En aquella època la mare encara estava embarassada de la seva germana.

一Va, Marta, si us plau, pensa en els nostres fills. Pensa en el futur de l’Antoni.

En Toni no recordava quantes vegades el pare havia utilitzat aquelles paraules per persuadir la mare. Aquest cop, la volia convèncer d’invertir una quantitat desorbitada de diners en un gran projecte financer que milloraria les seves vides. Però va ser un altre fracàs que va donar com a resultat en un deute immens. La mare no va poder aguantar més: va demanar el divorci i el pare ho va aprofitar per emportar-se tot el que va poder. La mare va plorar tota la nit abraçada al seu fill, qui feia tot el contrari. No entenia per què havia de plorar quan la persona que sempre li feia mal a la mare per fi se n’havia anat. Tampoc entenia per què la mare havia aguantat tants anys de patiment només per ell. No ho entenia. Però pensant-ho millor, el pare ho havia fet tot per ell, no? Per millorar la seva vida. Aquella va ser la primera vegada que es va sentir culpable: per haver complicat la vida a la mare.

Mesos més tard, la Júlia va néixer. Aquella nena va entendre des de ben petita que no es podia tenir tot en la vida i que el més important era saber apreciar el poc que es tenia. Va aprendre moltes coses gràcies al seu germà, un noi intel·ligent i responsable. “Mira, germanet, hem treballat això avui a socials”. Li va ensenyar una fotografia d’unes piràmides gegantines. En Toni va somriure i li va remenar els cabells. “Quan aquest germà teu creixi i tingui diners, et portarà allà on vulguis, d’acord? Piràmides, muralles, monuments… et portarà a veure el món”. La Júlia va assentir emocionada. Eren els germans més units del món.

Quan en Toni va complir setze anys, va ocórrer el segon incident. Com que la mare treballava fora tot el dia, en Toni cuidava la seva germana. Arribava a casa, preparava el menjar, feia els deures i l’anava a recollir a l’escola. Tot i que la nena ja podia tornar a casa sola, en Toni la volia acompanyar durant el trajecte de quinze minuts per evitar imprevistos. Aquell dia, en Toni tenia educació física a última hora. Com de costum, va deixar les ulleres i el rellotge a les grades de la pista. Tot anava bé fins que uns companys que jugaven a futbol van xutar la pilota massa fort i van acabar tombant moltes cantimplores. En Toni va comprovar que les ulleres estiguessin bé abans de tornar a casa. Després de deixar el dinar preparat, va aprofitar per descansar abans d’anar a recollir la seva germana. Després de dormir una bona estona, es va aixecar mig desorientat i va mirar el rellotge: les dues i vint. Encara faltava. Va tornar a adormir-se i no va ser fins ben entrada la nit que la mare el va despertar.

一Toni, fill meu, on és la teva germana?

Era la primera vegada que veia aquella expressió en el rostre de la mare. I també la primera que s’adormia fins a tan tard. Va mirar el rellotge que marcava les dues i mitja. Quan s’havia trencat? Va sortir corrents de casa amb la mare, qui en aquell moment trucava a l’escola. “... que la meva filla va marxar a l’hora? Llavors, perquè no ha arribat encara a casa?” Van buscar tota la nit pels voltants. Finalment, després de veure que el seu fill necessitava descansar i que buscant així no arribarien enlloc, la mare va posar una denúncia i van tornar a casa. En Toni tenia la ment en blanc, no podia creure el que havia passat. No entenia per què el rellotge s’havia trencat. Va recordar llavors l’incident de la classe d’educació física. En aquell moment, una nova culpa va florir dins seu.

La mala notícia va arribar l’endemà. La policia va trobar el cos d’una nena als afores de la ciutat, en una fàbrica abandonada, juntament amb un home penjat. Quan la mare i en Toni van arribar a l’hospital, els va caure l’ànima als peus. El petit cos de la Júlia, ensagnat i ple de ferides va aparèixer sobre la llitera de l’ambulància. Se la van emportar corrents a la sala d’operacions, sense deixar-los ni dos segons per mirar-la. Un metge va apropar-se ràpidament a la família.

