Uns ulls blaus profunds, envoltats d’uns escandalosos cercles foscos, miraven a una nena petita. Aquesta dona que estava estirada a un llit amb escasses forces acariciava els cabells desordenats de la xiqueta, aquesta amb il·lusió va preguntar-li:

— Mami, quan et recuperaràs i tornarem a jugar juntes?

— D’aquí poc, petita, d’aquí poc…

— M’ho promets?

— Per què no vas a jugar amb el pare?

La nena va fer morros i va disgustar-se.



— No, no vull jugar amb ell, els seus jocs són molt estranys…

La dona va tancar els ulls amb disgust i una llàgrima es va quedar enganxada.



— Què et passa, mami?

— Petita — va dir-li acariciant la galta d’aquesta amb la seva gelada mà—, vull que em juris una cosa.



— El què, mami?

— Ets molt jove per entendre això encara, però necessito que aquestes paraules se’t quedin perquè algun dia puguis entendre-les i les puguis fer servir quan et facin falta, cosa que esperem que mai passi…

— No t’entenc.



— És igual, petita. Solament assegura’t de recordar el què et diré.



La xiqueta va dir que sí amb el cap lentament, contemplant-la amb ullets d’innocència, confosa.



— Sigues valenta— va assenyalar-li amb força—. No importa que tan difícil sigui la situació, sigues valenta. No sempre tot estarà de la teva part, així que hauràs de lluitar amb valentia. Hi haurà injustícies sempre, aprèn a acceptar-les.

— Però i si tinc molta por?— va comentar espantada.



— Pots tenir por, ser valent no vol dir no tenir por, petita.



— Llavors què és?

— Vol dir que; tant fa la por que tinguis, tant és l’espantada que estiguis, lluites igualment, amb por.

— Ah…

— Així que, filla meva, a la vida hi haurà moments en què tindràs molta por, en què patiràs molt, però has de ser forta, has de lluitar, has de ser valenta. Has de fer honor al nom que la teva mare et va ficar, Isolda: Joia del gel. Dura, forta, valenta…— La nena li va fer un somriure i els seus gèlids ulls van fondre-la—… i preciosa… Ets el meu orgull i la meva felicitat, Isolda, ets la meva joia, la joia del gel…

Va acabar l’última paraula amb un sospir ofegat. Va fer-li un càlid petó.



— T’ho prometo.



El pes del coll de la dona va caure damunt de la petita.



— Mami?

Un gelat petó va quedar-se marcat al front de la pobra Isolda. Els ulls tan profunds que la miraven amb tanta puresa estaven tancats, més ben dit segellats.



— Mami, desperta’t.

Va donar-li copets.



— Per què no et despertes, mama?

L’empenyia cada cop més bruscament.



— Mama! Mama! Mami!!!

Va conèixer el sentiment de desesperació per primera vegada. Cridava sense final cap a un inert cos que aquestes súpliques res li feien.

Una nena sense mare estava a punt de ser mare. La cabanya estava envoltada d’un esvalotat silenci. Llàgrima per llàgrima, d’un ull i de l’altre. L’home simplement ho mirava amb el cor fet a trossos. La veu gastada del llenyataire va donar per fi mostres d'estança. Tenia moltes preguntes.



— Petita… —va haver dit, finalment, nerviós.— Estàs segura? Com ho saps? No, millor… Com és possible?

— Les dones s'embarassen.



— No ets una dona.



En raó ho va dir, Isolda tenia catorze anys, però aparentava d’uns pocs menys.



— En tinc catorze.



