L’endemà al matí em vaig despertar amb la sensació que el jet-lag m’havia pegat una bufetada amb afecte. Somchai m’esperava a la recepció amb el mateix somriure permanent i una energia que jo només recordava haver tingut als set anys.

—Toni! Avui, sorpresa especial! Tour local, molt autèntic!

Jo, que encara no distingia entre “autèntic” i “potencialment il·legal”, vaig assentir entusiasmat.

El primer “tour” va començar en un mercat immens als afores de Bangkok. Parades de fruita exòtica, espècies de colors impossibles, roba, amulets, objectes que semblaven antiguitats i segurament ho eren… o ho serien en uns quants anys si continuaven sobrevivint al clima.

Somchai em va presentar tres amics seus. Un d’ells duia ulleres de sol tot i estar sota un tendal. Un altre mastegava alguna cosa misteriosa amb molta concentració. El tercer era el més simpàtic: em va donar una palmada a l’esquena tan forta que quasi vaig saludar el terra.

—Amics meus —va dir Somchai—. Bona gent. Molt negoci.

—Encantat! —vaig dir jo, amb el meu millor somriure internacional.

Ells parlaven ràpid en tailandès. Jo només distingia el meu nom de tant en tant.

—Toni, Toni… —repetien, mirant-me i rient.

Vaig pensar que els queien bé els turistes europeus. Potser els semblava exòtic que algú portara sandàlies amb mitjons en temporada de pluges.

En un moment donat, el de les ulleres em va donar una motxilla.

—Souvenir! Regalo!

—Oh! No calia!

Vaig intentar obrir-la, però Somchai em va fer un gest ràpid amb la mà.

—No, no! Sorpresa. Després hotel.

Perfecte. Tours gratis i regals. Tailàndia era millor del que m’havien promés.

El segon dia el “tour” va ser encara més exclusiu. Vam anar en barca per un riu fangós envoltat de vegetació espessa. Jo feia fotos a tot: cases flotants, nens que saludaven, gossos que semblaven saber nadar millor que jo.

En arribar a una cabana de fusta, els tres amics de Somchai ja ens esperaven.

—Toni fort —va dir el simpàtic, assenyalant unes caixes.

Vaig entendre immediatament: experiència cultural! Volien que ajudara. Vaig carregar dues caixes al minibús. Pesaven com si estigueren plenes de… no sé… estàtues de marbre il·legalment exportades?

Vaig riure sol amb el pensament. Massa pel·lícules.

Quan vam tornar a la ciutat, vaig notar que Somchai conduïa menys estil Fórmula 1 i més estil “si ens para la policia, jo no el conec”.

—Tot bé? —vaig preguntar.

—Tot perfecte, Toni! Tu molt útil.

Aquella nit, a l’hotel, vaig decidir obrir la motxilla-regal.

No hi havia cap souvenir. Hi havia diversos paquets embolicats amb cinta adhesiva marró. Molta cinta. Massa cinta.

Vaig tornar a tancar-la immediatament.

—Segur que és… te tailandès molt ben protegit —em vaig dir.

L’endemà, mentre esmorzava, la televisió del menjador va mostrar imatges d’un operatiu policial. Fotos borroses, caixes confiscades, bosses sospitoses.

I, durant un segon etern, vaig veure una imatge que em va congelar el cafè a mig glop: jo. Jo, carregant una caixa. Somrient. Com si estiguera participant en una marató solidària.

El peu de foto, en tailandès, no l’entenia. Però el meu cervell va traduir lliurement: “Turista europeu implicat en xarxa de contraban internacional”.

—No pot ser… —vaig xiuxiuejar.

En aquell moment, el mòbil va vibrar. Missatge de Somchai:

“Toni, avui no hotel. Canvi pla. Ràpid.”

A la recepció hi havia dos policies parlant amb el recepcionista. Un d’ells mirava una fotografia al mòbil. Vaig reconéixer la meua samarreta.

Vaig reaccionar com qualsevol innocent totalment desprevingut: vaig somriure i vaig alçar la mà en senyal de salutació.

Un dels policies va alçar una cella.

Vaig girar cua molt lentament. Molt discretament. Tan discretament com pot ser un europeu alt amb impermeable fluorescent.

Vaig eixir per la porta lateral i vaig veure el minibús de Somchai aparcat al carrer del darrere.

—Problemeta petit —va dir ell quan vaig pujar—. Confusió cultural.

—Somchai… què hi havia en les caixes?

Ell va somriure.

—Negoci.

Vaig pensar en els “tours gratuïts”, en la motxilla-souvenir, en la meua participació entusiasta carregant mercaderia sense fer preguntes.

—Jo només volia temples, tribus i natura…

Somchai va accelerar.

Al retrovisor, vaig veure un cotxe de policia girant el cantó.

Potser, després de tot, hauria sigut millor quedar-me a casa, sol, amb les persianes abaixades.

Almenys allí l’únic delicte que cometia era suar com un pollastre al forn.