CAPÍTOL 3. DEMÀ.



- Amb la mare mai ens hem entès. - La Lia reprèn la història per on l’havia deixada la sessió anterior. - Ella sempre ha estat molt conservadora i jo tinc una ment més oberta. Amb el pare m’hi portava bé, ell semblava que m’entenia més. La meva germana petita és com la mare, també teníem les nostres diferències. Tot i així, mai havia pensat que les coses acabarien d’aquesta manera.



Quan vaig arribar a casa, aquell dia, eren les quatre de la matinada. Em vaig anar a dutxar i em vaig ficar al llit com vaig poder. Al matí, quan em vaig llevar, vaig veure tots els blaus. Potser no m’havia d’haver dutxat, però ja estava fet.

Vaig anar a la cuina i la mare em va renyar per arribar tan tard i per fer tant soroll. No es va adonar que la meva actitud havia canviat. Es devia pensar que era ressaca, o simplement no ho va voler veure. Aquell dia no vaig sortir de casa, ni aquell ni els tres següents. Els de la feina em trucaven, el meu cap m’enviava missatges dient-me que volia parlar amb mi. Jo només dormia, plorava i pensava. Pensava molt.



Al quart dia em va venir al cap la possibilitat d’estar embarassada. Tenia l’esperança que el meu violador hagués tingut una mica de seny, però també sabia que hauria d’afrontar aquell tema. Per això, el quart dia vaig sortir. Vaig anar a la farmàcia a comprar un test d’embaràs, disposada a fer-me’l aquell mateix dia. Allà, però, em van dir que havia d’esperar una setmana, més o menys, perquè el resultat fos fiable. Va ser la setmana més llarga de la meva vida.



Mentrestant, intentava actuar “normal” amb la meva família. Els vaig dir que m’havien fet fora de la feina i així podia quedar a casa amb l’excusa de buscar-ne una de nova. En realitat no m’havien fet fora. Suposo que ell tenia por de les conseqüències, si ho feia.



Finalment em vaig fer el test. Positiu.



Segueix el seu relat i la Míriam, aquest cop sí, apunta algunes observacions. Aquesta és la seva darrera sessió juntes. El tractament ha acabat. Vol donar-li algunes indicacions abans no torni a la seva rutina de sempre, plena de mals de cap i ben buida de moments per reflexionar i cuidar-se a si mateixa.



- El vaig llençar ràpidament - la Lia encara no ha acabat - i vaig pensar solucions el més ràpid que vaig poder. Ho volia dur en secret, perquè sabia que als pares no els faria gens de gràcia, però hi va haver un problema: no vaig pensar que el fems el compartim tots, i la mare va trobar el test.

Va venir a la meva habitació cridant, demanant explicacions. Jo no podia fer res. El cos s’havia paralitzat i la ment, que no callava mai, va deixar de funcionar. Ens miràvem fixament als ulls. Ella m’interrogava amb la mirada, em demanava explicacions, em jutjava.

M’escridassava, m’agafava el braç i em deia que no em volia a casa seva. Jo entre plors i somiqueigs li intentava explicar què m'havia passat, però em feia molta por posar-hi paraules, perquè allò voldria dir que era real. Volia mostrar-li els blaus, contar-li la història, demanar-li amor i comprensió. Era massa tard. Ella ja ho havia decidit: havia de marxar.

La meva germana i el meu pare no li van plantar cara. Això és el que més em dol encara. De la mare m’ho esperava, de la meva germana una mica també. Però jo pensava que el pare em faria costat, que m’ajudaria malgrat les decisions de la mare.

No va ser així.

Els voldria contar la història ara que l'he poguda posar amb paraules. Voldria que entenguessin el mal que vaig sentir, que sento. Voldria que sentissin una mica de culpa.

Només vull una abraçada.



La Lia es posa a plorar desconsoladament. Pel passadís veu la noia amb qui es va trobar el primer dia a la sala d’espera. S’atura, la mira un moment i passa de llarg. La Míriam prova de treure un altre tema per veure si la Lia es calma.



- Jo et puc ajudar a trobar feina, si ho necessites.



- Vaig tornar a la feina d’abans. Com que el cap tenia por que el denunciés, no em va voler fer fora i vaig poder seguir treballant.



- Creus que és la millor opció?



- No tinc cap més remei. Em vaig trobar fora de casa, sense feina, sense l’ajuda de ningú. Era jo sola contra el món. L’únic que podia fer era tornar.

Ell fa com si no hagués passat res. No sap res de l’embaràs i molt menys de l’avortament. La mare i els de casa tampoc saben que he avortat, no ho aprovarien.



- I has pensat a denunciar?



- No. No tinc proves, no tinc diners, no tinc ajuda i no tinc la fortalesa suficient perquè posin en dubte el meu dolor. Tinc vint anys i em crema l’avui, em dol l’ahir i m’atemoreix el demà.



La Lia s’aixeca.



- Gràcies, Míriam. Espero que la pròxima vegada que ens veiem no sigui en un lloc així.



Recorre l’habitació amb la mirada i surt.



A fora hi ha la mare de la noia d’abans. Se la mira de lluny amb la seva mirada indesxifrable. S’aixeca de la cadira i va cap a la Lia. Ningú sap què està a punt de passar.



L’abraça.