CAPÍTOL 1. AVUI.



Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



La seva cama no para de moure’s, evidenciant els nervis del moment, i els seus dits juguen intentant evadir-se dels pensaments que l’estan ofegant. Hi ha una mare amb la seva filla, o això és el que suposa ella, que la miren fixament. No és una mirada de menyspreu, però tampoc no és una mirada amistosa.



És cert que aquell no és el seu ambient, que potser la roba no és l’adequada i l’actitud tampoc, però ara mateix no hi vol pensar, en això. Ha aconseguit entrar, que ja és més que les tres vegades anteriors.



La seva ment no para. Alguns pensaments són fugaços, d’altres queden al seu cap una estona. El seu cor vol marxar, la seva raó diu que quedi.



Surt una infermera vestida de blanc de l’habitació del fons del passadís. S’apropa cap a la sala d’espera amb una llibreta i un boli a la mà.



Llegeix, observa, inspecciona, torna a llegir. Finalment diu:



- Lia Altaió?



- Sí. - Respon ella.



- Pot passar.



Per fi. La Lia s’aixeca, somriu a la mare i la filla que encara seuen i segueix la infermera que l’ha cridada. S’endinsen al passadís. Des de la sala d’espera semblava més curt. Ara cada passa sembla durar una eternitat. El cor li batega fort. Les cames li fan figa.



A una habitació amb la porta mig oberta hi entreveu una parella d’adolescents. Ella plora, ell fa cara que allò que passa no va amb ell. Segueix caminant. Encara no són ni a la meitat del passadís. És tot blanc. No hi ha ni una taca de brutícia. Això la posa més nerviosa. Que tot sigui tan perfecte la treu de polleguera.



La infermera alenteix el pas. Frena davant la consulta número dotze. Dra. Isabel Castillo. La Lia encara està més nerviosa. No li agradava caminar pel passadís sense objectiu, però haver trobat el destí li agradava encara menys.



- Benvinguda, senyoreta Altaió. - La doctora romp el gel en aquell moment incòmode. - Segui.



La Lia assenteix i s’asseu delicadament a la cadira de l’esquerra, davant la taula de la doctora.



- Ve sola?



- Sí. - Respon la Lia. Tus.



- Bé, hem llegit el correu electrònic que ens va enviar. Sabem que no vol parlar gaire del tema i que vol evitar cirurgia. Miri, - col·loca una capsa de pastilles sobre la taula - primer de tot haurà de prendre aquestes pastilles que aturaran la continuació de l’embaràs i llavors, més endavant, n'hi donarem unes altres que ajuden a expulsar el contingut uterí. No es preocupi que ho tindrà tot en un full que ara mateix li donaré i, a més, pot trucar quan vulgui i l’atendrem. El procés serà breu però intens. El que notarà físicament i mentalment serà com quan té la regla, però una mica més intens. Ho podrà fer tot des de casa, però li recomanem que vingui sovint a veure la nostra professional de la salut mental per tal que l’ajudi amb el procés emocional, sobretot si no compta amb el suport familiar. Aquestes visites a la psicòloga s’inclouen en el preu inicial, no cal que faci un ingrés extra.



La doctora treu el paper amb les instruccions i escriu en un cantó el que sembla un número de telèfon i una adreça de correu electrònic. La Lia prem el braç de la cadira.



- Si té algun dubte, alguna cosa no va bé o, simplement, vol parlar, li deixo el número de telèfon al qual pot trucar i una adreça de correu electrònic pel que sigui.



La infermera s’aixeca i la Lia també, intuint que ja és l’hora de marxar. Pensava que aquesta primera visita seria més llarga. Ara està més tranquil·la, no l’han interrogada, no li han demanat explicacions, no l’han jutjada. De fet, durant uns instants només s'ha concentrat en les paraules de la doctora i els pensaments que omplen la seva ment no l'han molestada.



- Moltes gràcies - diu la Lia.



- Ànims, senyoreta Altaió, tot anirà bé, és molt forta vostè.



La Lia no pot fer res més que assentir perquè els seus ulls ja s’han omplert de llàgrimes i el seu cap de records. Fa mitja volta i segueix el camí que marca la infermera.



A la sala d’espera, la mare i la filla ja no hi són. Al seu lloc hi veu un home.



La Lia va ràpidament cap a la porta de sortida. Quan és a fora, les llàgrimes comencen a baixar per les seves galtes i ja no hi ha res que les pari. Els records bombardegen la seva ment.



Ho ha fet. Ja no hi ha volta enrere.