Els primers dies fora del palau van ser un infern per a Iulia. No estava acostumada a caminar llargues hores, ni a dormir a terra, ni a suportar el fred de la nit sense més protecció que una túnica prima. El bosc semblava no acabar-se mai. Els arbres alts li barraven la llum del sol i el silenci només es trencava pel cruixir de les branques sota els seus peus o pels sons llunyans d’animals que no podia veure.

Caminava sense rumb clar, guiada només per la necessitat d’allunyar-se de Roma. Menjava poc, el que havia pogut endur-se, i bevia d’un rierol quan la set es feia insuportable. Amb cada passa, el seu cos es debilitava més, però la por de ser trobada li donava forces per continuar.

Al quart dia, exhausta i amb els peus plens de ferides, va veure al fons del camí unes muralles. No eren tan imponents com les del palau imperial, però indicaven la presència d’una cort. Les pedres estaven gastades pel temps i algunes torres mostraven esquerdes visibles. Tot i així, per a Iulia, aquell lloc significava una possible salvació.

Quan va arribar a les portes, dos guàrdies la van aturar immediatament. El seu aspecte devia ser lamentable: els cabells despentinats, la túnica bruta i el rostre pàl·lid pel cansament.

—Qui ets i què busques? —va preguntar un d’ells, desconfiat.

—I… em dic Livia —va respondre després d’un instant de dubte, mentint—. He estat caminant dies. No tinc on anar.

No va dir res més. Sabia que qualsevol detall podia trair-la. Els guàrdies es van mirar entre ells abans de deixar-la passar. Aquella cort no semblava rica, però tampoc cruel. A dins, l’ambient era més humà, menys fred que el del palau imperial.

La van portar davant del governant de la cort, un home just i cansat, que va ordenar que li donessin menjar i un lloc on descansar. Ningú li va preguntar pel seu passat. Iulia va entendre que, almenys per ara, la seva identitat estava segura.

Va ser allà on el va veure per primer cop.

El príncep de la cort va entrar a la sala mentre ella bevia aigua amb mans tremoloses. No portava vestits luxosos ni una actitud arrogant. Era jove, amb una mirada tranquil·la i atenta, molt diferent dels homes que havia conegut a Roma. Quan els seus ulls es van trobar, Iulia va sentir una sensació estranya, una barreja de vergonya i calma.

—Estàs bé? —li va preguntar ell amb veu suau.

Ella va assentir, sense saber què dir. Aquell simple gest de preocupació li va resultar desconcertant.

Li van assignar una cambra petita, amb un llit de fusta, una finestra que donava al pati interior i una espelma encesa sobre la tauleta. Quan es va estirar, els seus ulls es van tancar de seguida. Feia dies que no dormia així, ni tan tranquil·la.

Al matí següent, Iulia començava a recobrar les forces. Mentrestant, la cort continuava amb les seves tasques quotidianes, i ella va aprendre a moure’s sense cridar l’atenció. Va ser durant una d’aquestes primeres caminades pel pati que va trobar Tiberi per primera vegada.

Ell es trobava a l’ombra d’un arbre gran, llegint un pergamí amb una expressió seriosa, però quan la va veure, va somriure lleument. La seva presència era tranquil·la, diferent de l’aire rígid dels soldats i consellers que havia conegut a Roma.

—Bon dia —va dir ell, amb una veu càlida.

Iulia es va posar roja, sorpresa que algú li dirigís la paraula amb amabilitat.

—Bon dia —va respondre, intentant recuperar la compostura.

Els dies següents, les trobades amb Tiberi es van repetir. Parlaven al pati quan ningú més hi era, a la biblioteca entre prestatgeries de pergamins polsosos, o al jardí quan el sol començava a pondre’s. Els seus diàlegs eren curts, simples, però carregats d’una intensitat que cap dels dos podia ignorar.

Iulia notava com el cor se li accelerava quan el veia apropar-se, i Tiberi observava cada gest seu amb una cura que feia que ella se sentís segura. No necessitaven paraules llargues; les mirades i els gestos ja ho deien tot.

Una tarda, quan la llum es tornava daurada i els últims rajos del sol il·luminaven el jardí, Tiberi es va acostar a ella amb una timidesa que semblava estranya en un home de la seva edat i posició.

—Hi ha coses que encara no conec de tu —va murmurar—, i potser no cal que les conegui. Però volia que sabessis que confio en tu.

Iulia no va saber què respondre. Tot el que podia fer era somriure tímidament, mentre el cor li bategava amb força.

Ell es va apropar lentament, i quan els seus dits es van tocar, ella va notar una sacsejada que li recorria tot el cos. Lentament, Tiberi es va inclinar i li va donar un petó suau al front, un gest breu però carregat de significat. Iulia va tancar els ulls, permetent-se sentir aquella calor inesperada. Quan es van separar, cap dels dos va parlar, però l’aire entre ells semblava haver canviat per sempre.

A partir d’aquell dia, es trobaven en secret, amagats a les ombres dels passadissos, sota els arbres del jardí o darrere de columnes de la biblioteca. Cada petó, cada mirada, cada gest era una promesa silenciosa. Sabien que el perill era present, però el seu afecte creixia sense fre, embolicat en la màgia de la clandestinitat.

Iulia vivia dividida entre la por i la felicitat, conscient que Roma podia reclamar-la en qualsevol moment, mentre el temps seguia corrent i la seva història amb Tiberi s’anava teixint amb fils de silenci i desig contingut.