- Mira Millie, per molt que semblem una agència rica i amb bones intencions, tot el que tenim ho aconseguim gràcies a gent com tu-.

- Què vols dir? – Responc amb por.

- Pensava no haver de dir-t’ho de manera tan clara, però el que realment hauràs de fer és robar-.

Sense poder-ho evitar, em poso a plorar i no puc parar d’hiperventilar. Com pot ser que hagi caigut en aquesta trampa?

- No puc, com vols que amb la vida que porto a darrere faci una cosa així-.

- Et dono una setmana per pensar-t’ho, si la teva resposta final és que no, perdràs immediatament la feina- m’informa-. Ara, és molt important que no mencionis aquesta conversa a la família Thompson. Adeu, Millie- S’aixeca la Nina.

Amb la cara tota inflada, me’n torno cap a casa, espero que no sospitin de mi i que tots dos ja dormin.

Ja soc al llit, per sort no he hagut de donar explicacions a ningú, m’està costant adormir-me, però, després de donar-li moltes voltes decideixo que ho he de fer, que no puc deixar passar aquesta oportunitat.

L’endemà, sense creure’m gaire el que estic fent, envio un missatge a l’agència amb la meva decisió final. A l’instant m’arriba una notificació amb una indicació molt clara:

Cartera, 20 h del vespre.

Sé perfectament de quina cartera m’està parlant. No és la mateixa que porta la Senyora Thompson a la bossa de mà, és la que guarden al calaix de la cuina i de la qual he vist moltes vegades com en treuen diners.

Sense donar-me molt de temps, perquè sé que si no me’n penediré, baixo a la cuina. Per sort no hi ha ningú, la Charlotte encara dorm, fet que em facilita agafar la cartera i guardar-me-la sota el coixí.

Em costa dissimular la resta del dia, però per la meva sorpresa no em fan cap pregunta respecte ahir a la nit.

M’arriba un altre missatge:

Pont de Brooklyn, cotxe negre matrícula BOK 976.

Interpreto que és el lloc on hauré d’entregar la famosa cartera.

Ja són les vuit del vespre i, em trobo vestida de negre una altre cop. Per sort, estic únicament a dos minuts a peu del meu destí, i a aquesta hora no es troba gaire concorregut.

El cotxe amb la matrícula que busco, arriba al cap de pocs minuts, a dins no s’hi troba la Nina - fet que em sorprèn -, sinó un home misteriós que vesteix una americana amb el mateix símbol de l’agència de la meva superior.

M’acosta la mà i jo li entrego la cartera, no em dirigeix ni una sola paraula, engega el cotxe i se’n va. Noto com el meu cos es relaxa, crec que és perquè encara no sé que m’acabo de condemnar a ser algú que roba contra la seva voluntat.

Cada dia es repeteix el mateix, un cop acabo les feines de casa, m’arriba un missatge on diu el que he de robar. Avui per exemple:

Vestit vermell i collaret de perles.

No sé per què, però cada vegada em costa menys robar, així que pujo a l’armari de la Jane, agafo el vestit i el guardo entre la roba que he de rentar. Aprofito el viatge fins a la rentadora per amagar-lo a la meva habitació.

Ningú sospita de mi, ni pregunten pels objectes desapareguts, fins que aquesta tarda, mentre estic a la cuina sento un crit de la Jane:

- Mille, es pot saber que n’has fet del meu vestit?!-.

- Jo res Sra. Thompson, no sé ni de quin vestit em parla- Responc pujant les escales.

- Doncs del meu vestit vermell amb el collaret de perles-.

- Ja el buscaré t’ho prometo-.

És l’hora indicada per entregar el robatori d’avui, per fi me’l trauré de sobre i podré dir que va quedar esparracat a la rentadora.

L’endemà la Jane ja no se’n recorda del vestit, com que en té tants! Per això decideixo deixar-ho passar.

El missatge d’avui em deixa fava girada:

OFICINA, URGENT, 21 h!

Per què avui? Ens hauran descobert? Tinc por, no vull acabar al centre penitenciari.

Són tres quarts de nou i em trobo davant l’oficina sense gaires opcions, entrar o sortir corrents. Al final em decanto per la primera, entro, i al mig de la immensa habitació hi és ella, només veure’m comença a parlar.

- Has fet molt bona feina Millie, per això ha arribat el moment del qual serà el teu gran robatori-. Recalca l’última paraula.