Però per entendre això, cal tirar enrere en el temps.



El despertador va sonar com sempre a les set del matí, encara que el Daniel feia estona que ja era despert estirat al llit mirant el sostre. Al seu costat, la Sofia, la seva dona, es va aixecar amb cura de no fer massa soroll, avui té torn de matí i ha d’anar a treballar a l’hospital, però abans ha de deixar els nens a l’escola. Des del llit el Daniel va escoltar com la seva dona es vestia ràpidament i sortia de l’habitació amb passos silenciosos, pocs minuts després va escoltar al Jack i al Liam corrents pel passadís, només tenen set i cinc anys. Més tard quan es decideix en baixar els tres ja marxaven per la porta.



— Adeu, papa — Va dir el Jack, abans de tancar la porta.



En Daniel només va somriure. De sobte tota la casa és en silenci absolut, en Daniel està completament sol en mig del menjador mirant per la finestra com el cotxe s’allunya. A fora la ciutat encara és a les fosques, no hi havia ningú pel carrer, era una petita ciutat, molt tranquil·la de no més de 10.000 habitants, en mig de Minnesota, als Estats Units.



Va apartar la mirada de la finestra i es va apropar al calendari de la cuina. Avui és dimarts, 18 de febrer de 2059, un dia més. Va seure a la taula del menjador amb la seva tassa de cafè i es va quedar mirant una fotografia penjada a la paret del menjador. Eren ell i els seus amics fa uns vint anys, un dia de pesca, quan la vida semblava més fàcil.



En Daniel havia estat militar quan era jove. No per passió, simplement perquè no era bo en res més i havia de fer alguna cosa amb la seva vida. Però sovint va fer molts amics i es va adonar que li agradava la seva feina. Desgraciadament això no va durar molt temps.



L’any 2041 va esclatar una guerra a l’Orient Mitjà per aconseguir recursos, en la qual els Estats Units es va veure inclòs. En Daniel havia estat enviat a la frontera entre l’Iraq i Síria, i feia algunes setmanes que estava en un campament militar amb el seu regiment. Aquell terrible dia en Daniel i el seu equip havien rebut l’ordre d’evacuar la seva zona per perill d’atac, però, quan van voler marxar ja era massa tard, en Daniel només recordava veure una llum, sentir un soroll fortíssim i després només crits punyents que mai més li van sortir del cap.



En Daniel es va despertar dos mesos després a l’hospital després d’un coma, tenia un timpà foradat i les dues cames trencades, però la resta del seu regiment no va tenir la mateixa sort. Daniel va ser informat pel seu comandant que era l’únic supervivent de l'equip.



Després d’aquesta notícia, pel trauma que això li va suposar i després d'ignorar les súpliques del seu comandant, que insistia que era el millor del seu equip, va abandonar definitivament l’exèrcit i va decidir allunyar-se de tot el que li recordés aquell dia. Es va mudar lluny de casa i va començar una nova vida treballant en una fàbrica de metal·lúrgia on sovint es va adonar que no era feliç.



Amb el pas dels anys, en Daniel va aprendre a conviure amb el dolor, tan físic, per les múltiples ferides que li va deixar per tot el cos. Com mental, que li turmentava cada vegada que es quedava sol amb els seus pensaments.



A la feina només feia el que se li demanava. El soroll de les màquines era constant, i esgotador, i ell sempre tenia molta feina a fer, però en part ho agraïa, perquè mantenia la seva ment ocupada i no li permetia pesar en aquell dia.

Quan tornava a casa intentava mostrar una versió feliç i animada d’ell mateix davant dels seus fills, encara que sabia que era només una façana, no volia que el seu estat afectés els seus fills.

Però a les nits, quan tota la casa tornava a quedar en silenci, tornava aquell fortíssim soroll, la llum ofuscant i sobretot els condemnats crits dels seus companys. Sabia que mai els podria oblidar.



Tot i això, encara que la seva vida no fos ni semblant a la que mai podria haver arribat a imaginar, cada dia en Daniel s’aixecava amb dificultats i continuava endavant, carregant tot el pes del seu passat i conscient que mai se’n deslliuraria d'aquest.