Ja ho tenia tot preparat, en Daniel estava en el control central, mentre que jo l’observava amb emoció. Era el seu somni i l’estàvem complint junts. Veure al meu germà petit tan content era l’objectiu pel qual jo vaig venir aquí.

Mirant la nau des de fora em va sorgir una sensació d’inferioritat, com si ens féssim petits en comparació amb el món, com si només fóssim una petita part del gran univers que hi ha, però desconeixem.- això em va generar molta curiositat i intriga. Llavors ara que estava més motivat que mai, ens vam endinsar dintre la nau amb molta seguretat.

Els vuit anys de diferència ens han distanciat molt, sempre hem estat en etapes molt diferents, i arran d'això a vegades ens ha fet xocar, per això li vaig prometre aquests 3 minuts, per poder intentar deixar de banda la nostra distància i fer això que és tan especial per ell.



Quan jo era petit em solia sentir sol, els meus pares treballaven molt; a conseqüència, passava totes les tardes sense cap companyia, és a dir que gran part de la meva infància la vaig passar sense compartir la meva innocència amb ningú. És una cosa que he arrossegat tota la meva vida i ho intento ocultar sota una careta de noi dur i segur. Crec que haver-me adonat és el primer pas per poder canviar, No? Per no ser tant… Per poder ser més feliç, més jo.



-Erik! Comença el compte enrere!- al seu crit em va fer sortir dels meus pensaments.



-Només tenim tres minuts per enllestir-ho tot- vaig respondre amb fermesa

-Finestres tancades?

-Sí.



-Cinturons posats?

-Sí.



-Motors llestos?

-En procés, capità Daniel.



-Gràcies per acompanyar-me en aquest viatge, sé que no és el que tu haguessis preferit, però t’agraeixo molt l’esforç que estàs fent.



No contesto, però intercanvio un somriure amb ell, el meu somriure més honest, perquè vegi que de veritat m’han arribat al cor les seves paraules i quan les valoro, mai ha estat un noi de moltes paraules, per això sé que dir-me això li ha suposat un gran esforç.



Mirant el compte enrere ens adonem que ja han passat 52 segons; el temps vola i no ens podem distreure o per tan sols un simple error podem arruïnar-ho tot.



Mentre el comptador baixa en Daniel excitat controla la nau amb molta precisió i cura com sempre ho ha fet amb tot. Va d’un costat a l’altre sense parar, no em para de recordar el perquè estem en aquella nau, i com d’important és tot això per a ell.



Fer volar una nau requereix molta preparació i el meu germà la té.



“Ell és un noi innocent, treballador i constant, i això fa que sigui la persona adequada per fer-la volar.”- penso mentre l’observo.



Sempre m’he sentit sota l’ombra del meu germà, per a mi ell era tant… perfecte, i potser… no ho era, però això és el que m’han donat a entendre des de petit. Els meus pares l’han sobreprotegit molt, cosa que abans em generava molta gelosia, ara que ja soc més gran entenc millor el perquè.



No diria superdotat; però sí que sempre ha estat més avançat de la resta.

De sobte aquells ulls verds recauen sobre la meva mirada perduda. En veure’l sé que alguna cosa no va bé.



-Els comandaments estan fallant, Erik!

-Hem de trobar una solució ràpida, la tovarem, n’estic segur.



-Cinc segons per acabar el primer minut. No els podem fallar a aquesta altura. Fes alguna cosa!- em va cridar nerviós mentre es passava les mans per aquells cabells, que sempre ha estat tan característic d’ell, uns cabells negres com la nit.



-Vinga Daniel, no et desanimis a aquestes altures, confia en mi- li dic mentre l’agafo de les mans perquè senti més seguretat en el seu germà gran. Necessito que confiï en mi, que em pugui veure com a un referent per a mi és el més important, per això vull arreglar el que sigui que està passant com més aviat millor.