Vaig nàixer a Nàpols, però la violència no té una sola ciutat.

El dia havia començat de manera diferent, m’havia pres un descans de la meua vida: homes esperant ordres, negocis que no apareixen en cap paper, i el pes constant de portar un cognom que infonia respecte i por. Els Bellanova manàvem a Nàpols des de feia dècades. Açò era casa nostra.

Estava prenent el sol al meu yot quan de sobte va sonar el telèfon, va vibrar.

— Dominico… — la veu de ma mare, Chiara, sonava alterada — ens estan atacant. Són els Travoglionte.

En sentir el nom em vaig omplir d’ira. Eren els nostres enemics, sempre ho havien sigut.

— Arribe ara mateix— vaig dir abans de penjar.

Vaig pujar al cotxe i vaig eixir disparant. Quan vaig arribar, els vaig veure intentant fugir en una moto. Un era el primogènit del Travolionte, Alessandro, el reconeguí de seguida. L’altre, que crec que era un dels seus germans, estava ferit d’un tret, s’aguantava com podia. L’altre conduïa amb desesperació.

Els vaig acorralar en un carrer estret. La moto va estar a punt de caure i amb ella els dos cossos. Vaig baixar del cotxe lentament, sense pressa, amb l’arma a la mà.

— Com us torne a vore — vaig dir — no ho conteu.

Alessandro em va mirar, tenia la cara plena de sang, però encara li quedaba orgull.

— Si ho fas — va dir-me amb un somriure maliciós —, derramaràs sang de la teua sang.

No vaig entendre el que volia dir, em vaig quedar de pedra. Ràpidament es varen allunyar i no em donà temps a reaccionar.

Em vingueren tot tipus de pensaments al cap. Què volia dir amb això? Ho deia a soles per a escapar? Vol dir que soc de la seua família? Com pot ser possible, si la meua mare és una Bellanova i el meu pare està mort, o això se suposa. No serà un d’ells?

Enmig d’aquest debat intern, vaig entrar corrent a casa per a vore si la meua mare estava bé. Allí estava donant voltes pel saló, estava bé gràcies a Déu.

— Necessite que em contes la veritat — vaig dir-li. Em va mirar amb cara de sorpresa i va dir-me — endavant

— Alessandro m’ha dit que si li feia mal, derramaria sang de la meua sang. Què ha volgut dir?

Es va quedar en silenci. Massa temps.

— Seu — va dir finalment.

Va ser aleshores quan tot va canviar.

Ma mare va guardar silenci abans de parlar. Un silenci dens, carregat de coses no dites, com si cada segon que passava fora una oportunitat més per a callar-ho tot. Quan finalment va alçar la mirada cap a mi, vaig entendre que el que anava a contar-me no tenia marxa enrere.

Em va dir que, durant un estiu de la seua joventut, s’havia enamorat de Nicola Travoglionte. No d’un home qualsevol, sinó del nostre enemic principal. D’algú que hauria d’haver estat prohibit fins i tot de ser nomenat dins de casa. Però l’amor no entén de cognoms ni de guerres antigues. Van estimar-se en secret, amagant-se de mirades indiscretes, fingint indiferència en públic, sabent que, si algú ho descobria, el preu seria alt.

Les nostres famílies ja estaven enfrontades molt abans que ells es conegueren. Odis heretats, comptes pendents, sang vessada al llarg dels anys. Tot això no els va importar. O potser sí, però no tant com per renunciar l’un a l’altra.

El seu germà Lorenzo era el primogènit dels Bellanova. L’hereu natural. L’home que havia de continuar el llegat, dirigir els negocis, imposar respecte. Ma mare va parlar d’ell sense afecte, com si aquell vincle s’haguera trencat molt abans del final. Durant una negociació clandestina entre famílies, una trobada tensa que ningú volia però que tots acceptaven, Nicola el va acabar matant.

No va dir si va ser per defensa, per orgull o per necessitat. En el nostre món, eixes diferències són irrellevants. Un mort és un mort. I aquell assassinat va marcar el punt exacte on ja no hi havia retorn possible.

Quan ma mare ho va saber, no va plorar. No va cridar. Va anar directament a buscar Nicola. En aquell moment, ella ja no mantenia relació amb el seu germà. Les lluites internes, l’ambició i el poder havien fet el seu treball. A més, ella era conscient que, després de la mort de Lorenzo, ella seria la següent a heretar-ho tot, sobretot si tenia un fill que assegurara la continuïtat del cognom.

Aquella veritat la convertia en una peça clau… i també en un objectiu.

Li va dir a Nicola que se n’anara. Que fugira mentre encara podia. Que canviara de nom, de vida, de país. Si es quedava, la nostra família, els Bellanova —la màfia siciliana més poderosa— acabarien trobant-lo. I no sols a ell. També a ella. També al que encara no sabien que existia.

Així va ser com Nicola va abandonar Itàlia. Va deixar enrere el seu nom, la seua família i el passat que l’havia condemnat. A Londres, en un poble anomenat Appledore, es va convertir en James Winchester. Un altre home. Una altra història. Una mentida prou sòlida per sobreviure.

Poc després, ma mare va descobrir que estava embarassada de mi. Aquella notícia ho va canviar tot. Va decidir callar. Va ocultar a la seua família que el meu pare pertanyia als Travoglionte. Ningú ho va saber mai. Oficialment, jo era només un Bellanova més, destinat a heretar un món construït sobre silencis i sang.

Amb el temps, ma mare va assumir el poder. Va governar amb fermesa, protegint el secret com si fora una arma carregada. Jo vaig créixer sense fer preguntes, acceptant la meua posició, sense saber que el meu origen era la clau de totes les amenaces futures.

Però el passat sempre troba la manera de tornar.

Després del que va passar amb la moto, ja no hi havia dubtes. Els Travoglionte se n’havien assabentat. Sabien qui era realment. Sabien que jo era fill de Nicola. I ara que tenia poder, ara que representava els Bellanova, aquella veritat es convertia en una moneda de canvi perfecta. Podien utilitzar-me per xantatgejar-nos, per desestabilitzar-ho tot, per reobrir una guerra que mai havia acabat del tot.

Mentre ma mare parlava, jo sentia com cada paraula encaixava amb una precisió cruel. Tot tenia sentit. L’atac. L’amenaça. La mirada d’Alessandro. No era només odi. Era advertència. Els Travogilonte havien viscut a l’hombra de la meua familia, i hará no dubtaràn ni un segon en destronar-nos rent ús de la nova revelació.

Quan va acabar, el silenci va caure sobre nosaltres com una sentència.

Jo ja havia pres una decisió.

No podia continuar vivint a mitges. No podia ignorar el que era. Havia d’afrontar-ho.

Per això aniria a Londres.

Buscaria James Winchester.

Buscaria l’home que havia fugit per sobreviure.

Buscaria el meu pare.

El passat ja no podia continuar amagat.

S’havia d’afrontar. No es podia deixar el puzle a la meitat, i per completar-lo es necessitarien totes les peces.