El matí següent a la revelació, la casa Winchester respirava una tensió estranya. Nina no havia dormit. Jo tampoc.



El senyor James —o Nicola— estava assegut al seu sofà roig, mirant el jardí amb aquella expressió buida que ja començava a semblar-me artificial. No era absència. Era apagada.



Com si algú li apagara la llum per dins.



—Millie —va dir Nina en veu baixa a la cuina—. Creus que tot això pot estar relacionat amb… la seua malaltia?

No vaig respondre immediatament. Pensava en l’episodi de Chiara. En la claredat dels seus ulls. En la manera com, durant uns segons, havia estat completament present.



—No es comporta com altres pacients amb Alzheimer —vaig dir finalment—. Hi ha alguna cosa que no quadra.



Aquella mateixa vesprada vaig decidir observar-lo amb més atenció. A l’hora del sopar, com cada dia, vaig preparar les seues pastilles. Però abans de donar-li-les, vaig mirar el pot amb deteniment. No eren les mateixes que havia vist en altres tractaments neurològics.



El nom del medicament no em sonava.



Vaig fer una cosa que no hauria d’haver fet: vaig guardar-ne una a la butxaca del davantal.



Aquella nit, quan tothom dormia, vaig buscar informació. No soc metgessa, però sé llegir. I el que vaig trobar em va gelar la sang. No era un medicament específic per a l’Alzheimer, era un sedant potent, amb efectes secundaris clars: confusió, desorientació, pèrdua de memòria a curt termini. No tractava la malaltia, la provocava.



L’endemà no li vaig donar la dosi completa. Només la meitat, al principi no va passar res. Però cap al migdia, mentre li servia el cafè, el senyor Winchester em va agafar el canell amb força.



—Dominico —va murmurar.



Em vaig quedar immòbil.



—Ha de vindre… —va continuar, am

b veu tremolosa—. No té temps. Ells ho saben. Ell és la prova.



—Qui ho sap? —vaig preguntar, amb el cor desbocat. Els seus ulls estaven vius. Lúcids.



—Els Bellanova no oblidaran. I els Travoglionte tampoc. Però no és la guerra el que importa… —va respirar profundament, com si lluitara contra alguna cosa invisible—. És el compte. El compte ocult. Si Dominico el troba… tot acabarà.



Vaig notar com si el món es desplaçara sota els meus peus.



No parlava com un home malalt. Parlava com algú que recordava.



I que tenia por.



Aquella vesprada, Nina i jo vam revisar els informes mèdics. La doctora Ortega havia augmentat la dosi feia dos mesos. Just després que el senyor Winchester haguera tingut un episodi de “confusió aguda” en què, segons l’informe, havia repetit diversos noms italians.



Entre ells, Travoglionte.



—Algú no vol que recorde —va dir Nina, amb la veu trencada.



I llavors ho vaig entendre.



No era només una història d’amor impossible. No era només un fill ocult. Nicola havia fugit d’Itàlia, sí. Però no amb les mans buides.



Si havia format part d’una família mafiosa poderosa, havia conegut secrets. Comptes. Noms. Moviments de diners. Informació suficient per destruir imperis.



I si Dominico era realment hereu dels Bellanova, aquella informació podia canviar l’equilibri de poder a Nàpols.



El senyor Winchester no estava malalt, estava sent esborrat, dosi rere dosi, dia rere dia.



La confirmació definitiva va arribar de la manera més inesperada. Vaig decidir no administrar-li cap pastilla aquella nit, va ser arriscat. Però necessari.



Cap a les tres de la matinada, vaig sentir soroll a la biblioteca. Vaig baixar en silenci.

El senyor Winchester estava dret, amb una caixa oberta sobre la taula. La mateixa caixa de les cartes. Però aquesta vegada no semblava perdut, semblava desesperat.



—On és el llibre? —murmurava—. On el vaig deixar?

Vaig entrar amb cura.



—Quin llibre?

Em va mirar. I en aquell instant vaig saber que estava completament present.



—El llibre de comptes de Lorenzo —va dir—. El vaig copiar abans de fugir. Tots els moviments, totes les transferències. Si ix a la llum, la guerra s’acaba. Ningú podrà continuar sense exposar-se.



Va respirar amb dificultat.



—El vaig amagar… perquè sabia que vindrien per mi.



