- Com que gran robatori? No havíem quedat que consistiria a robar petites coses, durant tres mesos? Que jo sàpiga el temps ja s’ha acabat.

- A hores d’ara, deixaràs tota la feina que hem fet endarrere? Si la teva resposta és que no, acomiada’t de la feina, els diners, i de la família Thompson. Vull una resposta abans de demà al matí– la Nina s’acosta i em xiuxiueja – no vulguis que mostri la meva part més fosca.

Sense poder-ho evitar, m’aixeco i marxo corrent.

No sé què fer, ara que ja havia començat a estimar a la petita Charlotte...

Passo tota la nit donant-li voltes al tema que em té tan angoixada i, arribo a la conclusió que he de fer entendre a la Nina que el que fa no està bé, donar-li una lliçó.

El dia següent envio un missatge al correu de l’agència, dient que accepto la seva proposta. Però realment no saben el que porto entre mans.

Decideixo no pensar més en el tema. Agafo la llibreta la qual conté escrita la llista de la compra, i tot seguit em dirigeixo al supermercat per fer la compra setmanal.

Quan estic a punt de pagar, reviso que ho hagi agafat tot i, en girar pàgina descobreixo el codi de la caixa forta i del compte bancari de la família.

No sé si deu ser casualitat, però a l’instant m’arriba una notificació que tan bé conec:

CAIXA FORTA, COL·LECCIÓ JOIES JANE!

Me’n torno cap a casa i, aprofitant que no hi ha ningú pujo cap a l’habitació de la Jane. Sense pensar-m’ho obro l’armari i a la caixa forta hi introdueixo el codi que he trobat a la llibreta:

967845

Per la meva sorpresa s’obre sense dificultat.

A dins una col·lecció de més de vint joies d’un valor de cinquanta mil euros m’enlluerna la cara. Amb por i delicadesa les agafo, vigilant que no em caiguin a terra.

Quan estic a punt d’arribar a l’agència que tants maldecaps m’ha donat, m'adono que tot el que he fet aquests mesos pot arribar a ser perjudicial per mi. Romanc callada durant uns minuts davant l’auster edifici i al final decideixo girar cua.

Necessito explicar-los a la família Thompson el que ha passat, demanar-los perdó per tot el que he fet i ajudar-los a escapar de les mans de la Nina.

Per la meva sort, quan arribo a casa, tots dos estan asseguts a la taula del menjador, la qual no vull saber quan els haurà costat. Em saluden com sempre, però jo em mantinc seria.

M’assec al seu costat i estenc totes les joies que portava a la bossa de mà sobre la taula.

Se’m queden mirant bocabadats, i noto com la Jane instantàniament es posa a plorar.

- Deixeu-me que us ho expliqui – inicio la conversa amb por.

- Fa tres mesos, vaig ser contractada per l’agència Winchester, suposadament jo venia a ajudar-vos en la neteja i facilitar-vos el dia a dia. Però al cap d’unes setmanes, la Nina, la meva superior, em va anunciar que havia sigut contractada per robar.

- Com has pogut Millie? – Pregunta la Jane.

- Espereu, deixeu-me acabar!- crido – En un inici la idea era únicament robar petits objectes personals, que ni us n’adonéssiu. Però ahir em va dir que havia de fer un gran robatori, i jo per por vaig acceptar. Ara me’n penedeixo.- continuo explicant – però no ho podem deixar així, li hem de donar alguna cosa a la Nina perquè em deixi marxar tranquil·la i a vosaltres també.

- Però que suggereixes que li donem? – Pregunta la Jane.

- Havia pensat de donar-li el teu compte bancari, això sí, necessitaria que primer el bloquegessis.

- Millie, no veus que t’estàs arriscant molt? – Salta en Matthew.

- Sí, ho sé, però si us plau necessito la vostra ajuda-.

- Ho farem, però amb la condició que quan acabi tot això te’n vagis, i no et vull tornar a veure mai més – M’adverteix la Jane.

- El pla consistirà en el fet que tu, Matthew, aniràs al banc i bloquejaràs el compte bancari familiar. Mentre que tu, Jane, continuaràs fent vida el més normal possible. – Jo avui a la nit li entregaré el número, i quan la denuncieu haurem acabat. – Tanco la conversa.

Són les vuit del vespre, soc davant d’aquesta oficina que tants problemes m’ha comportat. Però avui tot se solucionarà. Entro i li entrego el número amb la contrasenya a la Nina. Per fi puc descansar tranquil·la.

L'endemà en deixar la Charlotte a l’escola sento sirenes de policia. A l’inici, no penso que tinguin cap relació amb la Nina, però quan passa un cotxe pel costat veig la seva cara. És ella, està plorant, i quan em veu immediatament em gira la cara. Tot ha sortit com esperava.

Me’n torno a casa, recullo els meus objectes personals i m’acomiado de la família Thompson ràpidament.

M’he quedat sense feina, sense un lloc on viure, i sense un propòsit clar, però he aconseguit tornar a respirar.