Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



Vaig haver d'aclarir-me el cap ràpidament i pensar en una resposta per a la senyora Winchester. Em moc al sofà i em recol·loque i procedisc a parlar. Li respon amb coses senzilles: que m’agrada l'ordre, que soc una persona discreta i no m’agrada destacar i li conte sobre la meua experiència personal treballant a altres cases. Ella m’escoltava atentament com si haguera dit tot el que volia sentir.



Després de respondre altres qüestions personals fnalment diu:



— Busque algú així — Algú discret que no cride l’atenció i siga detallista al seu treball.



Dissimule la meua cara de sorpresa i li done les gràcies per contractar-me.



Aquella mateixa vesprada em mostrà la meua habitació, era xicoteta, però molt ordenada i neta. El llit era estret i havia un escriptori antic arrimat a una fnestra que donava al jardí de darrere. Em donà diners i m’ordenà que anara a comprar al mercat del poble i que de pas em comprara roba discreta.



En aquest moment va ser quan vaig conéixer Gladys.



La senyora Maruja, li dic jo en el bon sentit de la paraula. Es va criar amb la mare de Nina que va morir de càncer, des d'això ha sigut com una segona mare per a ella i una segona àvia per als seus flls, bessons de cinc anys. És com una més de la família, no obstant això el senyor Winchester mai li ha caigut bé.



Amb els dies em vaig anant acostumant a la rutina, m’alce prompte i faig el desdejuni, sempre ous regirats, croissant i café amb llet, després alce el senyor James i li’l servix, en'acabar fregue i netege un poc la casa, prepare els esmorzars dels bessons i em fque amb el menjar. A la vesprada depenent del dia baixe a Appledore, el poble en el qual viuen, a fer algunes comandes, tinc una estona de temps lliure i entorn de les cinc prepare el sopar.



A pesar del temps que porte ja a la mansió no aconseguisc connectar amb el senyor Winchester, no és que espere ser la seua millor amiga, però totes les altres persones a les quals he ajudat, han establit algun tipus de vincle de confança, o que sé jo. Igual estic sent exagerada. És normal que una persona amb Alzheimer tan avançat no establisca cap mena de relació, si a penes mira els seus nets.



Fa uns anys vaig cuidar Lyra, una dona que amb tan sols cinquanta anys, va començar amb símptomes d’Alzheimer. La seua família no volia carregar amb aquell inconvenient així que la van tancar en un asil, fins als 60 anys que es va escapar. Com a solució em van contractar per a cuidar-la. A pesar que sabia que no tardaria molt a anar-se'n, vaig fer tot el que vaig poder perquè no passara por, que és que el va passar. Però sempre que em cridava amb el nom d’altra persona a la qual li recordava, em transformava en la persona que ella volia veure. Aquell treball va durar dos anys, durant els quals em va reconéixer tres vegades.



Conec com es comporta una persona amb Alzheimer, almenys ho creia, perquè amb el senyor Winchester, és diferent, no parla, no té dubtes, no pareix que estiga revivint el passat contínuament com les altres persones a les quals havia cuidat, és més com si estiguera en una espècie de trànsit.



Continue amb la meua feina, llevar la pols, mentre li done voltes al cap. Ja és tard, no tardaré a posar-li el sopar al senyor Winchester, que es troba assegut al seu sofà de color roig gaudint del paisatge a l'altre costat de la fnestra.



— Vaig a pel sopar, senyor — Li dic com tots els dies i li pregunte:



— El preferix al menjador o al sofà?



El senyor James s’acomoda per a posar-se cap a mi, però alguna cosa de sobte canvia a la seua cara, és com si se li il·luminaren els ulls, els quals em miren directament a mi. Abans que poguera dir res, el senyor Winchester comença a parlar, però no amb el desinterés de costum, ni amb la ternura amb la qual de vegades li havia parlat a Nina, era com si li hagueren tret el cor, i estiguera suplicant per ell. Estava clar que fora el que fora, el que anava a dir no era a mi, almenys conscientment.



