El problema no va començar quan vaig veure la meua cara a la televisió. El problema real va començar quan, en lloc de fugir corrents cap a l’ambaixada, vaig decidir pujar una altra vegada al minibús de Somchai. No sabia què fer, em feia por buscar ajuda i que llavors tingués problemes amb Somchai, allí no era ningú sense ell i tot se’mpodia girar en contra. Bé, encara més.



—Confusió xicoteta —repetia ell mentre accelerava—. Policia exagera molt.



Jo assentia amb el cap, perquè quan un home amb camisa hawaiana condueix esquivant tres motos, un camió i el que jo juraria que era un carro amb gallines vives, no és bon moment per a debats morals.



—Però… no és res greu, no? —vaig insistir.



Somchai em va dedicar un somriure que podia significar tranquil·litat o condemna perpètua.



—Tu amic. Amic no problema.



Vaig decidir que, efectivament, ser amic era millor que no ser-ho.



Aquella vesprada no vam tornar a l’hotel. Em va portar a un edifici altíssim, amb façana de vidre i un aparcament subterrani on feia una calor espessa, quasi líquida. A l’entrada hi havia dos homes enormes amb auriculars. Quan em van veure, un d’ells va dir alguna cosa en tailandés i va riure.



Segurament un acudit sobre turistes despistats.



Ens van conduir fins a una oficina amb aire condicionat polar. Darrere d’una taula hi havia un home prim, amb camisa blanca impecable i un rellotge que brillava com si tinguera llum pròpia.



—Toni —va dir, pronunciant el meu nom amb una precisió sorprenent.



Vaig somriure. Sempre m’ha agradat que diguen bé el meu nom.



Somchai va parlar durant uns minuts. Jo només captava fragments: “Europa”, “ràpid”, “segur”, “nou”.



L’home del rellotge em va mirar fixament.



—Tour especial. Molt exclusiu. Tu ajuda. Tu guanya.



Ja estava massa ficat per a dir que no, a saber que hagués sigut de mi llavors. Igual encara em buscarien... però sota d’un riu.



Em van donar un sobre amb diners. Molts diners. Jo no havia vist tants bitllets junts des del casament del meu cosí.



—Per a despeses —va dir Somchai.



Vaig començar a pensar que seria de mi. Encara així els vaig seguir el corrent, fent-me el pallús.



El “tour exclusiu” consistia, aparentment, a viatjar al nord abans del previst. Chiang Rai, Chiang Mai… tot avançat. Però el transport no era un vol comercial. Era una furgoneta blanca sense distintius, amb les finestres tintades.



—Més autèntic —va explicar Somchai.



Durant el trajecte vam parar en dues ocasions. En la primera, vaig ajudar a canviar unes bosses d’un vehicle a un altre. En la segona, em van demanar que caminara davant, travessant un pas fronterer secundari, amb una motxilla nova a l’esquena.



—Turista molt normal —em va dir l’home del rellotge—. Cara innocent.



Sempre m’havien dit que tenia cara de bon xic, però mai vaig pensar que m portaria a viure unes experiències tan “exòtiques”.



En el pas fronterer, un agent va mirar el meu passaport.



—Vacances? —va preguntar en anglés.



—Sí! Tour cultural! Temples, tribus i natura! —vaig respondre, entusiasmat.



Va revisar la motxilla superficialment. Va palpar els laterals. Jo vaig contindre la respiració com si haguera estudiat interpretació dramàtica.



Finalment, em va deixar passar.



Quan vaig tornar al vehicle, tots em van aplaudir.



—Toni molt bé! Toni professional!

Els dies següents es van convertir en una successió “d’experiències culturals”. Magatzems amagats darrere de restaurants. Caixes que canviaven d’etiqueta. Converses que s’aturaven quan jo entrava en una habitació.



Jo continuava intentant autoconvence’m que formava part d’alguna mena de logística turística alternativa. Potser era un programa pilot per a viatgers immersius. Potser escriurien un blog sobre mi: “L’europeu que viu Tailàndia des de dins”. Sabia que no, però aquesta idea em tranquil·litzava.



El quart dia, però, tot va començar a esquerdar-se.



Estàvem en una casa als afores de Chiang Mai quan va sonar un telèfon. L’home del rellotge va escoltar en silenci. El seu rostre, sempre impassible, es va tensar.



—Policia mou ràpidament —va dir.



Va mirar-me.



—Problema gran.



—Problema… meu? —vaig preguntar, amb una rialla nerviosa.



Somchai em va ensenyar el seu mòbil. Hi havia una fotografia meua. No la del mercat. Una altra. Jo, travessant la frontera amb la motxilla.



Sota la imatge, caràcters tailandesos i, en anglés, dues paraules que sí que vaig entendre: “WANTED” i “FOREIGNER”.



—MARE MEUA! QUÈ SERÀ DE MI? —vaig exclamar.



Ells es van mirar entre ells amb una expressió que, fins i tot sense parlar l’idioma, vaig saber traduir: estàs cardat.



—Què hi havia dins? —vaig murmurar.



Ningú va respondre.



Des de fora es van sentir sirenes llunyanes.



Somchai es va acostar i em va posar una mà a l’espatlla.



—Toni, tu molt important ara.



—Com que important?

—Si policia pregunta, tu cap. Tu líder. Nosaltres treballadors.



Vaig notar com el món es convertia en una mena de sauna gegant.



—Líder?! Però si vos heu estat aprofitant de mi!

Ell va arronsar les espatlles.



—Gratis no és res. Sempre preu.



Les sirenes s’acostaven. L’home del rellotge va obrir una porta del darrere.



—Pla B.



—Quin és el pla B? —vaig preguntar.



—Correr.



Vaig córrer. Amb sandàlies. Amb la dignitat abandonada en algun punt del trajecte. Travessant un camp humit, amb els pantalons enganxats a les cames i el cor colpejant-me les orelles.



Darrere meu, crits. Davant, una carretera.



Vaig eixir a l’asfalt just quan un cotxe de policia frenava bruscament.



Un agent va baixar, arma en mà, cridant alguna cosa que no necessitava traducció.



Vaig alçar les mans.



—Jo només volia temples! —vaig cridar—. I tribus! I natura!

No va semblar convéncer-lo.



Mentre m’emmanillaven, vaig veure, a l’altra banda del camp, la furgoneta blanca allunyant-se. Somchai, probablement, ja buscava un altre turista amb cara innocent.



I jo, que havia començat el viatge pensant que el pitjor que podia passar era suar tot l’agost a casa, acabava convertit en presumpte cervell d’una xarxa internacional de contraban sense haver entés ni una sola paraula del que m’havien dit.



Potser, al final, la veritable experiència cultural era aquesta: descobrir que la ignorància no sempre és turística i que mai no és tard per canviar.



També que els tours gratis, en qualsevol idioma, solen eixir caríssims.