Acababem de trobar la clau, que tant de temps portavem buscant, i a més a més, un mapa dins una ampolla antiga. Vam suposar que el mapa portava amb el meu pare. Això era un dels problemes clau, trobar el meu pare, i sembla que amb el mapa està tot resolt. Ens vam dirigir tots al bar Kennedy, allà vam obrir el mapa. Hi havia un petit problema, el mapa estava codificat, no eren capaços d’entendre res, només unes poques línies i algunes paraules aleatòries. Vam estar tot el dia per desxifrar-ho, fins que el senyor Kennedy ens va fer fora. Abans de fer-nos fora ens va preguntar pel mapa, o més bé, aquell tros de paper antic. Li vam comentar el problema, ell ho va entendre perfectament. I vam tenir la sort que sabia la solució.



Es veu que de petit era un apassionat dels enigmes, i el nostre paper era el típic que amb llum ultravioleta revelaba les traçades ocultes. I això vam fer. Era un mapa dels països catalans, amb tot detallat. Que indicava el camí fins una illa, al costat del poble.



Ja era tard, vam anar tothom a dormir, vam agrair el senyor Kennedy l’ajuda, i al dia següent ja anirem cap a l’illa. Era un dia agradable, el cant dels ocells endolçaval’àmbient, el vent salat m’assecava la cara i la sorra de la platja, farinosa, s’he m’enganxava als peus. Com havíem quedat l’anterior dia, davant les instal·lacions del familiar d'en Tom, en Tod. Ell va accedir a ajudar-nos, i llogar-nos gratis un vaixell. Ell no ens va poder acompanyar, ja que tenia molta feina amb els turistes alemanys. Vam arriar, la mar estava molt calmada, i l’illa era deserta, unes quantes roques, un llac petit, i quatre animalons, crancs, serps. Seguint les indicacions vam arribar a una cova molt petita. Dins hi havia una ampolla, igual que l’anterior, amb un mapa dins. El mapa tenia unes indicacions molt clares, sense cap mena de dubte, el mapa deia que el tresor es troba just on actualment hi ha el bar Kennedy. No m’ho podia creure, tot aquest temps, i el tresor era allà, sota els nostres peus. Vam tenir una estona per tornar, es va fer fosc. Això va fer que decidissim fer nit allà. Vam trobar un lloc amb quatre fulles, i sense molts animals molestant.



Després de passar la nit allà, ens vam despertar d’hora, just quan va sortir el sol. Vam anar ràpid, ens vam asseure tots al vaixell i vam tornar. En Tod ens va esbroncar severament, ell m’havia deixat el vaixell un dia, perquè al següent el necessitava per uns turistes alemanys. Van passar la esbroncada, i vam anar cap al bar Kennedy. No m’ho podia creure, allà estava el tresor.



Vam arribar, i el senyor Kennedy ens mirava amb por. Li vam preguntar, i ell, nerviós ens va dir que no sabia res. Estava molt nerviós, i això ens va fer pensar que ens enganyava, era molt sospitós. Però a la vegada no ens podiem creure que la persona que veiem cada dia ens estigues amagant aquest secret, i més sabent que el buscàvem. Això ens feia mala espina, i el senyor Kennedy anava regulant, fins arribar a la cuina, va agafar un ganivet.



Tots ens vam espantar, ens vam llençar sobre d’ell abans que pogués fer alguna cosa dolenta, el vam noquejar amb una cassola i el vam amagar dins el rentavaixelles. Amagant-lo vam notar que una part del terra s’aixecava, era una entrada secreta a un túnel. Vam baixar les escales, i hi havia un passadís. Al fons, una porta, tancada amb clau. Just vam acabar de baixar tots, va apareixer l’home que ens va entregar la carta del meu pare, o això pensava. Aquell home, després de mirar-nos amb cara de necessitat, ens va tancar. No es podia sortir, ens acabàvem de quedar atrapats allà a baix.



Allà vam passar tot el dia, sense veure ni aigua, i de cop, desde una finestreta ens van proporcionar tres ampolles d’aigua, i un entrepà de pernil per cadascú. Així cada àpat, una ampolla i un entrepà, cada dia d’un embotit diferent. Ens vam passar aproximadament una setmana, però tampoc podia controlar el temps, i per la mateixa finestreta del menjar, ens van passar una carta, una clau i un quadern per a cada un dels tres nois allà atrapats.

“Hola, us informo que acabeu de ser acollits per la C.J.F.J (Companyia de Jocs i Festes d’en Jofre), sereu els treballadors, haureu d’estar al servei de les persones més importants del planeta, politics, cantants, actors, gent amb un nivell de privilegi més alt al que hagueu pogut veure mai. A partir d’ara ja no us proporcionarem menjar, amb la clau, podeu passar la porta del final de passadís, per la qual si passeu, ja no hi haurà marxa enrere i estareu al nostre servei. Si pel contrari no us animeu a obrir la porta, ens esperarem a que moriu de gana per contractar a més gent. Les llibretes us les facilitem per què escriguiu una carta a les famílies abans d’entrar a la companyia, d’on aviso, no se us assegra poder sortir vius.

Postdata: Les feines que haureu de realitzar no respecten la vostra intimitat, i posen en risc la vostra vida.

Atentament, Jofre Espinal.

I aquí estic, amb els meus amics, morts de gana i de set, a punt de prendre la decisió, en uns minuts entrarem sense saber el que ens espera. Aquesta carta no se ni per qui anirà, no tinc familia, ni tan sols amics fora de la Sarah i en Tom. Espero que arribi en bones mans, aquesta historia podria guanyar premis i tot, ha sigut una bona aventura.