En Daniel es movia amb inquietud per la nau, mentre jo buscava quin era el problema.



-He revisat els motors i estan en bon estat, no tenen cap dany- vaig dir amb desconfiança

-Llavors, què és el que està fallant? No entenc res.



-Crec que hi ha algun problema als comandaments - vaig contestar mentre m’apropava a la sala de control.



Em vaig ajupir sota la taula de control per poder revisar que tot estigués en ordre, i va ser llavors quan vaig veure quin era el problema; hi havia un cable amb desgast i això feia que no arribés la connexió als comandaments correctament.



-Daniel, ja ho tinc! Ja sé què és el que passa.



- Què és? Té solució?

-Sí, jo crec que sí, només és un cable desgastat, però em comportarà una mica de temps.

-Gràcies a Déu!

En el moment que vaig trobar el fil conductor vaig recordar el taller que vaig fer un dia l’institut, on em van ensenyar a treballar amb ells, elaborar-los, reparar-los i unir-los. Ara que tenia el problema davant, em costava recordar tot el que havia après, però aquest no era el moment per desanimar-me, així que després d’uns segons observant bé el que passava em vaig posar a arreglar-ho. Tenia poc temps, estava bastant nerviós, un sol error podia fer perdre tota la connexió.



No me'n vaig ensortir a la primera, però vaig respirar, em vaig tranquil·litzar i vaig seguir intentant-ho, perquè si hi ha alguna cosa que m’ha ensenyat la vida, és a no rendir-me a la primera, ja que de tots els errors que fem aprenem quelcom nou.



Mentre arreglava el cable, en Daniel em mirava amb curiositat. Uns segons després ja ho teníem arreglat. Quan vam veure les llums enceses del comandament se’ns va il·luminar la cara amb un somriure.



- Gràcies, Erik! No sé què faria sense tu! - va dir mentre m’abraçava amb força, no vaig dir res, però li vaig tornar l’abraçada amb molta força. Feia molt que no ens abraçàvem.



Us estareu preguntant què fem aquí, on anem i amb quin objectiu ho estem fent.

Fa dos mesos que al meu germà li va arribar una trucada de l’agència d’Aero Espais, on li van demanar que fes aquesta missió, ja que creien que ell era el més indicat per fer-la. Feia uns mesos que ells estaven investigant la lluna, la gravetat, l’espai… i la seva missió era anar a agafar una mostra de terra de la lluna, on després amb aquesta farien una anàlisi per un projecte mundial.



El meu germà, en rebre la trucada, va acceptar immediatament, ja que era el seu somni que sempre havia tingut, sempre havia volgut participar en algun projecte relacionat amb l’exterior de la terra, amb l’espai, amb tot el relacionat amb la professió d’astronauta. Però és clar, necessitava companyia, per això va recórrer a mi, cosa que em va fer sentir molt orgullós, tant de mi, com d’ell.

Vam estar dos mesos formant-nos per aquesta missió, ens van ensenyar a pilotar, tots els protocols necessaris per poder assolir la nostra meta. Al principi tot això em semblava insignificant, però ara que ja estem aquí m’ho estic prenent tot més seriosament, crec que m’estic adonant de tota aquesta realitat.



El comptador segueix baixant:

00:59

-Daniel, últim minut! - vaig cridar-li nerviós des de l’altra punta de la nau.



-Posa’t el cinturó, no trigarem molt en enlairar-nos.



Ens vam col·locar els dos de costat, asseguts en els seients d’enlairament, al davant de tots els botons i controls.



En aquell moment el vaig mirar als ulls amb orgull, ell també ho va fer, però amb una mirada diferent, una com més innocent.



-Gràcies, Erik, de veritat, no saps el que significa per mi que facis això per mi - em va dir amb sinceritat.



-No calen les gràcies, faria el que fos per tu.



00:09

-Vuit, set, sis, cinc quatre, tres, dos, un…

-Nois! - una veu d’una dona va sonar de fons.