—Chiara? Ets tu? Fa molt de temps, per què? T’estime, no m’hauria d’haver anat, podíem lluitar! Per què em vas dir que me n’anara? Chiara, hauria fet el que fora per tu!, Pels dos! —



En la vida havia vist tant de dolor, no sabia qu fer, i encara que volia eixir corrent, em vaig apropar a ell per a calmar-lo, però amb sols dos passos la persona a la qual veia en mi, Chiara, va desaparéixer una altra vegada a la seua memòria, no sé si va ser per raons mèdiques o perquè amb el canvi de llum la meua aparença va canviar. Però aquella persona que tant de dolor li causava es va esvair deixant-nos a soles a mi, Millie, l’assistenta a la qual no coneixia, i al senyor Winchester, tan apàtic com sempre, que amb una expressió confosa va recórrer el saló amb la mirada.



Agafe les seues pastilles, òbric el pot i en trac dos, ja que l’episodi ha sigut greu, li les done. No pareix del tot convençut, però les agafa. Em mira confós, s’acomoda altra vegada al sofà i diu:

— al menjador — sense mirar-me.



Camine cap a la cuina per a agafar els plats, ja preparats, igual que la taula. Avise que ja està tot posat i me'n puge al meu dormitori, no em gite fns a la una del matí, per si el senyor Winchester necessitara qualsevol cosa, i també per l’ocorregut. He sentit com si em contaren un secret que no hauria de saber. No sé si dir-s'ho a Nina, tot el món té dret a la privacitat, igualment pareixia que el senyor Winchester estiguera patint molt, qui és Chiara? La senyora Winchester va morir de càncer, però no en recorde el nom. Chiara? No em sona. Però si no era la seua dona, qui era? És? Amb tots estos pensaments em vaig quedar adormida.



Pel matí amb les idees aclarides vaig parlar amb Nina i li diguí el que havia passat amb el seu pare. Quan va sentir el nom de la dona per la qual m’havia confós va haver un moment de silenci i es va quedar pensativa mirant-me, a mi em va estranyar, però no li vaig donar importància. Seguidament, es va disculpar i se'n va anar deixant-me amb la paraula a la boca.



Al dia següent la vaig trobar agitada a la biblioteca llegint uns papers antics. En preguntar-li què passava, m’ho contà tot. Quan li vaig contar l’ocorregut va recordar que havia vist el nom de Chiara en algun lloc de la seua casa quan era xicoteta i el seu pare la va reganyar quan ho va trobar. No es recordava d'on era fns a este matí, va baixar al sostremort i va trobar la caixa de son pare, efectivament, al mateix lloc que recordava. Allí va trobar les cartes.



— Les cartes parlen d’una història d’amor, una història d’amor entre Chiara i un home anomenat Nicola Travoglionte — va dir-me tremolant. — Però això no és tot, crec que Nicola és el meu pare, perquè hi ha una foto d’ell amb esta dona i un passaport amb el mateix nom — va seguir contant-me. — Em sembla que el passaport és italià — vaig dir-li jo.



Investigant més vam descobrir que el senyor Winchester era italià i que havia estat enamorat d’una altra dona que no era la mare de Nina i que el seu amor va ser impossible.



Nina estava pàl·lida. Tenia una de les cartes entre les mans, però no la llegia, simplement la sostenia.



—La meua mare mai va dir res… —va murmurar—. Mai.



Vaig sentir una profunda llàstima per ella. Tot allò en què havia cregut durant anys començava a esvair-se. Jo no hauria d’haver estat present en aquell moment tan íntim, però ja era massa tard.



Entre les cartes en vam trobar una de diferent. No era una declaració d’amor ni una carta de comiat. Era breu, directa, i estava escrita amb una lletra tremolosa.



Nicola,

El xiquet està bé. Té els teus ulls.



Es diu Dominico.



Nina va alçar el cap de sobte.



—Un xiquet… —va repetir, amb la veu trencada—. Ell va tindre un fll.