— Ah… Igualment, no hauries de tenir home? No entenc res…

Va prémer els punys amb tantíssima força que les marques de les seves ungles van quedar-se a la seva palma. El seu cos tremolava, però no de fred. Empenyia les dents superiors i inferiors en sentits oposats amb vigor. Mirava al senyor de forma amenaçadora, com si el volgués petrificar amb els seus ulls de gel, doncs de fet, això era el que volia. Volia petrificar-ho tot. No, més ben dit, volia petrificar a tothom. Volia un sospir, el necessitava. Ara amb una criatura creixent dins d’ella i amb el canvi que suposaria a la seva vida si el seu pare se n'adonés, no volia res més que estar tranquil·la per una vegada. «És aquest l’estil de vida que vull viure?» Va dir-se a ella mateixa dintre del seu angoixat cap. «Fugir tota la meva vida d’un home i viure a base d’altra gent? Viure havent d'escoltar aquestes preguntes per sempre? Viure sense les condicions mínimes pel meu nadó? Això no és el que vull.» Digué amb la respiració agitada, aquesta s’accelerava cada cop més. Les seves mans estaven inquietes, avançaven per tot el seu cos i deixaven quatre camins vermells per cada tros de pell en què tenia contacte. Les seves dents grinyolaven. Es va ocultar la cara amb les mans mentre el seu tors sacsejava, juntament les seves cames anaven amunt i avall amb molta rapidesa. «No ho vull això, per a res. No ho vull. No puc acceptar-ho». Estrenyia el seu cap com si així d’alguna forma tot se solucionés. Els seus cabells quedaven desordenats a causa de l’impulsiu moviment de les seves mans. «No sé quin camí seguir. No sé què fer. No sé res». La seva energia s’esgotava perquè s’estava refusant a lluitar, la qual cosa la cansava més. De sobte un xiulet insuportable va ressonar dins d'ella, i la seva ment es va quedar en blanc, per un moment escàs va sentir pau.

Va sentir pau perquè també va sentir aquella veu angelical que la guiava.



— Què t’agradaria ser de gran, petita?

— No ho sé…—va dir en un to desanimat.



— Està bé no saber-ho encara. Però recorda, has de fer el que et faci feliç a tu.



— Però, mami, el papa diu que he de ser una dona de la llar i cuidar al meu home.



— El món és molt injust, filla. T’has d’adaptar, però ser feliç.



— I com ho faig?

— Dintre d’aquest món limitat per a nosaltres les dones, hauràs de buscar un petit detall que et faci feliç. Tu em fas feliç.



— Oh, doncs de gran vull estar amb tu perquè em fas feliç!

La mare va fer-li un somriure i va abraçar-la, llavors li va emplenar la cara amb petons. La innocent Isolda no parava de riure i jugar amb ella. Quan estava amb ella, sentia que ho podia fer tot.



«Però, ara, què em fa feliç?» Els seus sospirs van començar a calmar-se i els batecs tan accelerats del seu cor van disminuir. «He de ser valenta i trobar el meu camí».



— Petita, estàs bé? —va dir-li recolzant-se a l'espatlla d’Isolda, donant-li un petit sentiment de seguretat.



— Estic millor, sí. —va assegurar-li, però com si s’estigués ofegant.



— Sento molt haver-te estressat… Tornem-hi. Soc Alaric. —va oferir-li la mà. Es va quedar uns breus instants mirant la figura del senyor. Evidentment, tenia una barba prou extensa. Era pèl-roig, però no tan fort, pareixia castany, tenia també alguns pèls grisos. Els seus ulls pareixien fabricats per les abelles, puix que eren d’un color mel preciós. Era molt gran, però no gras. Portava una camisa de quadres verda i blanca, amb uns pantalons color marrons. Com era ja vell, tenia bastants arrugues. — Tinc cinquanta-sis anys. Parla’m sobre tu, si vols, és clar.



— Soc… Isolda. Tinc catorze anys. —Sorprenentment, va acceptar la mà, però no va tardar gaire a soltar-la.



— Isolda… un nom molt bonic. Sabies què vol dir «joia del gel»?

— Ho sé.



La noia mirava per totes bandes, amb una incomoditat molt clara.



— Què t’agrada menjar?

— No ho sé.



— Molt bé. Et faré el meu plat especial de porc.



— No fa falta…

— Tot fos com això, petita, deixa’m una estona perquè te’l prepari.



Va esperar-lo, però no es va avorrir gens mentre ho feia, puix que no va esperar del tot, en un moment donat el llenyataire va haver-la cridat per ensenyar-li de què es tractava el seu plat especial.

— Mira, ho he preparat tot. Un tros de carn de porc. Un gabinet. Un soc de fusta. L’olla. —li anava assenyalant cada material. —Cebes. Alls silvestres. I, vinagre. L’important no és el que fas, sinó com ho fas. A la cuina s’ha de tenir molta cura, però has de ser creatiu, això sí. Pren. —va donar-li el gabinet. —Talla la carn en forma de daus.

Va agafar-lo i va fer el que ell li manava amb molta curiositat. Sobre el soc de fusta, reflectia com n'era de filós l’instrument de metall al tros que tallava. Amb l’ajuda de l’home, la carn li va quedar perfectament en quadrats, va sentir un formigueig d’orgull i inconscientment va somriure.



