CAPÍTOL 2: EL RETORN D’UN RECORD



Un d’aquells dies, com feia sempre, l’Emperadriu va acabar el ritual abans que altres dies. Desanimada, va anar a la cambra de Lucil·la per preguntar-li si volia dormir amb ella, com ho feien abans, quan Isabel vivia, però en entrar no la va trobar. Va buscar al lavabo, al mirador, però enlloc no la va trobar. Desesperada, es va exaltar i va cridar preguntant on era la seva filla. Els guàrdies que vigilaven l’habitació de la princesa van entrar alarmats i van buscar Lucil·la per tot el palau.



En aquell moment, la princesa es trobava jugant amb l’Emília i uns nois més al jardí. Una de les criades que passava per allà la va veure i ho va dir a l’Emperadriu.



L’Emperadriu, exaltada, va agafar la mà de Lucil·la i se la va endur a la seva cambra.



—Què feies amb la filla de la criada?! —va dir l’Emperadriu—. Saps que no pots conviure de manera íntima amb el servei, inclosos els fills, i fas el que vols!

—Mare, jo estimo la meva amiga —va respondre Lucil·la entre llàgrimes.



—De qui parles?! Ella no pot ser la teva amiga. Ets una princesa, comporta’t com a tal.



En aquell mateix moment, l’Emperadriu va anar a explicar-ho tot a l’Emperador. La seva resposta va ser l’expulsió d’Helena i d’Emília. Quan Lucil·la es va adonar que la seva amiga se n’anava, va implorar al seu pare que no ho fes, però ell, sense cap remordiment, la va ignorar.



Després de la sortida, la princesa va sentir una soledat absoluta. La seva germana ja no hi era, i ara tampoc l’Emília, que la feia sentir important i especial. Ningú estava amb ella: la seva mare no li feia cas i el seu pare era autoritari i imponent. No sabia què fer i va buscar el que li faltava, però no ho va poder trobar.



Temps després, Lucil·la es va fixar en un noi que era fill d’una criada. Quan el va veure, va quedar impressionada per la seva bellesa. Cada vegada anava més sovint a la cuina, on ell treballava i això ho van notar els guàrdies que custodiaven l’entrada. Tanmateix, el sentiment no era mutu; tot el contrari: el noi sentia un cert rebuig cap a la princesa.



Un dia, el noi anomenat Marc, descansava al jardí després d’una llarga jornada. Quan Lucil·la el va veure, va baixar ràpidament.



—Hola —li va dir Lucil·la, alegre.



—Bona tarda, princesa. En què li puc servir? —va respondre en Marc.



—En res, en realitat volia parlar amb tu.



—Sobre què?

—Volia conèixer-te, saber més de tu.



—Ho sento, però això no pot ser, princesa —va respondre en Marc amb un to seriós.



—Per què no? No està prohibit conèixer el servei. És que t’incomodo?

—No és això… —va començar, però la princesa el va interrompre.



—Lucil·la, digues-me pel meu nom. — va afegir.



—No és adequat, princesa. Hem de respectar les lleis imposades pel seu pare.



—Però ell no se n’ha d’assabentar…

—Li he dit que no! —la va interrompre en Marc.



—És que estàs enfadat amb mi? Si és així, digues-me per què.



Dubitatiu, en Marc es va sincerar.



—Sense la intenció d’ofendre-la, sé que vosaltres ens repudiàveu, i això ho vau demostrar amb la mort de la seva germana. Ella era l’única que tenia compassió de nosaltres, i per això la van matar.



—Què és el que dius, insolent?! —va dir alterada la princesa—. Com pots dir una aberració com aquesta?

—Però no és veritat? Des que l’Emperador la va fer buscar, no la van tornar a veure ni a saber res d’ella fins que ens van donar la tràgica notícia.



La ment de Lucil·la estava confosa. Va recordar les paraules que la seva mare havia repetit aquella nit. No sabia què havia passat amb la seva germana. El pensament que l’Emperadriu hi pogués estar implicada era desconcertant. Ara apareixia un nou sospitós: el seu pare. Tot això va despertar en la princesa una curiositat per saber què havia passat realment amb Isabel.



—Això que dius no és cert. No tornis a repetir-ho, perquè rebràs un càstig sever. I si realment aprecies la teva vida, mantén-te allunyat d’aquestes insinuacions errònies.



Lucil·la es va retirar del jardí, i en Marc va quedar perplex.



Aquella nit, la princesa va entrar a l’habitació de la seva mare. La idea que hi hagués un possible culpable de la mort d’Isabel no deixava de rondar-li pel cap.



—Mare estimada, bona nit. Puc parlar amb vostè? —va preguntar Lucil·la en entrar.



—Passa endavant —va respondre l’Emperadriu—. Què és el que vols dir-me?

