L’aire gèlid de l’hivern inevitablement accedia dintre de la pobra Isolda, però, aquest eixia com si d’una paret amb forats es tractés. La tremolor que li circulava a través de tot el cos, tant els seus llavis com les seves mans pintades d'un color blavenc i el fum que de la seva boca sortia per l'escandalós fred; tot això era l’últim dels seus problemes. El seu cap donava voltes i voltes. No podia generar cap moviment perquè sinó el seu cap entraria en un bucle, la imatge es repetiria una vegada darrere l'altra, donant-li llavors, un intens mal de cap. Podia sentir com si les seves cames fossin de metall, escassament era capaç de moure-les pel pes que percebia. La jove patia perquè tot això hi era un gran inconvenient sobre el fet que en aquell moment era perseguida pel seu propi pare. Es va haver d’espavilar, com havia hagut d’espavilar-se anteriorment per escapar del «monstre emperador», perquè estava en perill a ser descoberta del seu amagatall. Desgraciadament, va quedar-se curta en un intent de moure’s i no va poder evitar rebutjar tot el menjar des de la seva boca, fastigosament. No era la primera vegada que ho feia en aquell mateix dia. Va deixar tot el fluid que va refusar escampat pel sòl de la zona del bosc nevat on s’amagava, aquest fluid va fondre la neu, d’allí sobresortia una olor de podrit que fatigava a la dona de catorze anys. No obstant això, es va veure forçada a caminar sigil·losament un altre cop per trobar un nou lloc per amagar-se. La fugitiva gairebéno podia caminar, suportava un gran pes invisible a l’esquena, mantenia els seus braços a la lumbar per fer de la caminada una acció més agradable, sense èxit. Cada passa que donava, era una batalla diferent; podia estar cinc segons per solament fer-ne una de la força tan colossal que li implicava. Caminar, solament, era un càstig per ella: el desgast dels seus músculs, la venteguera que exposava dintre el seu cap, la dificultat de respirar pel cansament, tot això, a més del tempestuós fred que ambientava aquell dia. Cada vegada caminava més encorbada, com si el món se li n'anés a caure damunt, començava a veure uns punts foscos difuminats que li tapaven la visió, notava un formigueig al cap que li desembocava a les extremitats. Va tocar fons, el patiment no podia ser més, el seu cos no el podia aguantar. El pes que percebia a l’esquena, va acabar guanyant a la força de la seva voluntat. La seva consciència s’anava apagant i els punts foscos que apreciava inevitablement sense saber de què es tractaven, s’expandien sobre tot el seu camp de visió. Mentre descendia fins al sòl dispers de blanca neu, les seves orelles agonitzaven perquè no podia parar de sentir el record dels crits del seu pare ordenant als escuders a la caça de la seva filla. Va caure plegada en un somni profund en mig d’un bosc.



Quan va ser capaç de tornar a veure, es va adonar que tornava al mateix escenari on havia patit tant, estava tornant-hi a reviure el moment abans de la tragèdia, però dintre del seu cap. Es trobava ella al Palatí, amb un poc de malestar a la panxa i el cap, escrivint a una tauleta de fusta amb un pergamí alguna història que li sobtava de tant en tant. De cop i volta, un senyor vestit amb una túnica blanca i una toga de color púrpura va fer-li eixir del món de la literatura.



— Filla, estàs preparada per conèixer al teu promès?



— Sí, ho estic, pare.



— D'acord.



— Espereu-me allí, si us plau.



— Està bé, filla.



Quan el pare se'n va haver anat a esperar-la al seu tron, la Isolda va aixecar-se amb certes dificultats de la cadira. Només aixecar-se, quasi va desplegar-se a terra perquè en un moment sobtat va perdre la força i el cap va donar-li voltes. Aquella tarda, la noia portava un llarg vestit de color blanc, aquest era molt ajustat i, per addició, hi portava una faixa que li succionava la cintura fins a amagar-li per complet la panxa. Això era el que més mal li feia, la tenia molt endinsada, provocant-li un intens dolor, el qual havia d'aguantar-se o del contrari tindria problemes. La Isolda era maca, sí que ho era. Els ulls era el que més li ressaltava a la cara, aquells ulls blaus com el gel petrificaven a qualsevol; aquests hi estaven un poc separats. Tenia una bellesa única, no seguia cap estàndard, però encara així, la noia es veia esplèndida. Les seves dents del davant estaven separades, semblava un adorable conill; deixant a banda aquest fet, les tenia perfectes. Per tota la cara s'hi observava lleugerament un camí desordenat de puntets. El seu nas era prou petit, fent-li semblar una nina. Els seus cabells eren llargs de color castany; un pentinat extravagant els aguantava. Amb aquest satisfactori aspecte, finalment, l'atemorida Isolda va sortir fins on l'estaven esperant, intentant amagar el dolor en moure's.