— Mira! Ha quedat superbé!

— Molt bé, petita! —va dir-li molt content.



La Isolda va dedicar-li un somriure pur.



— Això ho faré jo, et pots cremar. Fondré una mica de greix del porc al fons de l’olla, llavors hi afegiré la ceba i els alls silvestres. Després, ho cobriré tot amb aigua. Has entès?

— Sí. Puc mirar?

— És clar que sí.



L’olor del porc fent-se era intensa. L’aroma barrejat amb l’olor de la ceba que començava a daurar-se passejava per tota aquella cabanya de fusta ruda. Alaric va afegir-hi unes herbes i ho va cobrir tot amb aigua, tot això mostrant una gran passió. La Isolda observava en silenci com el foc coïa aquell estofat, també l’aspecte tan calmat de l’Alaric que li transmetia un sentiment de pau que alguna vegada va sentir, però ho havia oblidat. En realitat, no era el mateix sentiment de pau que havia sentit amb la mare, n’era un de diferent. No sentia pau per les paraules; ho sentia per les accions, pel lloc, per l’ambient.

— Trigarà una estona —deia mentre amb una cullera de fusta regirava aquella olla amb molta cura—. La cuina requereix paciència, petita. Com tot.

La xiqueta ho contemplava tot, fascinada. No es llevava aquell somriure per a res. El soroll del foc coent el menjar, l'apetitosa olor que exercia i el gust que començava a imaginar-se, tot això la feia sentir molt feliç. Ja no se sentia perduda.

Va trigar una estona a tastar l’estofat de porc, però quan ho va fer li va valdre la pena. Totalment. Va gaudir com mai haver-se menjat aquell plat tan especial, ni al Palatí ho va fer d’aquesta manera. Mentre que el menjar d’allí era luxuriós, el d’aquí era casolà, i tal com el nom ho diu, la va fer sentir com a casa.

— Estava molt bo.



— Crec que ha sobrat un poc, en vols més?

— Sí, però posa-te’n tu també.



L’home li va fer un somriure i va tornar a omplir els dos plats. No s’havia sentit mai tan segura, damunt menjant, amb un estrany.

Es van acabar els plats. La màgia de la cuina va arribar a la seva fi.

— Hauràs de decidir què fer amb ell, o ella.



Amb una expressió preocupada digué:

— No ho sé…

Va tornar a ficar-li la mà a l’espatlla, amb una mirada empàtica.



— Mira, sé que has d’estar passant un moment dur. Estàs embarassada i pel que veig, no tens a ningú, m’equivoco?

Va arronsar les espatlles sense mirar-li els ulls.



— No? Tens a algú?

La noia es va mossegar els llavis. Li dolia amagar el seu secret.



— Estàs amagant alguna cosa, oi? Però tampoc vols mentir. Ho entenc.



Encara no s’atrevia a dir cap paraula.



— Isolda, has de confiar. No dic que li ho vagis dient a tothom, però si necessites ajuda i no la demanes, mai ningú t’ajudarà.



La seva respiració començava a accelerar-se. L’home ho va notar i la va agafar de les mans.



— Estigues tranquil·la. Sé que tens por, però és normal. Només… sigues valenta. Jo veig el valor dins teu, petita. Quan estiguis preparada, digues-m’ho.



L’home es va girar, però la Isolda el va agafar de les espatlles i finalment va obrir la boca. A poc a poc li anava sortint la veu, Alaric la mirava atentament. Tenia un nus ben lligat a la gola i l’intentava des-fer. Les llàgrimes que d’ella sortien van ajudar a trencar-lo. El llenyataire l’agafava ben fortament de les mans, fent-li saber que estava.



Just en el moment que li va sortir la primera paraula, no va haver d'explicar-li res perquè la mostra del seu secret estava fora de la tan pacífica cabanya. Uns crits forts d’homes furiosos se sentien ressonar. La Isolda va començar a plorar sabent el que això volia dir, estava molt preocupada i li sabia greu pel senyor. Alaric la va mirar amb reprovació i va arrufar les celles amb confusió per les dues bandes: la desesperació d'Isolda i els desconeguts furiosos.



— No sabia com dir-t'ho. Em sap greu. Ho sento moltíssim, estava molt espantada i jo… no em puc justificar, ho sento per no haver-t’ho contat. Moltes gràcies per haver-me acollit tan bé aquesta estona… Tinc molta por, Alaric…