—Qui? —vaig preguntar.



—Els meus. I els seus.



Va alçar el cap lentament.



—Millie… no tinc Alzheimer.



La frase va caure entre nosaltres com una veritat definitiva.



—M’estan drogant.



Vaig sentir una ràbia freda recórrer-me l’esquena.



—Qui?

Ell va dubtar.



—No ho sé… però algú dins d’esta casa ho permet.



El silenci es va tornar insuportable, perquè dins d’esta casa només vivien quatre persones, Nina, els bessons, ell i jo.



A milers de quilòmetres, a Londres, un avió aterrava sota la pluja.



Dominico Bellanova baixava per les escales metàl·liques amb una sola idea al cap: Trobar James Winchester, el seu pare.



Sense saber que, en aquell mateix instant, el temps s’estava esgotant.



Perquè si Nicola recuperava completament la memòria, revelaria la clau que podia destruir tant els Bellanova com els Travoglionte.



I hi pareixia haver algú disposat a assegurar-se que això no passara mai.



La resposta estava davant meu des del principi… Gladis, no mirava el senyor Winchester amb afecte. El mirava amb desconfiança, amb una mena de vigilància antiga.



Aquella vesprada, després de no administrar-li la dosi completa, el senyor Winchester va tindre un altre moment de claredat.



—No li digues res a ella —va murmurar.



—A qui? —vaig preguntar.



—A la dona que sempre està prop de Nina.



No va dir el seu nom, però no calia. Vaig esperar al moment adequat, vaig trobar Gladis a la cuina, tallant verdures amb moviments precisos.



—Per què ho fa? —li vaig dir directament.



No va fingir sorpresa.



Ni indignació, va deixar el ganivet damunt la taula.



—Perquè algú ho ha de fer.



La seua veu no tenia culpa, tenia decisió.



—No és Alzheimer —vaig dir—. Les pastilles no són per tractar-lo. Són per confondre’l.



—Ho sé.



Aquella confessió va ser més freda que qualsevol negació.



—Des de quan?

—Des de fa anys.



Va recolzar les mans al marbre.



—Jo vaig ser amiga de la mare de Nina. De veritat. No com ell.



La tensió va pujar.



—Què vol dir “no com ell”?

Gladis va respirar profundament.



—La mare de Nina sabia que Nicola tenia un passat. Sabia que havia fugit d’Itàlia. Però no sabia tota la veritat fins a massa tard.



Va alçar la mirada cap a mi.



—Quan van començar a arribar cartes. Quan homes estranys rondaven la casa. Quan ell discutia per telèfon en italià a les tres de la matinada.



Vaig notar com tot encaixava.



—Ella va empitjorar molt de pressa —va continuar—. El càncer, sí. Però també la por. Vivint amb la sensació que el passat podia entrar per la porta en qualsevol moment.



La seua veu es va endurir.



—Jo vaig prometre-li que protegiria la seua filla.



—Drogant el seu pare?

—Si ell recorda massa, torna a buscar. Si busca, troba. I si troba… els Bellanova o els Travoglionte el troben a ell.



Va negar amb el cap.



—Tu no has vist com funcionen aquestes famílies. Jo sí.



—Com?

I aleshores va parlar del seu passat. No com a mafiosa, si no com a testimoni. El seu germà havia treballat com a intermediari financer a Nàpols. No era cap cap, ni un soldat. Era un home que movia diners. Quan la guerra entre famílies es va intensificar després de la mort de Lorenzo Bellanova, el seu germà va desaparéixer. Sense cos. Sense resposta. Només silenci.



—Va ser en aquell moment quan vaig entendre que la gent com Nicola no escapa mai del tot —va dir—. Només s’amaga fins que el passat decidix cobrar el deute.



Anys després, va reconéixer el cognom real en uns documents antics que havia trobat per casualitat. Nicola Travoglionte, el mateix conflicte, la mateixa guerra.



—No li vaig dir res a Nina —va afegir—. Ja havia perdut prou.



—Així que va decidir controlar-lo.



—Vaig parlar amb un metge privat. Li vaig explicar que tenia episodis d’ansietat, records obsessius, paranoia. Em va prescriure un sedant cognitiu lleu.



Va fer una pausa.



—Al principi era només per tranquil·litzar-lo.



—Però després va augmentar la dosi.



No ho va negar.