Les mirades de la gent es van clavar a la figura de la fabulosa Isolda, ella donava cop d'ull, esglaiada i insegura, a les persones de la sala. Encara que tota aquesta gent simulés un gran somriure i semblés feliç, ella tenia un gran malestar sobre la seva estada a aquell lloc. En semblava una festa. L'emperador Constantí, el pare de la noia, va presentar-la al seu promès. Isolda donava falsos somriures. A la noia el temor se li propagava cada cop més, estava inquieta tota l'estona i no parava de somriure falsament; tot i això, ningú notava res en ella.



La nit es va acabar, tothom va tenir una aprofitosa i divertida velada, menys la Isolda, que es va anar a gitar tan aviat com va poder. Aparentment, el seu pare tampoc va tenir una nit molt satisfactòria perquè va entrar-hi a l'habitació de la seva filla amb una cara pertorbant. La noia el mirava amb disgust i temor. Es va arraconar a la punta de la cambra.



— Pare, que no n'has tingut prou?



— Mai, vine cap aquí, t'ho ordeno.



— No, pare, si us plau, un altre cop no...



El pare avançava feroçment cap a ella amb una mirada de lleó famolenc. La noia agonitzava i feia una rabiola cridant i plorant de temor. Constantí va arribar fins ella, la va agafar i la va tirar al llit sense pietat. Isolda, en realitat mai s'havia resistit, sempre havia pensat que era millor acceptar el seu destí, però ja n'estava farta.

Aquesta vegada es va resistir amb totes les seves forces, inclosos les que no tenia. El pare l'aguantava, prement-li els seus delicats braços amb molta força. Li començava a treure la roba, però la seva filla no es deixava aquesta vegada, es va veure obligat a pegar-li un cop a la galta; va gemegar del dolor. Constantí va començar a fer-li tocaments indeguts a la pobra Isolda, ella només podia fer que plorar i cridar, encara que aquesta última cosa ja no podia fer-la més perquè li havia tapat la boca amb una manta. Solament se sentien els seus crits a través d'aquesta.

El que semblava estrany, era que al seu propi pare no pareixia importar-li el sofriment de la seva filla. Ella encara es resistia, no es rendia de cap manera, no li havia donat encara al seu pare l'oportunitat de llevar-li la roba per complet.



— Maleïda puta!



L'home s'enfadava cada cop més, posant-se més agressiu amb ella. Però la noia també, la noia cada cop es posava més agressiva. En un intent desesperat pels sentiments negatius acumulats, Isolda li va llençar una puntada de peu, va tenir sort i sí que li va donar, li va donar a la part més dèbil: als testicles. El seu pare es va apartar d'un salt a lamentar-se del dolor pel cop, la noia no va rebutjar aquesta oportunitat per a res. Es va treure ràpidament la manta que estava a punt de tragar-se de la boca i va començar a córrer fins a eixir del castell. Va treure forces d'on no hi havia i va córrer ignorant tot el dolor que tenia. L'emperador Constantí, encara dintre del castell, va ordenar a dos escuders a matar a la seva filla.

Mentrestant, la pobra Isolda corria pel bosc nevat, plorant i patint fred. Sentia injustícia sense parar.



— Per què m'ha de passar això a mi si no faig cap mal, jo sols vull ser una dona

lliure sense cap patiment...



