Després d’escapar de la ciutat dels sintes, en Daniel viatjava a gran velocitat amb la seva nau cap a la Terra. Encara estava molt nerviós per tot el que havia passat. No podia deixar de pensar en les paraules del sinte màxim: “Has declarat la guerra contra el teu planeta.” Aquella frase li donava voltes pel cap i no el deixava tranquil.



Mentre la nau atravessava l’espai, en Daniel observava les estrelles a través de la finestra. Tot semblava tranquil i silenciós, però ell sabia que alguna cosa molt greu podia passar. Pensava en la ciutat que havia visitat: els arbres de colors, els robots ajudant als ciutadans, les cases fetes amb tecnologia avançada i aquella habitació on els sintes es creaven.



També pensava en una altra cosa que el preocupava molt: havia descobert que ell mateix havia estat un sinte sense saber-ho. Aquell pensament el feia sentir estrany, com si no sabés del tot qui era realment.

Després d’un llarg viatge, finalment la seva nau va arribar a la Terra. Va aterrar en una base espacial secreta on treballaven científics i tècnics. Quan en Daniel va sortir de la nau, diversos científics es van acostar cap a ell amb cara de preocupació.



— Daniel! On has estat tot aquest temps? — va preguntar una científica.

En Daniel, encara cansat, va començar a explicar tot el que havia vist.

— He estat en una ciutat plena de sintes. Tenen molta tecnologia i un líder que s’anomena el sinte màxim. Però crec que ara ens consideren enemics.

Els científics es varen mirar entre ells, sorpresos.

— Pensàvem que els sintes eren només un projecte antic que mai s’havia acabat — va dir un dels científics.

En Daniel va negar amb el cap.

— No. Existeixen, i són molt més avançats del que imaginàvem.

En aquell moment, una alarma forta va començar a sonar per tota la base. Les llums es van encendre de color vermell i una gran pantalla es va activar al centre de la sala. Al radar apareixien moltes naus que s’apropaven ràpidament cap al planeta.

Tothom mirava la pantalla amb preocupació.

— Aquestes naus no són nostres… — va dir un tècnic.

En Daniel va reconèixer immediatament la seva forma.

— Són dels sintes — va dir amb veu seriosa.

El silenci va omplir la sala. Semblava que la Terra estava a punt de ser atacada.

Però, de sobte, una de les pantalles va mostrar un missatge que provenia de les naus. Era el sinte màxim.

— Humans de la Terra — va dir la seva veu — hem seguit en Daniel fins aquí. Però durant el viatge hem analitzat el que ha passat. Ell no va declarar la guerra, només va descobrir la veritat.

Els científics i en Daniel escoltaven amb molta atenció.

— Nosaltres, els sintes, no volem destruir la Terra. Només volíem assegurar-nos que no fóssim atacats.

Després d’uns segons de silenci, el sinte màxim va continuar:

— A partir d’avui, humans i sintes viurem en pau.

Les naus dels sintes es varen allunyar lentament del planeta fins que van desaparèixer del radar.

Tothom a la base va respirar alleujat.



En Daniel va mirar el cel a través de la finestra i va somriure lleugerament. Després de tot el que havia passat, havia evitat una guerra entre dos mons.



Aquell dia, la Terra no només havia evitat un conflicte, sinó que també havia descobert que no estava sola a l’univers. I en Daniel sabia que el futur estaria ple de nous descobriments, però aquesta vegada, amb pau entre humans i sintes. Amb tot el que va passar, en Daniel va pensar en tornar a visitar als sintes més endavant varies vegades com agraïment pel que varen dir en la seva visita a la Terra. Els sintes varen regalar coses amb molta tecnologia per ajudar a la humanitat. També, els sintes visitaven la Terra cada dos o tres mesos aproximadament. Estàven vivint amb molta armonía, pau i felicitat.