Ara fa mesos d’això, jo estava amb els meus amics al bar Kenedy, en Tom i la Sarah, i jo, l’Erik. Feia un any havia perdut el meu pare, i a la mare no l’he conegut mai. Aquell any el vaig passar molt malament, anava del llit, que em proporcionava la família de la Sarah, a la platja, a surfejar. La platja del Port de la Selva és la millor. A les nits anàvem al bar Kenedy a sopar, una d’aquestes nits va arribar un home misteriós amb una carta. No la vaig voler llegir al moment, em vaig esperar a la nit.
Ja al llit, vaig encendre el petit llum de la tauleta, i la vaig obrir.
“Hola, Erik, probablement estaràs sorprès, però et necessito sé que no vaig fer bé d’abandonar-te. Et necessito, has de buscar la clau verda i venir a aquesta ubicació … (no es veu).
- Què fas despert tan tard? - Deia la Sarah entrant a l’habitació.
Res, llegint la carta que m’han donat abans al bar.
I què hi posa?
És estrany perquè estic segur que és del pare.
Però això és impossible, està mort…
NO! No ho està, és ell, i m’està demanant ajuda. Hi ha un altre problema, l’ubicació no es veu.
Després d’això van anar a dormir, cadascú a la seva habitació.
L’endemà, només despertar-me vaig anar amb la Sarah al Kenedy, i vam estar parlant sobre la carta, després va arribar en Tom, que com sempre, arribava tard. Després de debatre tot el matí vam decidir que la millor opció és preguntar a la gent del poble sobre la clau.
La primera idea va ser el senyor Kenedy. Ens vam endinsar a la cuina, i vam preguntar, ens va dir que era un tema del qual nosaltres no n’havíem de fer res, massa perillós per uns nens de 17 anys. Veient que el senyor Kenedy no tenia intenció de dir res, vam anar a la biblioteca del poble, amb vistes al mar i els vaixells de pescadors que ronden per la costa.
Vam anar directament al pis de dalt, on hi ha l’apartat d’història, concretament a l’últim prestatge no hi ha llibres de la història local. Ens vam passar allà tota la tarda, i just quan estàvem a punt d’abandonar i tornar a casa vam trobar una cosa, sobre un tal Barva Verda, el mateix nom que la clau. Abans de poder llegir res, ens van tancar la biblioteca.
Vam haver de sortir de la biblioteca d’amagat, cosa que no era un problema, ho fèiem freqüentment. Ens vam separar i cadascú va anar a casa seva. En Tom va anar a la dreta, i la Sarah i jo cap a l’esquerra.
- Tu creus que trobàveu tota la informació en aquest llibre? - va preguntar la Sarah.
No tinc ni idea, l’únic que espero és trobar la clau, i tornar a veure el meu pare.
Vam anar a dormir.
L’endemà ens vam despertar molt d’hora, nerviosos pel que posarà, al llibre hi havia una carta.
“Soc el senyor Barva Verda i aquest llibre l’escric per si al final, ningú arriba a trobar el tresor, moro en l’intent. Vull que sàpigues que sí busques la clau verda, estàs en perill. Ara estic al vaixell, buscant el tresor, de camí a la porta de la illa. La clau està guardada a la meva habitació, al fons del vaixell.”
- Hem d’anar a buscar la clau - va dir la Sarah
- Sí, em sona que el meu pare un cop va dir que fa molts anys un vaixell es va enfonsar buscant un tresor. Sospito que és aquest.
- Doncs hem de buscar la clau i, per tant, el vaixell enfonsat.
Ens vam decidir a anar directes a l’equip de busseig del poble, on treballa el cosi del Tom, en Tod. Quan vam arribar a les instal·lacions, molt luxoses per ser de poble, ens va rebre en Tod amb els braços oberts, com sempre. Li vam preguntar per tres equips de busseig, i si podien ser a la tarda millor. Just en aquest moment feien servir tots els equips uns nens d’una escola de Barcelona, i estaven en mig de la costa. Veient que no era possible aconseguir-ne, vam decidir començar pel principi, i li vam demanar un vaixell amb ones per rastrejar el mar, normalment no ens el deixava, ja que és un aparell molt car, però després d’insistir, va accedir, a canvi de participar en la cerca, ja que és un apassionat dels tresors… Vam preparar l’embarcació, i ens vam endinsar al mar, amb el rastrejador activat, vam passar allà tota la tarda, fins que vam notar una cosa estranya.
