-A sopar! - ens va dir des de la cuina.



-Mama, cinc minuts més, siusplau - va respondre en Daniel desganat.



-No, vinga… Que demà tens cole i el teu germà institut, demà podràs seguir jugant.



-Mama… és que m’ho estava passant tan bé…



-Ho sé, fill, feia temps que no jugàveu junts - em va mirar des de la porta amb un somriure.



De sobte estava sent conscient, tot això no era real, m’estava posant tant en la història que semblava que ho estigués vivint de veritat, però només era un joc, només estava jugant amb el meu germà petit.



En Daniel va sortir de l’estructura de cartró que setmanes abans el meu pare havia construït per a ell, seguidament vaig fer el mateix i vam seure tots dos a la taula. La llum càlida del menjador ens il·luminava la cara mentre la mare ens serveix els plats.



-Què es diu? - va preguntar la meva mare posant el menjar al plat.



-Gràcies, mama- va respondre en Daniel mentre s’apropava el plat.



Feia temps que no el veia tan content, i això em creava una mena de nostàlgia i alhora felicitat.



-Has acabat tots els deures, Erik?



-Sí, ho he acabat tot…



Estàvem tots quatre sopant junts a la taula del menjador, com cada dijous tocava sopa de verdures, cosa que a en Daniel no li agradava gaire, però aquesta vegada, com estava tan eufòric, s’ho va menjar tot sense replicar.



-No era que ni t’agradava?- li va preguntar el meu pare mentre reia.



-Sí però… Avui és diferent, avui és un dia especial!



-Ah sí? per què? - va preguntar la meva mare.



-No ho sé… Estic content.



Mentre sopava no podia parar de pensar en aquest sentiment tan estrany que tenia, com m’havia endinsat en la història tornant a la meva imaginació que amb els anys havia anat desapareixent.



Mai jugava amb en Daniel, sempre he prioritzat altres coses, com estar amb els amics o jugar a videojocs. Ara que me n’adono de l’important que soc per a ell me’n penedeixo, estava perdent la infància del meu germà, i sé que d’aquí uns anys, quan hi pensi estaré tan panadit que no m’ho podré perdonar, així que d’això aprenc una cosa, i aquesta és a gaudir més, ja que encara que no ens ho sembli el temps passa volant.



Ha sigut aquesta mateixa tarda, eren més o menysles 18:30. Jo ja havia acabat els meus deures i havia estat estudiant per als pròxims exàmens. Ara em trobava estirat el meu llit lliscant per la pantalla del meu mòbil. De sobte es va obrir la porta.

-No, pesat… Estic fent coses.



-Quines coses? Mirar el mòbil?- em va mirar enfadat.



-Va, si us plau, que tinc un joc molt divertit, recordes la nau que em va construir l’altre dia el papa?



-Sí… Vinga… Està bé, però tres minuts i prou, que tinc feina. De sobte tenia un gran somriure a la cara i jo sense adonar-me ja m’havia aixecat i ens estàvem dirigint a la sala de jocs, que es trobava just al costat de la cuina.



-Erik, tot bé?- de sobte vaig sortir de tots els meus pensaments.



-Eh… Sí, sí, no tinc gaire gana…



-Doncs vinga, recollim i a dormir, que ja és tard.



Seguidament vam fer el que la meva mare ens havia demanat. Vam recollir tots el plat del sopar i cadascú va anar a la seva habitació, jo a la meva, i en Daniel a la seva, que estava just davant de la meva.



Em vaig posar el pijama i vaig anar cap al lavabo per rentar-me les dents. Estava fent la rutina de cada dia, però tenia una sensació diferent, com de felicitat i alliberació, com si s'acabessin de treure d’una bombolla en la que portava molt de temps.



Després em vaig dirigir a la meva habitació, i al passar pel passadís vaig veure en Daniel ja estirat per anar a dormir, llavors em vaig apropar a ell.



-Bona nit, Daniel- li va dir fent-li un petó al front.



-Bona nit, Erik, m’ha agradat molt jugar amb tu.



Vaig somriure.



-Demà enlairem la nau.



-D’acord!- va respondre tot il·lusionat.



Aquella nit em va costar més de lo normal dormir.



6:32 am.



-Daniel! Daniel, respon si us plau! - va cridar la meva mare desesperada des de l’habitació.



Tot va passar molt de pressa.



En escoltar-la vaig anar corrents a l’habitació, ella només plorava, i el meu pare es movia inquiet per l’habitació mentre trucava a urgències. No entenia res.



-Els pares d’en Daniel murphuy?



-Sí, som nosaltres - va respondre el meu pare nerviós.



-Tranquils, està bé, ha sigut un petita paràlisi cerebral, pero no ha estat res greu, avui haurà d’estar ingressat per a poder vigilar que tot estigui bé, però si no hi ha problemes, demà podrà tornar a casa.



A partir d’aquell dia em vaig adonar de la importància que tenia el temps, i de com pot esfumar-se tot en un segon. Vaig aprendre a valorar més les coses, i a intentar disfrutar-les al màxim.



-Tres, dos, un… Ens enlairem!



-Ho hem aconseguit Daniel!