La noia es va despertar de seguida d'aquest malson, encara que no ho era perquè li havia passat feia no res. Es va espantar perquè quan va tenir els ulls oberts, es va adonar que no estava al bosc nevat, però tampoc hi estava al seu castell de luxe, en canvi, estava en una acollidora cabanya. Hi havia una xemeneia que escalfava a la Isolda al costat d'ella; fent-li sentir còmoda. Des de la finestra s'observava com la

neu anava caient fins al sòl d'una forma molt calmada i satisfactòria. L'olor era semblant a la de galetes acabades de fer, això la feia sentir com a casa per alguna estranya raó, perquè això no ho havia sentit mai, ni a la seva pròpia casa. El soroll que emetia el foc li transmetia una sensació de pau; per un moment es va oblidar del fet que el seu pare l'estava perseguint. De sobte, el sentiment d'acollida es va veure amenaçat pel sentiment d'incertesa i confusió, no sabia on era ni tampoc com havia arribat a aquell lloc. En solament un moment, tenia les respostes que estava buscant davant d'ella. Era un senyor d'uns seixanta anys amb una llarga barba castanya amb alguns pèls grisos.



— Hola, veig que ja estàs desperta.



La seva respiració va començar a agitar-se i el seu cor s'entumia, es va posar molt nerviosa i estava plena de temor. Aquella sensació de comoditat va desaparèixer per complet en veure a l'home.



— Noia, va tot bé?



— No, qui ets?



— Soc un simple llenyataire que t'ha trobat a punt de morir de fred a un bosc ple de neu.



Vist d'aquesta forma, Isolda va quedar commoguda, però no confiava en ell de totes formes, era un desconegut.



— Em tens temor?



La noia va dir que no amb el cap detengudament.



— Mira, fem una cosa, et demostraré que soc de fiar, no et preocupis, petita. Aixecaré les mans i et donaré via per escapar, no et detindré ni et seguiré, però si vols estar allí al fred, tu veuràs. Però si decideixes tornar-hi aquí, seràs benvolguda. D'acord?



L'home no va finalitzar l'acord i la noia va sortir disparada cap a la porta i va eixir de la cabanya. El cap li va donar de cop un mal intens i se li repetia la imatge en bucle. La temperatura del cos li va canviar bruscament de calenta a gelada. Va girar la mirada i va contemplar la casa de fusta, després va contemplar el bosc nevat. Va fer una petita pausa eterna mirant el «sense-destí» camí del bosc. Es va girar. Va entrar

de nou a la cabanya i va quedar-se parada a l'entrada mirant al senyor.



— No has tardat res, eh.



La pobra Isolda va caure plegada un altre cop, però amb la consciència desperta encara. Perdia la força. El llenyataire va anar corrent a sostenir-la i la va deixar de nou al lloc on estava abans.



— No tens on anar, veritat?



Amb poca força, va dir que no amb el cap, trista.



— Et pots quedar aquí, no tinc invitats fa molt de temps. Em vindria bé un poc de companyia. —va somriure, esperant un somriure de part de la noia, però aquesta estava seriosa amb la mirada perduda i preocupada.



— Gràcies.



— Tot fos com això, petita. Digues-me, t'apeteix alguna cosa? Bé, solament tinc aigua...



— No, gràcies.



— D'acord... I què et porta per aquí?



La noia no sabia si dir-li per què, per una banda, no confiava ben bé en aquell senyor, però, per una altra banda, el senyor ho mereixia saber tot perquè li havia salvat la vida, així que va optar per contar-li la meitat de la història. Una veritat a mitges.



— Estic construint una nova vida...



— Ah, sí? I com has acabat aquí? Una noia tan jove com tu?



— Les circumstàncies s'han donat així i no ho puc canviar.



— Quines circumstàncies?— El senyor no entenia bé el que explicava.



— Estic intentant construir una nova vida per a convertir-me en una dona independent i valenta... Vull ser un bon exemple per ella i que tingui una millor vida que jo...



— Ho sento, «per ella»? Qui és?



La pobra Isolda va callar per un moment i sospirava lentament amb el cor a gran velocitat. Alguna llàgrima li sortia de l'ull mentre intentava acabar d'explicar.



— Per...



Era incapaç d'acabar de dir-ho en paraules. Així que va decidir assenyalar-ho. Isolda va assenyalar la seva panxa i la va acariciar mentre plorava sense control.



— Per ella...



El cor del senyor va partir-se en mil trossos i va llençar-li una mirada de comprensió.

No va atrevir-se a dir cap paraula en una llargaestona, sols observar el lament de la pobra noia.