一Hola, soc el doctor Salas i us explicaré breument la situació: la pacient ha arribat en estat crític i necessita una intervenció urgent. Necessito que el tutor legal de la nena m’acompanyi i signi uns documents d’autorització.

Després de tota la paperassa, en Toni i la seva mare van esperar hores per després rebre una notícia tràgica: la Júlia havia arribat amb els òrgans i teixits genitals estripats, ferides per tot el cos i danys cerebrals greus. Tot i haver superat el moment crític, es trobava en estat vegetatiu i no podien assegurar que tornés a obrir els ulls. Allò va acabar amb el poc seny que els quedava. La mare va caure de genolls i va començar a plorar i cridar, culpant-se de no haver cuidat millor els seus fills. En Toni l’abraçava i consolava, passant la mà per la seva espatlla. Quan s’havia tornat tan petita? No ho sabia. Només pensava en la seva germana, en la por que devia haver passat. No entenia per què tots els presents el miraven amb ulls compassius. No li agradava. Eren dimonis que fingien compassió quan només estaven alleugerits que allò no els hagués passat a ells. En Toni estava cansat de tot allò.

Aquell incident va marcar profundament tota la família. La mare va començar a treballar més hores que abans. Potser era l’única manera que tenia de distreure’s, de portar la pèrdua d’una filla, però allò va ser el que la va fer descuidar el seu altre fill. En Toni també va començar a treballar. Sorprenentment, els seus resultats acadèmics es van tornar cada cop més perfectes, però va començar a mostrar una forta obsessió amb l’hora i no podia estar tranquil sense un rellotge a mà. Va anar relacionant-se cada cop menys amb la gent, però no perquè no volgués, sinó perquè no volia haver de tornar a aguantar aquelles mirades compassives plenes de llàstima.

Quan anava a visitar la seva germana a l’hospital, li explicava històries de tot el món. Era una manera de compensar la seva incapacitat d’aprendre. En una d’aquelles visites, entre plors i singlots, en Toni li va prometre una cosa: quan es despertés, la portaria a viatjar per tot el món. Li donaria tot el que sempre havia desitjat però mai havia pogut tenir. Li donaria una vida on no s’hagués de preocupar pels diners o per les expectatives dels altres, perquè en Toni sabia que, en aquell món, ningú estava de part seva menys la seva mare. I potser va ser aquella creença la que va causar l’incident que acabaria de trencar-lo del tot.

Tenia divuit anys i ja arribaven les vacances d’estiu quan va rebre una trucada de la feina de la mare. Amb tot el cansament, l’estrès acumulat i els recents problemes de salut, havia patit un atur cardíac. Va morir a l’instant. En Toni va deixar caure el telèfon i, tremolant, va agafar-se el cap amb ambdues mans. Sentia les desgràcies de tot el món dins el seu cap. Va començar a riure entretalladament mentre gruixudes llàgrimes de dolor li lliscaven galtes avall. Per què? Per què el món l’odiava tant? Per què la mare treballava tant fins a matar-se? Per ell? Per la família? Però, quina família li quedava, ara? La vida era ridícula. Quin mal havia fet la seva família? Quin mal havia fet ell? No, ell sí que havia fet mal. Un mal irreversible. Havia causat la desgràcia de dues vides i ara havia acabat amb una d’elles. Ajuda. No podia respirar. Demanava ajuda com podia, però ningú el sentia. Va emportar-se les mans al coll, incapaç de treure’s aquella opressió que l’ofegava. Entre els tic-tacs del rellotge i els seus gemecs, va desmaiar-se, sol i miserable, davant del futur incert que l’esperava.

Quan van arribar les vacances d’estiu, va sentir-se incòmode. La casa estava buida, sense les rialles de la Júlia i els somriures de la mare. En Toni sentia que es tornaria boig envoltat del silenci constant que l’escridassava. Va decidir mudar-se a una ciutat completament nova per intentar començar de nou la seva vida. Quan va trobar un pis petit i confortable, el va llogar de seguida. Va traslladar totes les pertinences de la Júlia i la mare a una habitació mentre que l’altre l’utilitzava per dormir i com a estudi. No va tardar a tornar a sentir l’absència de quelcom. Va comprendre aleshores que aquell buit era el seu càstig, un càstig del qual no podria escapar mai. Va decidir omplir aquell buit amb la promesa que li va fer a la seva germana fa dos anys, la seva única motivació per continuar vivint en aquell infern inhumà anomenat vida. L’única cosa que el va motivar a buscar una feina que el distragués de tot el que tenia relació amb la seva destrossada família.



