L’Alaric estava paralitzat mirant la porta, aquesta sofria a base de cops violents. La Isolda solament plorava al seu costat. Homes cridaven des del darrere de la porta amb una fúria que traspassava les dèbils parets de la cabanya. De sobte, una veu molt autoritària de l’exterior va fer que la pobra Isolda es quedés de pedra.



— Isolda, filla! Sabem que ets aquí! Més val que no t’amaguis! Els teus actes tindran les seves conseqüències! —sentencià de mentre que empenyia la porta.



El llenyataire va arrufar les celles amb confusió, va fer mitja volta cap a la noia atemorida.



— «Filla»? —digué indignat, també perplex.



El temps de reacció no va ser suficient per ells, només acabar de dir aquesta última paraula, un gran escàndol darrere d’Alaric va deixar petrificada a la Isolda amb les parpelles ben obertes. Aquest gran soroll ja no se sentia des de l’exterior, havia conquistat la casa finalment. Detingudament, amb el cor paralitzat, el llenyataire va fer de nou una altra mitja volta; hi havia una llança foradant la porta, aquesta estava a tan sols un centímetre de separació de l’Alaric. L’arma va tornar-hi de nou al seu origen amb l’objectiu d’agafar impuls.

Dels gèlids ulls de la Isolda, sortien llàgrimes sense fer cap mena d’esforç. El seu cor es comprimia fins a quedar-hi estret i immòbil davant la situació. Hi havia una força invisible que voltava el seu cos, aquesta li impossibilitava el moviment. La seva consciència sobre l’espai es va tornar tètrica: qualsevol mínim soroll, qualsevol mínima acció; això feia que el seu cor s'endinsés, que la seva respiració s’aturés. Un formigueig abundava dintre d’ella; el seu origen era aquella bola escarlata que estava al centre del seu cos, i mentre palpitava el formigueig circulava amb la freda sang. «Suposo que aquest és el desenllaç de la filla de l’emperador…» va dir-se. «La meva mare va morir de tuberculosi, jo hi moriré assassinada pel meu pare. Suposo que almenys em reuniré amb la mare… però m’emportaré a l’únic bon home amb mi…»

— Què estàs fent quieta? — preguntà retòricament l’Alaric. — Vols morir? Va, no en faràs res plorant. — va dir-li fredament.



El llenyataire va prémer-li la mà i la va arrossegar amb ell. La pobra Isolda utilitzava totes les seves forces per a seguir-li el ritme a Alaric, puix que no tenia les mateixes condicions que ell. La noia mirava darrere seu per comprovar la porta.



— No miris enrere, avança.

Alaric va despenjar una destral que penjava a la paret.



— Fes-te enrere.



El llenyataire va brandar la destral amb una gran habilitat, fent veure moviments circulars. Amb una precisió afilada, va llençar-la fins al forat de la porta que havien provocat els escuders. Es va sentir un soroll metàl·lic seguit d’un fort crit des de fora. Isolda va mirar-lo sorpresa.



— Corre! —va exclamar desesperat, agafant molt de pressa una altra destral de la paret.



— Com ho…?

— Isolda, calla i avança o morirem!

L’Alaric va obrir la porta de darrere de la cabanya. El sòl va passar a una fusta rústica de tacte aspre, a una blanca neu tova que enfonsava els seus peus.

Finalment, després de tants cops, van tombar la porta. Un escuder jeia a la neu pintant-la d’un color carmesí fent crits de sofriment.

— Senyor, si us plau, no em deixeu aquí! La meva cama està perdent sang i si no hi feu res cauré! Vostè perdrà a un escuder!

La filosa espasa de Constantí va traspassar el coll de l’agonitzant escuder sense cap bri de dubte, el cap que penjava a dures penes va acabar de descendir a terra. Un petit llac de sang es va haver format. L’altre escuder va mirar al seu Senyor amb una reprovació que amagava sota el seu casc de ferro.



— Què importa? — va imposar l’emperador mentre netejava el fil de l’espasa amb la capa de l’inert escuder. — Era inútil de totes formes.



L’escuder es va quedar impactat, ja que no sabia que el seu Senyor era capaç d’assassinar algú que li havia estat fidel.



— Per què no avances? Vols morir tu també?

Va continuar sense dir-li cap paraula, sentia com si tingués a la mort al seu costat. L’emperador en veure la seva insolència va posar en alt la seva espasa.



