EL PREU DE LA DESOBEDIÈNCIA

«Història de la filla de l'emperador Constantí»

«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»

Capítol I

Durant l’època de l’Imperi romà, quan Roma era el centre polític i militar més important del món conegut. L’emperador governava amb poder absolut i ningú no gosava qüestionar les seves ordres. El palau imperial, situat a la part alta de la ciutat, era el lloc des d’on es prenien totes les decisions importants.

Aquest era un edifici molt gran, fet de pedra clara i marbre. Estava envoltat de muralles altes i vigilat dia i nit per soldats armats. A l’interior hi havia molts passadissos llargs, sales enormes i habitacions decorades amb mosaics i estàtues que representaven antics emperadors i victòries militars. Tot estava pensat per demostrar el poder de l’Imperi i fer sentir petits aquells que hi entraven.

Iulia havia crescut en aquell palau des que va néixer. Havia estat educada per convertir-se en una dona obedient i digna del seu llinatge. Havia après a comportar-se correctament, a parlar amb respecte i a no mostrar mai debilitat davant dels altres. Tot i això, Iulia no compartia la manera de pensar del seu pare.

A diferència de Constantí, ella creia que el poder s’havia d’utilitzar per protegir el poble i no per imposar por. Sovint observava com els soldats castigaven la gent sense motiu o com els consellers callaven per por de l’emperador. Aquelles situacions la feien sentir incòmoda, però mai no havia pogut expressar-ho obertament.

Aquell dia, Iulia caminava sola pels passadissos del palau. Portava una túnica clara, senzilla però neta, i els cabells recollits. Els seus passos ressonaven sobre el marbre i el silenci que l’envoltava li feia venir mals pensaments. Havia rebut una ordre clara: havia de presentar-se davant del seu pare immediatament. Quan l’emperador cridava algú, normalment no era per donar bones notícies.

Mentre avançava, veia com els servents s’apartaven al seu pas amb el cap cot. Ningú li parlava. Tothom semblava nerviós. Aquell ambient tens feia augmentar encara més la seva preocupació.

Quan va arribar davant la gran sala del tron, dos soldats van obrir les portes amb força. A dins, l’espai era immens. El sostre era molt alt i les parets estaven decorades amb pintures que mostraven batalles i conquestes. Al fons, sobre una plataforma elevada, hi havia el tron imperial.

Constantí estava assegut allà. Era un home d’edat mitjana, fort i amb una presència intimidant. Vestia una túnica fosca amb detalls daurats i un mantell que indicava clarament la seva posició. El seu rostre era dur, amb una mirada freda i severa. Al seu costat hi havia Flavius, el general de l’exèrcit, un home fidel a l’emperador que mai no qüestionava les seves ordres.

En un costat de la sala hi havia dos escuders. Un d’ells era Marcus, un jove soldat que encara no feia gaire que servia al palau. Tenia el rostre tens i evitava mirar directament l’emperador.

—Iulia —va dir Constantí amb veu greu—. Apropa’t.

Ella va avançar lentament fins quedar davant del tron. Tot i sentir por, va mantenir l’esquena recta i la mirada ferma.

—Pare —va respondre.

L’emperador la va observar durant uns segons sense dir res. Aquell silenci va ser molt incòmode.

—Saps per què ets aquí —va dir finalment.

—Ho imagino —va contestar ella.

—M’has desobeït —va afirmar Constantí—. Has rebutjat el que et vaig ordenar.

Iulia va respirar profundament abans de respondre.

—No podia fer-ho —va dir—. No era correcte.

Aquelles paraules van provocar una reacció immediata. L’emperador es va aixecar del tron amb un moviment lent però ferm.

—No ets ningú per decidir què és correcte —va dir amb duresa—. Tot el que ets existeix gràcies a mi.

—Soc la vostra filla, però això no vol dir que pugueu decidir-ho tot sobre mi.

El rostre de Constantí es va endurir encara més.

—Has oblidat quin és el teu lloc —va dir—. I això té conseqüències.

Va fer un gest amb la mà, donant per acabada la conversa.

—Marxa —va ordenar—. Aviat tot quedarà resolt.

Iulia va sortir de la sala amb el cor accelerat. Sabia que aquell enfrontament havia estat un error, però no se’n penedia. Tot i això, tenia una sensació molt dolenta.

Aquella nit, el palau estava estranyament silenciós. Les dues de la matinada van tocar. Iulia romania al seu llit mentre fullejava un còdex il·luminat per espelmes. Sonà la porta.

—Iulia, puc passar? — xiuxiuejà el pare.

— Passa! — exclama la noia.

El pare irrompí a l’habitació. Era gran, amb parets amples i sostres amb altura innecessària. Hi havia columnes jòniques. El terra era de mosaic. I ell llit, de fusta fosca i immens.

— Com estàs, filla meva?

— Bé, em trobes llegint.

— Doncs… volia dir-te alguna cosa, filla estimada.

— Digues-me, endavant.

— Fa temps que ho estic pensant, ets la nena dels meus ulls. Saps a què he vingut.

— Estic confosa, què vols dir amb això…?

El pare va començar a apropar-se més a noia, i la va agafar per la cuixa. La noia forcejava i es resistia mentre intentava cridar, però sense èxit, ja que l’home li tapava la boca amb l’altra mà.

— Filla, hem de jeure junts.

Finalment, la noia aconsegueix agafar el seu compacte còdex de lectura i colpejà l’home. Aquest, en adonar-se’n compte del que havia fet la seva filla, començà a marejar-se fins a caure en un somni profund. La jove, ràpidament va improvisar una bossa amb escasses coses que pensava que necessitaria durant l’escapada que cometria.

Aquella mateixa nit va abandonar el palau en secret, sense que ningú la vegés, ignorant què li reservava el destí.

I així la història de Iulia tot just començava.