FICCIONS

INICI



«Història de la filla de l'emperador Constantí»

«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»



CAPÍTOL 1: LA INFANTESA



Al principi del relat, es presenta a la comtessa Lucil·la com una persona ambiciosa i perversa, que influïa en les decisions del seu marit qui en aquell moment era el governador de l’Imperi romà.



Des de la seva infància, es va caracteritzar per ser una nena alegre i molt activa, tot el contrari a la seva germana Isabel, qui sovint s’amagava perquè tenia molta por. Això li preocupava a l’Emperadriu, qui li preguntava què era el que l’espantava tant, però Isabel no deia ni una sola paraula.



Amb el temps, la condició de la nena va empitjorar: no dormia, havia deixat de menjar i semblava cada vegada més esgotada; era com si la llum dels seus ulls s’hagués esfumat. Lucil·la, com una nena petita, volia jugar amb Isabel, però aquesta es va tornar més agressiva i rebutjava totalment qualsevol contacte físic. Aquest comportament va ser un senyal del dol que patia la nena, qui va morir poc temps després. L’Emperadriu no li va dir res sobre això a Lucil·la, però ella sabia que no veuria més la seva germana.



Darrers anys, la comtessa va créixer sola, ja que l’Emperadriu es va mantenir ocupada per oblidar el dolor que sentia. Tanmateix, Lucil·la sempre la sentia plorar a les nits a la seva cambra.

Una nit, Lucil·la va entrar a la cambra de la seva mare per fer-li una broma i esbossar-li un somriure. En veure que l’Emperadriu s’allunyava, ràpidament es va amagar a un armari de roure que es trobava al costat de la porta.



Quan l’Emperadriu va entrar, la nena va notar la seva tristesa. Encara que volia consolar-la abans que sortís, va escoltar com es lamentava:

— Filla meva, perdó per haver provocat la teva mort —repetia amb veu tremolosa—.

— Vaig ser incapaç de protegir-te i ara només puc demanar a Caront que sigui bondadós amb la teva ànima i et transporti per l'Estígia, fins al regne dels morts.



En escoltar això, la princesa va pensar que la seva mare havia assassinat a Isabel. La por va inundar el seu cos. Des de l’armari, no va fer ni un soroll i va veure com l’Emperadriu es quedava adormida, amarada de llàgrimes per tot el rostre.

Lucil·la, confosa, no sabia què pensar. Com podria imaginar-se que la seva mare fes mal a la seva germana? L’Emperadriu no era molt propera, però tampoc era capaç de matar-la, o això era el que pensava Lucil·la.



A la tarda següent, des de la seva cambra, el riure alegre de nens la va portar cap al mirador. Al lluny, va veure a nois de la mateixa edat que ella jugar sense parar, aprofitant cada moment per divertir-se. Això li tornava records de quan jugava amb Isabel, abans que aquella ombra li robés l'alegria. La princesa va espiar els nens fins que va enfosquir.



En una ocasió, mentre caminava pel passadís del palau, portada per la curiositat, va anar al jardí a prop d’aquella casa. Allà, amb el seu vestit rosa i un ninot de drap, es va acostar una nena.

— Puc jugar amb vosaltres? —va preguntar Lucil·la als nois.

— No pots perquè ets la filla de l'emperador —va respondre una noia que s’acostava a ella.

— Però jo només vull jugar —va dir Lucil·la amb tristesa.

— Està bé. Com et dius?

— Lucil·la, i tu?

— Emilia.



L’Emperadriu, preocupada per no saber on era la seva filla, va renyar a les criades que estaven a càrrec de cuidar-la.

En sentir els crits de la seva mare, Lucil·la va córrer ràpidament al palau. Quan es va trobar amb l’Emperadriu, aquesta va veure el vestit ple de barró, i la va castigar tancant-la a la seva cambra.



Els següents dies va començar una amistat amb Emilia, la filla de la criada Helena. Jugaven cada tarda, quan la mare de Lucil·la es tancava a la seva cambra per realitzar rituals per l’ànima d’Isabel.



Emilia era el reflex d’aquella nena que ara ja no estava, qui havia estat el seu refugi i protecció. Amb ella, Lucil·la podia expressar els seus sentiments lliurement. Abans de la seva mort, quan encara somreia, Lucil·la passava molt temps amb Isabel. Estimava passar temps amb ella i eren inseparables.



Quan Isabel havia d’anar a executar activitats fora, Lucil·la l’estranyava molt. La seva germana era la seva alegria, amb qui se sentia protegida.