—Quan va començar a pronunciar noms italians. Quan va parlar d’un fill.



El meu cor es va accelerar.



—Sabia que si recuperava la memòria completa, intentaria contactar amb ells.



—Amb Dominico.



Gladis va assentir.



—Si aquest home apareix ací, no vindrà sol. Vindrà amb una guerra darrere.



La seua mirada es va clavar en la meua.



—Jo no estic protegint Nicola. No m’importa ell. Estic protegint Nina i els seus fills.



Per primera vegada, vaig veure por real en els seus ulls. No odi. Por.



—No entén que si ell recupera el llibre de comptes, pot acabar amb la guerra? —vaig preguntar.



—O pot reactivar-la.



El silenci es va trencar amb el so de la porta principal obrint-se. Passos ferms al vestíbul. Un home. No era casual. Gladis va empal·lidir lleument.



—Ja està ací.



—Ho sabia?

—Sabia que tard o d’hora vindria.



Va caminar cap al passadís, no per fugir. Per posar-se davant.



—Si Nicola recorda tot aquesta nit —va dir sense girar-se—, no hi haurà sedant que puga tornar a adormir el que està a punt de despertar.



Al vestíbul, una veu profunda amb accent italià va pronunciar:

—Busque James Winchester.



La guerra que Gladis havia intentat retardar durant anys acabava de creuar la porta.



I aquesta vegada, no hi havia tassa que la poguera dissoldre.



Vaig ser la primera a arribar al vestíbul. Dominico Bellanova estava dret davant de la porta, amb l’abric encara humit per la pluja. No semblava sorprés de veure’m. Semblava algú que finalment havia arribat al lloc que buscava.



Darrere meu vaig sentir els passos de Nina.



I més enrere, els de Gladis.



—Busque James Winchester —va repetir Dominico.



La seua mirada es va detenir en Nina.



—O potser hauria de dir… Nicola Travoglionte.



Nina es va quedar completament immòbil.



—Qui és vosté? —va preguntar.



—Algú que ha tardat trenta anys a trobar aquesta casa.



En aquell moment vam sentir passos a l’escala. Lents, segurs. Ens vam girar tots alhora.



El senyor Winchester estava al capdamunt de l’escala. No semblava confós ni absent. Ens observava amb una calma inquietant.



—Dominico —va dir.



El nom va caure al vestíbul com una pedra dins d’un pou. Dominico va alçar lleugerament el cap.



—Pare.



Nicola va baixar els escalons sense pressa. Quan va arribar a baix, es van quedar mirant l’un a l’altre en silenci.



—Han vingut darrere teu? —va preguntar Nicola.



—Encara no —va respondre Dominico.



Gladis va avançar un pas.



—Nicola… digues-los la veritat.



Nicola va sospirar.



—El llibre no està en aquesta casa.



Nina va arrufar el front.



—Llavors per què tots el busquen ací?

Nicola va mirar lentament tota l’habitació.



—Perquè és l’últim lloc on algú pensaria mirar.



Dominico va fruncir el front.



—De què parles?

Nicola va alçar la mà… i va assenyalar el saló.



—Sempre ha estat aquí.



Durant uns segons ningú va entendre res. Després Nina es va girar cap al saló. Cap al vell trencaclosques que feia dies que estava damunt de la taula. El puzle. Dominico també el va veure. Va avançar dos passos lentament.



—No pot ser…

Nicola va somriure amb cansament.



—Cada peça és una pàgina.



El silenci va ser absolut.



—El llibre… —va murmurar Nina.



—Mai va ser un llibre —va dir Nicola—. Sempre va ser això.



Dominico es va quedar mirant el trencaclosques acabat. Centenars de peces. Una imatge aparentment innocent. Però ara tots sabíem que cada peça amagava alguna cosa : Informació, noms, secrets, proves…

La veritable història dels Bellanova i dels Travoglionte. Dominico va allargar la mà cap al puzle. Però Nicola el va aturar.



—Si en treus una peça —va dir amb veu baixa—, tot tornarà a començar.



A fora, la pluja colpejava les finestres. Dominico va retirar la mà. I per primera vegada des que havia arribat, semblava que no sabia què fer. Perquè tots vam entendre el mateix alhora: El puzle estava complet.



Però només calia que algú traguera una sola peça…

… perquè tota la història tornara a trencar-se.