Els mesos transcorregueren, aparentment tranquils. A la cort, Iulia persistia, ara Livia, aferrada a la idea del passat llunyà. Però, el fat, oh, tan difícil d'oblidar.

Un matí gèlid, un mercader romà aterra. Transportava teixits exquisits, espècies aromàtiques i novetats. Mentre descarregava al pati, el seu olhar es fixà en ella. El temps semblava aturat, un instant. La reconeixé.

Immediatament, silenci. Però la seva mirada, intensa i persistent, desvetllà una profunda angúnia en Iulia. Aquell home, un temps abans, al palau imperial, allà hi era. Havia presenciat el creixement de la filla de l’emperador.

El rumor, lent com el foc sota les cendres, es difongué. El comerciant, finalment, s'anà.

Mentrestant, la vida a la cort canviava també. El sobirà, la malaltia l'afeblia, va morir, sol, envoltat del silenci matiner. El dol omplí el castell, i el poble, amb respecte i esperança, aclamà el nou governant. Així, Tiberi assumí el poder.

Ja no era només un jovençà príncep trobant-se d'amagat amb ella al jardí. La responsabilitat ara pesava fort damunt les espatlles. Malgrat tot, dins la cambra privada, encara era aquell que aferrava la mà amb afecte. Però els rumors es tornaren massa audibles.

Un vespre, al mig del gran saló, un conseller digué en veu alta, el que sols era un murmur:

—La donzella que està aquí no és Livia. És Iulia, filla de l'emperador Constantí.

El silenci fou dens, gairebé insuportable. Tiberi va fixar els ulls en Iulia. Ella no ho negà. Sabia que el moment havia arribat. Amb veu clara, desvetllà la veritat. Narrà la nit de la fugida, la por, i el que li féu el seu propi progenitor. No hi havia orgull, només tristesa.

Tiberi, davant tothom, va dir:

—Qui sigui, estarà a l'empara meva.

La noves viatjaren ràpid a Roma.

I amb elles, la ira de Constantí.

L'emperador no manà ambaixadors. Envià legions.

L'exèrcit romà envoltà la cort amb una força colosal. Les muralles van tremolar, víctima dels impactes brutals dels ariets. El cel, cobert de fum, ressonà amb crits. La guerra, oh, havia començat!

Tiberi liderava els seus homes amb valentia. No era solament un governant; si no també, un home que defensava apassionadament allò que estimava. Però Roma era formidable, implacable fins a la medul·la.

Aleshores, les defenses cediren, inevitablement.

Iulia, davant la devastació i la sang vessada, prengué una decisió crucial. Amb un rostre pàl·lid, malgrat tot decidida, caminà cap al camp de batalla, desoient les crides desesperades.

Constantí, dret entre els seus soldats, la seva armadura bruta, però amb rastres de victòria.

—Pare —digué ella, amb una veu clara malgrat el caos.

Ell la mirà, amb una barreja d'orgull i possessió, un espectacle.

—Has tornat a casa —va dir Constantí.

—Faré el que vulgueu, jo us obeiré, tornaré amb vós, ho fare —seguí—. Però, atureu aquesta guerra, ja hi ha hagut prou morts, massa.

Un silenci sobtat va caure sobre el camp devastat, un instant dens.

Constantí, llavors, va obrir els braços, com si anés a acollir-la.

Iulia, amb un últim bri d'esperança s'apropà.

L'abraçada, però, no hi fou.

Amb un gest ràpid, gèlid, l'emperador clavà un ganivet al seu ventre.

Els ulls d'Iulia s'obriren amb sorpresa, per damunt del dolor. El seu cos fallà lentament mentre la vida fugia entre los dits.

A escassos metres, Tiberi ho ho observava tot.

Un crit salvatge esquarterà los seus llavis. Amb la ràbia convertida en força, corrí cap a Constantí i, sense un segon de dubte, alçà la llança.

Amb un únic impuls, li traspassà el pit a l'emperador.

Constantí queia a terra, amb la fredor que l'havia acompanyat tota la seva existència.

El silenci s'apoderà del camp de batalla.

Tiberi deixà caure l'arma i corregué cap a Iulia. L'aixecà, embrutant-se amb la sang d'ella, desitjant retindre una vida que s'extingia.

—Iulia… —murmurà, la veu trencada.

Ella somrigué feblement, amb un alè quasi imperceptible.

Llavors, els ulls es tancaren.

Tiberi restà quiet, immòbil, per moments eterns. El soroll de la guerra ara li semblava llunyà, poc importànte. Només existía el cos sense vida d'aquella dona que estimava.

Aleshores, entengué, amb una claredat espantosa, que el tron, la victòria i el futur ja no tenien cap sentit, cap valor.

Amb un moviment lent, agafà la llança encara amb taques de sang. Va besar el front d’Iulia per un darèra vegada.

—I si no puc viure amb tu —va dir tot trist—, no viuré sense tú.

I, a davant un camp silenciat per l’horror, s'enfonsà l'arma al pit.

El vent va bufar entre les restes de la batalla, enduent-se amb ell el final d'dues vides només volien ser lliures.

I per això, la història que havia començat amb una fugida acabà amb un sacrifici, una fi que ningú oblidaria.