per negocis nous, explorant opcions.
Dario: N’Elena és la filla petita d’en Garriga. Ves amb compte, és llesta. Digues-li que coneixes en Pere de la facultat.
Àlex: Conec en Pere de la facultat, m’ha parlat molt d’aquestes festes.
Elena: En Pere? Quin Pere? En Pere Bosch o en Pere Soler?
N’Àlex nota una gota de suor al clatell. L'auricular emet un xiulet agut.
Dario: Soler, digues Soler... Merda, hi ha interferències. M’estic allunyant del repetidor... Àlex, m’escoltes?
N’Àlex somriu a n’Elena, que espera la resposta amb una cella aixecada.
Àlex: En Soler. Un personatge, veritat?
Elena: —Riu— Sí, sobretot des que viu a Londres.
L’auricular fa un soroll fort i, de cop, silenci absolut. N’Àlex pressiona lleugerament l’orella amb el dit, però no se sent res. Està sol.
En Ferran li torna a parlar del rellotge, però n’Àlex veu com un home alt amb una armilla de seguretat s’acosta cap a ells. És en Sergi, el cap de sala.
Sergi: Senyor Ferran, el senyor Garriga el busca per fer el brindis a la biblioteca.
Ferran: Ja anem, Sergi —es gira cap a n’Àlex—. Vine amb nosaltres, noi. M’has de dir què en penses de la col·lecció de l’entrada
.
N’Àlex no té instruccions. Si va a la biblioteca, potser es troba al mig de l’escena del crim si en Dario ja és allà. Si es nega, serà sospitós. Camina amb ells pel passadís. Hi ha molta gent. Es creua amb en Jordi, un home de negocis que va begut i l’atura pel braç.
Jordi: Ei, tu! Tu ets el que portava el Jaguar d’entrada?
Àlex: No, no ho crec.
Jordi: Doncs t’assemblaves molt al xofer d’en Mas. Escolta, saps on és el lavabo de la planta de dalt? Els d’aquí baix estan col·lapsats.
N’Elena i en Ferran s'han allunyat una mica i n’Àlex veu l’oportunitat.
Àlex: Jo també el buscava. Pugem?
Pugen l’escala de marbre. A dalt, el silenci és més gran. Hi ha un cambrer, en Pau, que porta una safata buida.
Pau: Cavaller, no es pot passar d’aquí. La zona privada està tancada.
Àlex: El meu amic no es troba bé —diu assenyalant en Jordi, que trontolla—. Només necessita un moment.
Pau: El lavabo de cortesia és la primera porta a l’esquerra, però no surtin d’allà.
En Jordi entra al lavabo. N’Àlex es queda al passadís, sol. Mira a banda i banda. No hi ha ni rastre d’en Dario. Toca l’auricular de nou. Res. De cop, una porta s’obre al final del passadís. Surt un home gran, d’uns seixanta anys, amb una presència imponent. És en Garriga.
Garriga: Qui és vostè? Què fa aquí dalt?
N’Àlex es posa dret, recte. No pot semblar un lladre.
Àlex: Sóc un convidat. M’he perdut buscant el lavabo i he acompanyat aquest senyor que no es trobava gaire bé.
Garriga: —L’observa amb ulls freds— Aquesta planta no és per als convidats. En Sergi no li ho ha dit?
Àlex: En Sergi m’ha dit que el busqués a vostè per parlar de la inversió en el taller de restauració.
N’Àlex improvisa amb l’únic que sap fer: mecànica. En Garriga canvia l’expressió de sospita per una de curiositat.
Garriga: Restauració? Cotxes?
Àlex: He sentit que té un clàssic delicat que fa temps que no arrenca.
En Garriga somriu de costat i s’acosta a ell. Li posa una mà a l'espatlla i el comença a guiar cap a una altra sala, lluny d’on se suposa que és la caixa forta.
Garriga: No m’havien dit que avui vindria ningú del sector. Anem al despatx, em dirà exactament què sap d’aquell motor.
N’Àlex camina al seu costat. Ha aconseguit no ser arrestat, però ara és el centre d'atenció de l’amo de la casa i no té ni idea de com sortir d’aquella habitació sense delatar-se o sense que en Dario el deixi tirat.
Mentre entren al despatx, n’Àlex veu pel reflex d’un mirall com en Dario treu el cap per una porta del final del passadís, amb una bossa negra a la mà, i li fa un gest de tallar el coll. La comunicació s’ha acabat, i el joc de veritat tot just comença.
Garriga: Seieu, jove. Vol un whisky? Això anirà per llarg.
N’Àlex s’asseu a la butaca de cuir. Té deu mil euros a la butxaca i un objecte robat a pocs metres, mentre el propietari el mira fixament esperant que parli de cigonyals i vàlvules. L’auricular torna a emetre un soroll, una veu molt llunyana que només diu: "Surt d’allà ara mateix".
|