Van passar dos segons, l’escuder anava a avançar amb por, però l’impacient emperador sentencià:

— No tinc temps per això.



Amb l’espasa que ja tenia en alt, va dirigir-la al seu coll, però un acte de reflex va bloquejar el seu atac.



— Em reptes? A mi?

El seu fidel va quedar espantat de nou, va fer un pas enrere, però un metall filós va quedar-se estancat a l’abdomen d’ell. Va sonar un ressò des del casc de l’escuder. Amb dificultat, puix que la sang li pujava per la gola, maleïa:

— Ves… a l’infern…

No va donar-li gens d'importància. Va accedir dintre la cabanya amb passos pesants. L’olor de porc de l’estofat encara surava a l’ambient, l’ambient tan agradable de la cabanya que va fer un gir macabre en entrar-hi l’emperador amb les mans brutes d’ànimes.

— On estàs, petita!? —digué de forma amenaçant. — No m’havies explicat que ets bona amb destrals!

Va pegar-li voltes amb la seva mirada potent a la casa fins que en un moment donat es va adonar de la porta oberta, llavors, amb una agonia densa, va caminar fins allí. Es va endinsar en el bosc nevat deixant amb cada passa un perillós rastre de sang provinent de la seva espasa. També, un gran rastre a la neu provocat pels seus peus en fer passes.



El vent de l’hivern bufava gentilment, però era un vent extremadament fred. La temperatura excessivament baixa els tallava la respiració, ja que no estaven precisament vestits per l’ocasió. La neu que baixava des del preciós cel pintava els seus cabells d’un color blanquinós. La Isolda feia tots els seus esforços per mantenir el seu ritme, però la joia del gel estava gelant-se.



Dintre del punt de vista de la Isolda, hi estava fixat el llenyataire, aquest agafava de la mà a la noia, liderant-la. L’aire a penes li entrava, li resultava massa difícil respirar. El soroll dels seus sospirs era l’únic que es podia escoltar en aquell moment d’acció. Era un soroll exuberant que es formava per la desesperació. Avançaven fent cada cop la passa més menuda.



«Alaric també s’està cansant i s’està gelant com jo. Les meves cames no poden més. No puc respirar. El ventre em crema per dins, sento el sofriment del meu fill, o filla. Les cames se’m destruiran. Vull parar, vull descansar. No puc parar. He de ser valenta, tinc una criatura que ha de créixer i viure bé. Se’m fa molt difícil caminar, la neu pesa molt. Estic marejada, vull vomitar. El soroll de la meva respiració m’irrita. El cap em dona voltes. Seria millor rendir-me i descansar…» El ritme de les seves passes va disminuir dràsticament, la seva respiració cada cop era més agitada, el seu ventre li provocava un dolor extrem. Suportava un elevat pes darrere la seva esquena, el qual li feia impossible l’acció de moure’s. Llavors va ser quan va sentir rampes a les seves cames. «He arribat al meu límit.» El pes de l’esquena va guanyar-li un altre cop. Es va quedar paralitzada al nevat sòl, gemegant desagradosament del dolor. L’Alaric es va girar d’un bot i es va posar al seu nivell.

— Isolda? Què passa?

— Alaric— li deia amb un sospir ofegat. Pausa per agafar aire.—, no puc respirar—li explicava amb dificultat per treure l’aire—. No puc caminar… les meves cames… no poden més…— deia amb els sospirs altament alterats.

— Tranquil·la, petita, jo t’agafo i ens amagarem, entesos? —va assegurar-li mentre posava els seus gelats braços sota les cames d’ella.

— Oh, moltes gràcies, Alaric— sospirava—, però… no cal que et molestis, es tracta de la teva vida…—sostenia mentre gemegava—. Ho dic seriosament, això és una cosa del meu pare i jo… si algú ha de morir soc jo. —somicava.

— Isolda, t’has tornat boja? Mira, no tinc cap mena d’idea sobre el que passa amb el teu pare, però a mi no m’han criat així. Ajudar és un principi. — li recalcava amb ella finalment als seus braços. — Però ajudar a aquest preu?

— Petita, no et deixaré aquí tirada. Possiblement moriré si no ho faig, però si ho faig moriràs tu, això no m’ho perdonaria mai. Ajudar és un principi, no cap càstig. Una brillantor intensa es va propagar als ulls de la Isolda, observava amb admiració el perfil d’aquell tan bon home que se’l notava cansat i gelat, però que de totes maneres avançava per ella. — Si sortim d’aquesta, quedeu-vos a la meva cabanya, estirà tot un gust, Isolda. — va oferir-li amb un somriure gentil.