✷✷✷



Es desperta amb un dolor notable a la mà dreta. Es mira el canell i veu el rellotge trencat, però no li molesta. S’adona aleshores que està a la infermeria de l’empresa. Mira per la finestra i sent com els pulmons se li omplen d’oxigen. No havia mort mai, però, per alguna raó, era la primera vegada que se sentia tan viu. En alguna banda del seu cap encara quedava aquell passat desastrós que l’havia marcat per sempre, però ara mateix no pesava tant com abans. El grinyol de la porta crida la seva atenció. Gira el cap i es troba amb dues cares plenes de preocupació.

一Ostres noi, no t’imagines com m’has espantat! Jo… buaaaà! 一En Jordi es llença sobre en Toni amb els ulls vermells de tant plorar. La Núria, al seu costat, no plorava, però se li notaven els ulls tendres més tristos del normal.

一En Jordi ha estat plorant durant tot el dia… No saps com es va posar quan et vas desmaiar davant seu. 一diu amb una expressió agredolça一. Per cert, els superiors m’han dit que t’avisés de descansar. Han notat que tenies un problema greu i no t’ho tindran en compte. I ja t’ho vaig dir, però si tens qualsevol problema, per més petita que sigui, pots comptar amb nosaltres.

En Jordi assenteix i afegeix:

一Sí, sí, perquè som els millors amics del món!

En Toni assenteix agraït. Era la primera vegada que sentia que, a més de la seva família, algú es preocupava per ell.

一I què penseu fer ara que hem acabat? Demà comencen les vacances. A veure si podem quedar algun dia… 一pregunta la Núria, encuriosida.

En Toni comença a pensar amb la mirada al sol que es ponia rere els edificis de la ciutat. Sent que podria intentar alguna cosa nova. Pensa en la seva germana, la nena més dolça del món, i diu:

一Jo… aniré a Egipte. No, més ben dit, vull començar a viatjar.

Sentia que podia aprofitar les vacances que normalment odiava. Que podia fer una cosa que li donés sentit a aquells mesos que, fins ara, només li recordaven constantment el buit que ell mateix havia causat. Sentia, per fi, que podia complir la promesa de la seva germana. Tot i que ella ja no hi era, s’emportaria el seu desig a viatjar per tot el món, i quan es retrobessin, li demanaria perdó. Havia començat una nova etapa per ell, una que aprofitaria al màxim per compensar tots els anys perduts.

一Doncs em sembla perfecte! Ja us volia convidar a Terrassa uns dies, que mai porto amics a casa i tinc els pobres pares preocupats que pensen que no tinc a ningú al treball! 一diu el Jordi amb entusiasme. Llavors, treu el mòbil i els ensenya una fotografia一. Mireu aquesta selfie que ens vam fer. Són maquíssims, oi? Què, us hi apunteu?

La Núria agafa el telèfon i riu després de veure la fotografia del Jordi fent ganyotes fent-se una selfie amb els seus pares. En Toni se’ls uneix i observa la foto, admirant com semblava de feliç aquella família tan unida. Llavors, se n’adona. Un calfred recorre la seva esquena, deixant-li la pell de gallina. Comença a sentir una veu provinent d’algun racó del seu cap, una veu que mai deixaria de turmentar-lo. Tremolant i respirant entretalladament, li arrabassa el mòbil al Jordi, que el mira estranyat. No s’ho podia creure. No, no, no. No pot ser. No podia ser. Per què? En la imatge, un home de mitjana edat amb un semblant afable i innocent li torna la mirada, uns ulls que coneixia millor que ningú: era la persona que havia arruïnat la seva vida i va ser consumida per l’avarícia, el detonant de les seves desgràcies i el responsable del patiment de la seva mare. La vida era cruelment ridícula. L’home que havia criat el Jordi era la mateixa que l’havia traït i abandonat: era el seu pare.



FI?