Quan l’emperador se n'anava de viatge, la comtessa era qui manava al palau i feia el que volia sense la necessitat de l'aprovació del seu pare. Això va generar rumors dins del servei, que va veure com l’escuder, amb la reputació de ser un dels millors que hi havia a l’exèrcit, i la comtessa es feien cada vegada més propers. Les criades veien que cada nit l’escuder passava a l’habitació de Lucil·la i no sortia fins a la matinada, quan el sol encara no havia sortit.

Tanmateix, aquest rumor va arribar a les orelles de l’emperador i, com que no podia confirmar-ho, va prestar més atenció al seu tracte i va manar vigilar-los.

Un dia, la comtessa va escriure una carta al seu amat per trobar-se al jardí del palau.

—Hem de trobar-nos aquesta nit al jardí. Vull dir-te una cosa important. T’espero.

L’escuder la va rebre i va arribar al punt on s’havien de trobar. Va buscar la comtessa, però no la trobava. No se’n va adonar que hi havia algú darrere seu. Aquell home el va apunyalar amb una espasa, traspassant-li completament l’estómac, i el va portar fins a una riera per desfer-se del seu cos.

L’emperador havia interceptat la carta abans que arribés a l’escuder. Un guàrdia que sospitava d’ella la va seguir fins que la comtessa va donar la carta a la seva donzella; quan aquesta es va descuidar, el guàrdia va aprofitar per portar-la a l’emperador, qui, enfadat, va manar retenir la seva filla, deixant-la tancada abans que es trobés amb l’escuder.

En assabentar-se de la mort del seu amat, va començar a odiar l’emperador, qui no li permetia sortir de la seva habitació i cada nit la visitava per veure-la. L’aparença de la seva filla semblava cada vegada pitjor: dormia tot el temps i vomitava. L’emperador, preocupat, va pensar que la comtessa havia contret una malaltia i es va allunyar d’ell.

El ventre de la comtessa havia crescut, però durant els primers mesos intentava amagar-lo. Sabia que, si el seu pare s’assabentava d’això, manaria matar el nen.

L’emperador no va poder controlar el seu desig i un dia Constanti va entrar a l’habitació de la comtessa mentre ella estava dormint. Va aprofitar que les seves donzelles havien sortit a preparar un vestit per a la comtessa. Quan va entrar, es va acostar a la noia.

Tanmateix, quan la va destapar va veure el seu ventre i va entendre que el que li passava era que estava embarassada. Confós, va sortir de la cambra sense fer soroll per no despertar-la.

L’endemà al matí, la comtessa seguia estirada al llit. De sobte, uns guàrdies van irrompre dins i li van dir:

—Comtessa, l’emperador l’espera a la vila.

—Què vol que fem allí?

—No ho sé, comtessa. Només compleixo ordres.

La comtessa es va preparar i va anar juntament amb els guàrdies. En arribar, va veure el seu pare dret davant d’un riu i es va apropar a ell.

—Bon dia, emperador. Per què em va fer cridar?

—Lucil·la, he manat que et portessin perquè pensis i decideixis.

—A què et refereixes? No entenc res.

—Has de decidir el futur del nen que portes dintre.

La comtessa es va posar pàl·lida i va comprendre que el seu pare ja ho sabia tot.

—Em preguntava què volies parlar amb aquell estúpid aquell dia. Però no vaig imaginar que seria per això.

—Pare, no facis amb el meu fill el mateix que vas fer amb ell. T’ho suplico —va dir entre llàgrimes.

—No pots tenir un fill d’un escuder. Ets una deshonra per al llegat de la nostra família. No permetré que ens avergonyeixis amb els teus actes indignes.

—Així com vas fer amb la meva germana?

L’emperador es va quedar atònit.

—Què és el que dius, insensata? Com pots referir-te d’aquesta manera a mi?

—Creus que no sé el que vas fer? M’ha costat adonar-me’n, però ara entenc la raó de la mort d'Isabel i tot l’odi que et tenia la meva mare.

.—Tu vas violar Isabel i la vas matar! Tu ets l’aberrant aquí.

L’emperador, enfadat, li va donar una bufetada a Lucil·la. Aquesta el va mirar als ulls fixament i se’n va anar sense dir-li res.

Lucil·la havia reconegut el perill que patia estant amb Constantí i va decidir que el millor era acabar d’arrel.

La nit del mateix dia, a l’hora de sopar, va entrar a la cuina i va posar verí al plat de l’emperador, qui va morir a la seva cambra amb la boca plena de sang. La comtessa havia matat el seu pare i va culpar de la mort la criada que li havia portat el sopar.

Sense governant, hi va haver un gran debat sobre qui havia de ser el nou emperador, ja que Constantí no havia tingut descendència masculina. Finalment, el tron va ser entregat a Lucil·la, qui, temps després de donar a llum, va donar el nen a la seva donzella per no generar murmuracions entre la gent, ja que ningú sabia qui era el pare.

Així, res no es va saber: el poble va creure que Constantí havia mort per raons naturals i van estimar molt Lucil·la com a governant de l’Imperi Romà.