Aquell dia, però, tot va ser diferent. Tot just m’havia quedat adormit després de dinar, estirat al balancí del menjador. Era comodíssim i, després de cada àpat, no hi havia res que m’agradara més que regalar-me una bona migdiada. La feina em tenia superat, però la idea de passar tot el mes d’agost sol a casa encara m’angoixava més. Què se suposa que fa una persona normal durant trenta-un dies de calor, silenci i persianes abaixades?

Havia tingut molt mala sort, tot s’ha de dir. O més aviat deixadesa. Durant mesos no havia trobat ni el temps ni les ganes d’anar a l’agència de viatges i, ara, ja era massa tard. Resultat: sense vacances. Tot l’agost a casa, sol i suant com un pollastre al forn. Un pla immillorable.



A més, em feia una mandra terrible baixar a obrir la bústia. Sempre he pensat que les bústies haurien d’estar al costat de la porta de cada pis, i no a la planta baixa. Qui va tindre aquella idea tan poc pràctica?

—Ja baixaré més tard —vaig pensar, mig adormit.



Després de dinar, el meu descans és sagrat. Però, com sempre, alguna cosa havia de trencar la pau.



Finalment, vaig baixar. A la bústia hi havia una carta de mida mitjana, propaganda d’uns grans magatzems i un paquetet d’Amazon que feia dies que esperava. Res fora del normal. Cap sorpresa.



Quan tornava a casa, just en obrir la porta, va sonar el mòbil.



—Bon dia, fill, i moltes felicitats! Ton pare i jo et desitgem que passes un dia molt especial. 25 anys no es compleixen cada dia. Ja saps que no se’ns oblida mai... Bé excepte aquell any... Però hem pensat a regalar-te el teu viatge somiat a Tailàndia.



—Moltíssimes gràcies! Jo ja em pensava que aquest any em quedava sense vacances i, mira per on, faré el viatge que sempre he somiat! — En veritat mai havia volgut anar a Tailàndia, era el somni de la meva germana, la filla preferidíssima dels meus pares, mai vaig arribar a pensar que el favoritisme i la mala memòria dels meus pares jugaria a favor meu. Tot és possible!

—Com que ja no ens veurem —va continuar la mare—, t’enviarem els bitllets i l’itinerari per WhatsApp. El vol ix demà a les tres de la vesprada, així que ves fent la maleta. Era una sorpresa d’aniversari.



—Demà? —vaig dir—. Clar… moltes gràcies!

Amb l’emoció, se’m va oblidar preguntar quant durava el viatge. Però a WhatsApp ho tenia tot claríssim:

Viatge a Tailàndia: 9 dies. Bangkok i ruta per Chiang Rai i Chiang Mai.

El viatge prometia molt. Moltíssim. A continuació es podia llegir: Començaràs a Bangkok i després exploraràs el nord, on passaràs una nit a Chiang Rai i dues a Chiang Mai. Coneixeràs la zona més autèntica i cultural del país, amb temples, tribus i natura.

—Temples, tribus i natura —em repetia una vegada i una altra. Pintava requetebé.



Vaig comprovar els bitllets: arribada a Bangkok a les 9:50 del matí, després d’una escala a Zuric, només amb equipatge de mà.



—Perfecte —vaig pensar—. Amb la calor que farà, menys roba és més felicitat.



A més, sempre havia sentit dir que allí es podia comprar de tot i barat. Alguns viatgers fins i tot arribaven amb la maleta quasi buida. Em vaig sentir aventurer.



L’avió va aterrar puntualíssim a Bangkok, sota una pluja tan intensa que semblava que el cel s’haguera rendit. L’aeroport era enorme, modern i ple de llums. Més que arribar a un país nou, semblava que haguera entrat en un centre comercial futurista. Em va sorprendre especialment la quantitat de SPAs: si tot eixia malament, sempre podia passar nou dies a remull.



Abans d’eixir, em vaig equipar com si anara a sobreviure a l’Apocalipsi: impermeable, roba lleugera i una expressió de turista perdut de manual. La targeta va funcionar —fet que ja vaig considerar un primer èxit— i, amb la maleta mig buida, encara em sobrava espai per a compres impulsives.



Seguint les instruccions, em vaig plantar a la porta B amb un full en blanc on havia escrit el meu nom amb lletres gegants. I, de sobte, una veu darrere meu:

—Hola, Toni!

Em vaig girar. Davant meu hi havia un home baixet, amb bigot, un somriure permanent i una camisa hawaiana tan acolorida que podia servir de senyalització viària.



—Jo, Somchai. Tu, Tailàndia. Jo, conductor tu —va dir, assenyalant-me a mi i després al minibús.



Vaig pujar al vehicle mentre ell posava música tailandesa a tot volum i conduïa com si d’un pilot de Fórmula1 es tractés. Des de la finestra veia motos per tot arreu, cotxes avançant sense cap mena de lògica i gent que semblava saber perfectament on anava… cosa que, inevitablement, em va fer sentir encara més turista.