El despertador va sonar com sempre a les set del matí, encara que el Daniel feia estona que ja era despert estirat al llit mirant al sostre. Aquesta vegada la Sophia encara dormia, li va tocar torn de nit a l’hospital i va arribar tard a casa.



El Daniel la va mirar, va sospirar i es va aixecar del llit perquè havia de portar als nens a l’escola. Es va fregar la cara i va anar cap a l'habitació dels nens.



— Va, nois aixequeu-vos, que heu d’anar a l’escola— va dir en Daniel mentre apujava la persiana.



En Jack es va girar i va tapar-se la cara amb els llençols.



— Cinc minuts més — va murmurar.



— Res de cinc minuts — va respondre en Daniel. — Vinga, que farem tard.



El Liam ja estava assegut al llit fregant-se els ulls. En Daniel els va ajudar a vestir-se i pocs minuts després ja eren a la cuina, esmorzant amb pressa. En Daniel va mirar la data al calendari, avui és dilluns 24 de febrer del 2059, un dia més. A fora encara era a les fosques i com sempre no hi havia ningú pel carrer.



Van sortir de casa amb pressa, en Daniel va encendre el cotxe, el motor va rugir i la ràdio va començar a sonar suaument. Després d’una estona els carrers eren més plens de l’habitual. Quan van arribar a l’avinguda principal el trànsit es va alentir i van quedar completament aturats.



- Papa, arribarem tard - va dir en Jack



- Ja ho sé - Va contestar en Daniel mentre mirava la llarga fila de cotxes davant seu.



De sobte el terra va començar a tremolar, alguns conductors sortien del cotxe i miraven el cel espantats.



- Què està passant? - Va preguntar en Liam en veu baixa.



De sobte tots es va enfosquir. En Daniel va alçar la vista.



Desenes d’enormes naus flotaven al cel. Eren enormes estructures metàl·liques. En Daniel mai havia vist res tan grana al cel, era impossible que fos de l’exèrcit.

Ningú sabia què estava passant. De sobte, les ràdios i els telèfons van emetre un soroll agut que va sobresaltar tothom.



-Atenció. Alerta d’emergència nacional. Atenció. Alerta d’emergència nacional. Això no és un simulacre. S’han detectat objectes voladors no identificats sobre diferents punts del planeta. Les autoritats demanen que mantinguin la calma, romanguin en llocs segurs i evitin desplaçaments innecessaris.



A l’instant es va provocar un caos immens. Clàxons, crits, portes que es tancaven de cop. Cotxes que intentaven marxar sense èxit. Altres conductors marxaven corrents i els nens no podien creure el que veien.



- Papa… - Va dir en Jack - Tinc por.



En Daniel no va respondre. Aquells crits constants li semblaven massa familiars. Les mans li suaven i va començar a marejar-se, va respirar profund i va intentar sintetitzar alguna emissora.



- Efectivament, fins ara ha estat confirmat la presència d’aquests enormes objectes que semblen ser naus sobre diferents punts d’Amèrica, Àsia i Europa. Els governs de tot el món ja estan pensant una resposta. Si us plau, mantinguin la calma - Va dir la comentarista del programa.



El món al seu voltant era de tot menys calmat. El trànsit seguia bloquejat. La gent corria per la carretera, sonaven sirenes a la distància, el telèfon del Daniel va començar a sonar i el Liam plorava al seient del darrere.



I llavors, sense voler, en Daniel va tornar.



La llum, aquella terrible explosió i els condemnats crits de desesperació dels seus companys. Va sentir un nus terrible a l’estómac, sentia que s’anava a desmaiar. De sobte tot era en silenci.



Va parpellejar amb força i va tornar al present. Els seus fills el miren amb cara de por des del seient de darrere.



Va respirar profund i va sortir del cotxe. El cel seguia ple d’aquelles enormes naus immòbils i va contemplar com el món s'esfondrava al mateix temps que ell.