El trànsit seguia completament aturat, sonaven clàxons constantment, cada vegada més gent corria pel carrer, la gent plorava i cridava desesperada.



En Daniel continuava completament paralitzat enmig de la carretera amb els ulls clavats a les enormes naus immòbils al cel.



El soroll al seu cap cada vegada s’intensificava més. Les mans li començaven a tremolar i la respiració se li accelerava.



— No… Ara no — va murmurar en Daniel.



Ja sabia que venia, era inevitable. Va tancar els ulls i va tornar aquell dia. El desert, la pols, tothom movent-se ràpidament entre les tendes del campament.



I de sobte, la llum. Però, aquesta vegada el record no es va aturar aquí, la llum, no cremava, era diferent.

Va notar com la llum s'apartava dels seus ulls, i quan els va obrir, allà eren, dues naus colossals immòbils al cel del desert. Semblava impossible.



Tot era en silenci, en pau, els seus companys no corrien, tots miraven les llums de les naus com hipnotitzats.



- Papa! - Va cridar en Liam.



En Daniel va obrir els ulls de cop a l’autopista. El cor li anava a sortir del pit de la velocitat a què bategava. Va alçar la vista. Les naus no eren noves, eren les mateixes, la mateixa forma, la mateixa llum.



- Papa, si us plau! - Cridaven els fills.



El terra va començar a vibrar. Les naus s’apropaven lentament.



El soroll es tornava més profund, no venia del cel, el sentia dins seu.



I aleshores va començar a recordar.



La sala blanca, circular i sense finestres.



La gravetat diferent.



La terra sencera vista des d’una finestra.



Ell caminant per la superfície lunar.



Una base. A la lluna.



L’estructura d’una nau alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.



Va entendre que aquella llum no els havia destruït. Els havia escollit. Els crits del desert no eren de dolor, eren de por.



Recordava veus.



- Tornaràs i quan arribi el moment, ho recordaràs tot.



Recordava la lluna sota els seus peus.



Recordava haver anat i recordava haver tornat.



De sobte va tornar, però, el soroll ja era insuportable. Va caure de genolls a la carretera. El caos al seu voltant incrementava i una veu cridava el seu nom desesperadament.



— Daniel! Daniel!



Però no eren els nens, no era cap conductor. Era més profunda.



— Daniel has de despertar!



Va mirar al seu voltant, la carretera començava a esquerdar-se. Els cotxes es veien diferents. Les cares es difuminaven. Els seus fills el miraven, però les seves cares no semblaven reals.

La llum va tornar, però aquesta vegada era molt freda i el soroll es va transformar en un “bip” constant. “Bip, bip, bip…”.



Els crits es tornaven més forts.



— Daniel, reacciona!



— El perdem!



No semblaven records, eren molt reals.



De sobte, va tornar a veure el terra de l’autopista, però aquesta vegada els crits de la gent i els seus fills sonaven molt lluny. Només quedava el “bip” constant que cada vegada s'alentia més.



Sentia que el seu cos s’estava apagant, i en aquell moment va semblar entendre-ho tot. Tots aquells divuit anys, la llum, els crits, la guerra, les naus, tot. No era un record. Era una invenció del seu cervell buscant desesperadament una sortida, buscant una raó per continuar vivint.



- Daniel, desperta!



- Daniel!, Daniel!



- DANIEL!



El “bip” va tornar, aquest cop molt ràpid.



Va obrir els ulls i no hi havia cel, ni naus. Només un sostre blanc i una llum d’hospital.



- Ha tornat. - Va dir la veu d’un infermer.



En aquell moment ho va entendre amb claredat. Mai va despertar el 2041. Mai van existir els divuit anys restants, ni el que havia viscut.



Feia setmanes que estava en coma.



I quan va tancar els ulls, exhaust, encara podia sentir, molt lluny l’eco d’uns nens rient i el record d’una vida sencera.