— Si no és cap molèstia… dic que sí amb plaer. Moltes gràcies, Alaric, m’has salvat la vida. — va fer-li saber commoguda.

— Encara no t’he salvat.

Des de lluny se sentien passos poderosos que carregaven l’ambient de l’hivern amb un insofrible estiu. El ritme d’aquestes llunyanes passes augmentava conforme la fúria de l’emperador. Avançava amb una trepidant angoixa.

— Tu! Vell! On t’emportes a la meva filla!? —va advertir des de la distància amb l’espasa en alt. El seu seny estava premut amb un enuig transferible. Tot i la blavor del clima, ell s’estava tornant de color vermell. Les seves dents estaven premudes amb tal força que quasi esclataven.

Davant la situació, el cor del llenyataire va quedar immòbil; tot i això, la seva passa va augmentar per pur instint. El coll de la noia estava amarrat a la silueta d'aquell home tan potent, aquell que podia anomenar-lo pare.

— Pareu de moure-us immediatament!

Constantí anava endavant amb una caminada accelerada, els estava a punt de superar.

El llenyataire estava en un punt d'indecisió. El seu cor bombejava amb una rapidesa que quasi notava com si li anés a sortir. La seva ment circulava a través d’idees, algunes les quals requerien molt de valor. Valor. Llavors va recordar que ell mateix li havia dit a la Isolda: «Només… sigues valenta. Jo veig el valor dins teu, petita.» Així que va optar per la decisió que més valor requeria. Va parar-se. Isolda el va mirar confós.

— Alaric?

El bon home va deixar en terra nevat a la pobra Isolda. Va alçar la destral.

— Alaric, què…?

— He de ser un bon exemple de valentia per tu i el bebè.

— No facis cap bogeria!

— No et preocupis per mi, he estat tota la vida amb destrals, sé com s’utilitzen i on pegar. Fins ara, petita.

Va fer mitja volta, llavors va fer unes passes avant, es veia un somriure trist reflectit a la seva cara.

— Fes-li cas, vell!

— Lluitaré, defensaré el meu orgull i salvaré a la Isolda.

— Doncs, molt bé.



«No puc morir, no puc deixar-la sola»

L’emperador va avançar-se sense pietat i va fer-li la primera estocada, per reflex Alaric va esquivar-la. Esquivava atacs sense llençar-ne ni un.



La immòbil Isolda ho observava amb un raig d’esperança. Contemplava la valentia del gran home que l’havia acollit tan bé, admirava les forces que hi ficava tot i el fred extrem i la seva elevada edat. Una estocada va estar-hi a punt de foradar-li l’abdomen, però a dures penes va assolir esquivar-lo. La seva energia s’esgotava, l’emperador era molt àgil i no aconseguia fer cap moviment ofensiu. Llavors es va donar el seu moment, finalment va ser capaç d'anar a l’ofensiva. Amb la destral agafada fortament amb les dues mans, va canalitzar tot el pes a ella en direcció a Constantí, va ser un cop cansat i desesperat, llavors va fallar. Es va quedar pausat instintivament per sospirar. L’emperador no ho va deixar passar. Amb les parpelles ben obertes, va observar impotentment, amb una por atroç, com la fúria del mal home anava dirigida amb una estocada cap a ell. La seva oïda es va reduir a un xiulet irritant infinit, va mirar per últim cop a la Isolda amb l'estómac foradat.

— Alaric! —va bramar en llàgrimes, però immòbil al sòl.



«Ho sento. T’he deixat sola amb ell, però, fins ara, petita» digué per dins, ja que se li va fer impossible de dir per fora.



L’emperador avançava feroçment cap a ella.



— Finalment, pagaràs els teus actes. Aquí no hi ha lloc per a una dona com tu.

Constantí va alçar l'espasa.



«Com digué la mare: el món és molt injust i t’has d’adaptar, però ser feliç. Soc una inútil dona, no tinc lloc segur en aquest món. Llavors jo per ser feliç, seré valenta i lluitaré a la meva manera. Em reuniré finalment amb l’Alaric i la mare perquè com digué la mare: Ets el meu orgull i la meva felicitat, Isolda, ets la meva joia, la joia del gel…»