Era el vaixell, segur, vaig pensar. Quan vam marcar al mapa la ubicació de l’anomalia. L'endemà tornaríem al mar, però aquest cop sols, sense el Tod, va haver d’entrar d’amagat molt d’hora a les instal·lacions, i van haver de fer una cosa molt poc ètica, robar els equips de busseig, un per mi i un per la Sarah. Decidits, vam endinsar-nos al mar. Ja a la ubicació marcada el dia anterior, era molt d’hora, el sol acabava de sortir i el mar es veia esplandit, amb les gavines cantant i les onades xocant. Ens vam posar el neoprè i vam entrar a l’aigua, tal com ens va ensenyar la professora Marta a primària. Els primers deu metres vam ser molt tranquils, vam veure molts peixos. Però als quinze metres vam veure una llum al fons, movent-se, eren persones, dues per ser exactes. Anaven baixant cada cop més i més, va haver-hi un moment en què el llum es va anar allunyant, fins que les dues persones van desaparèixer. Vam arribar al vaixell, era immens, espectacular, una joia enfonsada. Vam buscar l’habitació del senyor Barba Verda, al fons del vaixell, com deia la carta. L’estança estava buida, hi havia una petita caixa de fusta, a la tauleta de llit. La vam pujar al vaixell i la vam obrir. Decepció era la paraula, dues monedes de plata.

• Què collons és això - va dir en Tom.
  
  Crec que se m’han avançat, hem vist unes llums al vaixell abans d’arriar crec que ells s’han agafat - explicava jo.
  
  Ens hem de tranquilitzar, busquem solucions no problemes - deia la Sarah.
  
  Hem de buscar als paios matar-los - exactament en Tom.
  
  Calma, no cal matar a ningú - dèiem la Sarah i jo a l’hora.

Vam tornar a casa després d’un dia tan llarg.

Però mentre tornàvem a terres fermes, es van topar amb un vaixell sospitosos, hi havia dues persones a bord, tenien pinta de ser mala gent. Llavors hi vaig caure, les dues persones del vaixell, les dues llums del fons, els lladres de la clau. Immediatament vam perseguir al vaixell dels sospitosos. Va ser una llarga cursa, vam passar sis o set cales fins que vam arribar a una cova de la cala, i allà vam seguir-los fins arribar a un lloc poc il·luminat, amb un pam d’aigua, la qual cos va fer que abandonéssim el vaixell, i haguéssim de seguir la persecució a peu. Els sospitosos no ens havíem detectat, o això crèiem. Vam arribar a una sala, amb dos llits de fusta mig trencats. Una cuina mig improvisada, i una taula feta amb pedres de platja. Vam entrar sigil·losament, buscant els individus. No hi habia ningú, no enteníem res, estaven allà, feia una hora aproximadament que els estàvem seguint. De sobte se sent un soroll molt fort, quasi ens deixa sords. Era una pistola, una revòlver antiga, la vaig identificar gràcies al llibre “Pistoles de la història” que vaig llegir fa dos anys. El tret venia de les mans d’un dels dos individus, l’altre esperava darrere, amb cara de malvat. Estàvem cagats.

• Què feu, nois? - va dir el portador de la pistola.
  
  Hola - vaig dir amb tot el cos tremolant.
  
  Què busqueu per aquí? És difícil arribar per casualitat - va dir l’altre.
  
  No ha sigut casualitat, estem buscant una cosa - contesta la Sarah decidida.
  
  Vens decidida noieta, però no podeu estar aquí, marxeu - deia enfadat.
  
  Marxem… - vaig dir murmurant als meus amics.

Vam anar decidits cap a la sortida, per on havíem entrat. Just quan estàvem a punt d’abandonar l’estanca, estàvem a dos metres dels presumptes lladres. En Tom, desesperat, es va llençar contra el portador de la revòlver, va disparar, però el tret va impactar en una cassola que hi havia a terra, al costat de la cuina. El Tom el va noquejar. Immediatament, jo em vaig llençar contra l’altre, li vaig donar una bufetada a la cara, i la Sarah, per rematar-lo, li va donar al cap amb la cassola foradada per la bala. Ja amb els dos homes incapacitats per disparar-nos, vam buscar per la sala. I vam trobar una cosa amagada sota el segon llit de fusta, espectacular, vam dir tots de cop.