CAPÍTOL 2. AHIR.



Les tres sessions anteriors amb la psicòloga havien servit per entrar en contacte. No havien parlat pas d’allò, de moment. La Lia sabia que el moment de fer-ho s’apropava i ja no sentia l’angoixa del principi.



Després d’allò es va prometre a ella mateixa que mai ningú sabria el que realment havia passat, de fet ja gairebé no ho sabia ni ella, però aquella terapeuta la transporta a un lloc calmat, hi ha alguna cosa en la seva veu que la fa sentir segura.



Ho ha decidit, avui parlarà d’allò.



Els segons segueixen passant com si fossin hores, però el seu cap ja no sembla aquella locomotora que no para mai de fer soroll i més soroll. Ara té algun moment de calma, tot i que el fet d’haver decidit que avui parlaria d’allò la té intranquil·la.



La Míriam, la psicòloga, entra en aquella sala totalment blanca vestida també de blanc. La Lia sempre ho havia trobat irònic, un blanc tan pur i brillant per un lloc ple de records foscos. Abans que se li pugui avançar, la Lia parla:



- Avui vull parlar d’allò.



La Míriam amaga un somriure i simplement assenteix, no vol influir en la decisió de la seva pacient. Al final, però, se li escapa dir:



- Crec que és hora de posar-li nom a allò. Utilitzant una altra paraula no faràs que desaparegui.



La Lia acota el cap i assenteix. Ho entén.



- Continua, perdó - segueix.



- Jo treballava en una empresa, - la Lia comença el seu relat - bé, “treballava” no, però això ja vindrà més endavant. Des del primer dia, el meu cap em feia comentaris fora de lloc, però jo era només una becària i no volia perdre aquella feina, per tant, callava. Fins i tot en algun moment em vaig sentir especial. Jo no acabava de saber si aquell tracte era normal, tot i que sospitava que no, i que un home més gran que jo i amb una certa posició social elogiés la meva feina, la meva cara i el meu cos, a vegades em feia sentir bé.

Amb el temps, aquestes situacions es van tornar més freqüents i també més atrevides, fins al punt que una vegada, aprofitant l’excusa de fer-me un massatge perquè “estava cansada” em va tocar un pit.



Jo ho havia d’haver aturat, ho sé, des del principi, però… no ho sé…



Tot això ho ha dit amb el cap cot, sense mirar directament els ulls de la psicòloga, aparentant fredor. Ara, però, se sent un sanglot. La Míriam no la deixa de mirar, no vol apuntar res perquè creu que això podria incomodar la Lia.



- En el sopar d’empresa vaig aconseguir no asseure’m al seu costat, - la Lia continua - però quan em vaig aixecar per marxar, em va voler acompanyar. Jo li vaig deixar clar que no calia, però hi va insistir perquè ell duia el cotxe, perquè era molt tard i no sé què més.



Em vaig asseure al seient del copilot. A l’empresa no li podia explicar la situació a ningú, perquè ell era el cap de tots i em feia por que m’acomiadessin si algú denunciava la seva actitud. No vaig avisar ningú. Jo pensava que seria el mateix de sempre, un comentari que no tocava, una mà fora de lloc i prou. Però aquella vegada no va ser així.



Va obrir la porta del copilot, on jo estava asseguda. Es va llançar sobre mi, així, sense avisar. Havia begut, ho notava amb el seu alè.



La Lia alça el cap i segueix amb la seva història tot mirant la Míriam als ulls.



- Va estirar el seient. Jo provava de treure-me’l de sobre, però no hi havia manera, tenia més força que jo. “Va, que jo sé que tu vols”, em deia. No li vaig dir mai un “no” explícit, però la meva actitud era clarament contrària al que estava passant. Em va dir tantes vegades aquella frase que al final ja dubtava de si realment allò era el que jo volia o no. Suposo que no vaig ser prou clara.



Sigui com sigui, es va abaixar els pantalons i me’ls va baixar a mi. A partir d’aquell moment el meu cos va quedar immòbil i la meva ment va viatjar a llocs més bonics i no recordo amb claredat el que va passar.

Ho havia d’haver suposat. No li vaig saber parar els peus. Sé que no és culpa meva, però en el fons crec que jo ho podria haver evitat si hagués fet les coses d’una altra manera.



Queden en silenci. La Míriam, en qualsevol altre cas hauria intervingut i hauria explicat a la seva pacient els sentiments comuns a totes les víctimes de violació. En la Lia, però, veu una maduresa emocional paradoxal. Va explicant com se sent, amb tot el dolor i amb tota la culpa i després s’autocorregeix perquè sap que no s’hauria de sentir així, però també entén que és normal.



- Aquests dies han estat estranys, - la Lia no ha acabat - una muntanya russa de sentiments. El pitjor de tot, però, - de cop sembla que li ve tot el dolor i li costa expressar-se - ha estat veure la sang.



La sang d’un possible fill, la sang d’un violador, la sang d’un record, la sang del dolor, la sang de la vida que ha perdut, la seva vida, la Lia del passat.