—Volia saber com estaves. No parlàvem des que l’Emília se’n va anar.



—Era el que s’havia de fer, Lucil·la. Si el teu pare se n’hagués assabentat, hauria fet una cosa encara pitjor, i ho saps. No li agrada que tinguem contacte amb persones que no són de la nostra classe.



—Ho entenc, mare estimada. Per això crec que és millor no continuar distanciades —va dir Lucil·la amb un petit somriure—. Deixant això de banda, com portes el tema d’Isabel?

—Sincerament, encara em dol, filla meva. Sento que la veig cada dia, a tot arreu.



Els ulls de l’Emperadriu es van omplir de llàgrimes.



—Jo també l’enyoro molt. I últimament m’he preguntat com va ser la seva mort. Ja fa més de deu anys que no hi és.



El rostre trist de l’Emperadriu va canviar immediatament, i això ho va notar la princesa.



—Per què vols saber això? —va preguntar amb un to seriós—. Algú t’ha dit alguna cosa?

—No —va mentir Lucil·la—. Només tenia curiositat perquè mai no m’ho havies explicat.



—No ho creia convenient per a una nena tan petita.



—Però ara ja m’ho pots dir —va insistir—. Què és el que va passar amb la meva germana?

—Ets una nena encara, tens 14 anys. Però millor t’ho diu millor ara. Isabel va agafar una malaltia i, com que tenia les defenses baixes, no va poder recuperar-se.



—Això és tot? —va preguntar—. No veig que sigui res que no es pugui explicar a una nena.



—No sabia com reaccionaries i no volia tractar més el tema d’Isabel. Ara has d’anar a la teva habitació, és molt tard.



—D’acord, mare. Bona nit, i que tinguis somnis tranquils.



La resposta de l’Emperadriu no la va convèncer. Sentia que no era veritat i que amagava alguna cosa, però no ho podia comprovar.



Amb el pas del temps, aquella idea no va desaparèixer. Un dia, Lucil·la es va trobar en Marc parlant amb els seus amics al jardí. Parlaven una mica alt, i va sentir el nom de l’Emperador. Intrigada, es va quedar escoltant.



—Creus que va morir per culpa seva? —va preguntar un noi a en Marc.



—No ho crec, n’estic segur. Què guanyaria mentint en un tema tan delicat?

—No ho sé, però és difícil de creure. Com pot un pare matar la seva filla?

—Només un ésser tan despietat com l’Emperador ho podria fer.



En sentir això, la princesa no es va quedar callada i va recriminar a en Marc les seves paraules.



—T’havia dit que deixessis de deshonrar els nostres noms —li va dir per a després empènyer-lo.



En Marc, enfadat, va reaccionar de la mateixa manera i la va empènyer encara més fort, fins que la princesa va caure a terra. Es van colpejar mútuament fins que els amics d’en Marc van intervenir per separar-los. Tots dos van quedar malferits.



En assabentar-se dels fets, l’Emperador, furiós, va ordenar matar el noi. Tanmateix, la mare d’en Marc es va oposar a l’execució del seu fill. L’Emperador volia fer pagar el preu del qual havia fet i, no veient cap altra opció, va ordenar penjar la mare a la forca. En Marc, que havia fugit al bosc abans d’això, va veure entre llàgrimes com la seva mare perdia la vida amb una soga al coll. Va resistir-se a revelar el seu parador, però va jurar venjança contra la família, especialment contra l’Emperador.



El jove va arribar a casa del seu avi, on va viure durant els anys següents, ajudant en el negoci de sabates.



Mentrestant, la relació entre Constantí i l’Emperadriu es va deteriorar: l’Emperador freqüentava l’harem, el que provocava gelosia en l’Emperadriu, que es desfeia de cadascuna de les amants del seu marit enverinant-les.



Un dia, l’Emperadriu va emmalaltir. Lucil·la veia com el cos de la seva mare era cada vegada més dèbil, pàl·lid. El que la va obligar a postrar-se al llit sense poder moure’s. Finalment, va donar la seva última respiració davant la seva filla, però abans li va dir que havia de fugir. No entenent el perquè, la princesa va pensar que l’Emperadriu només estava delirant i no li va fer cas. Així va quedar sota la protecció del seu pare.



Els primers anys després de la mort de la seva mare van ser durs. La soledat li envaïa.



Tot va empitjorar quan la princesa va començar a notar certs apropaments per part de l’Emperador. La seva mirada havia canviat: ja no era rebuig, sinó desig, el que la incomodava. A poc a poc, això es va intensificar, i la princesa intentava evitar qualsevol contacte amb el seu pare. Aquesta actitud va començar a irritar Constantí, a qui se li estava esgotant la seva paciència.