La vida mai és justa. Mai ho va ser. No ho va ser quan el seu pare va enganyar la seva mare i va marxar amb tots els estalvis de la família. No ho va ser quan la seva germana va patir el mateix infern en mans d’un dimoni disfressat d’home fa vuit anys. Ni ho va ser quan va perdre la seva mare en aquell incident. I molt menys ara, quan s’ha emportat l’última cosa que li quedava, l’única persona que estimava en aquest món pervers que semblava no tenir pietat per la seva desgraciada vida: la seva única germana.



Un esperit trencat vagava pels carrers nocturns de Barcelona. El temps s’havia aturat al seu voltant, on un silenci sepulcral acompanyava el pas d’aquella ànima perduda sense rumb. Només havia calgut mitja hora perquè la seva vida sencera es capgirés i s’ensorrés, un simple silenci en la sala de l’hospital que li indicava allò que més havia temut durant tota la seva vida. “Ho sentim molt, senyor Antoni, hem fet el que hem pogut.” La seva germana, que encara conservava el color i la calor propis d’un viu, ara semblava adormida com de costum sobre el llit de l’habitació de l’hospital. S’havia trobat per fi amb el descans etern, un descans pel qual havia hagut de patir molt per aconseguir. Com un ocell engabiat a qui per fi havien alliberat, havia marxat volant silenciosament sense acomiadar-se.

En Toni no pot processar el que sent després de l’incident. Enuig, ràbia, exasperació, tristesa… massa coses alhora, tantes que no pot identificar-les. Però, sobretot, sent alliberament, una sensació d’haver-se tret de sobre un pes que carregava des de fa molts anys. La culpabilitat l’inunda a l’instant. Com podia ser tan malparit i sentir-se alleujat per la mort de la seva germana? Per què? Per què s’havia sentit així? No volia fer-ho, estimava la seva germana. Molt, moltíssim. Al cap i a la fi, era l’única persona que el comprenia en aquella solitària i pobra vida, l’única persona en qui podia confiar. L’única persona que li quedava. Com podia fallar-li així a sa mare, que en pau descansi? Com podia fallar-se a si mateix, al seu jo de setze anys que va prometre salvar la seva germana? No, no, no. Aquell no era ell. No podia ser ell. Enmig del mar d’emocions, no aguanta més i cau sobre els genolls al bell mig del carrer. Gruixudes llàgrimes li llisquen per la galta i el fan veure borrós. Aquell jove de vint-i-quatre anys que havia hagut de carregar amb el pes de dues vides no va poder contenir més el que tenia tancat dins seu, les emocions que feia anys que el turmentaven viu. No li importava si el veia algun conegut o si estava fent el ridícul. En aquell moment només volia permetre’s una estona per deixar sortir tot allò que tenia guardat, aquella por i culpabilitat que no disminuïen després de tants anys. Va plorar per a la seva germana, que havia jagut inconscient durant quasi una dècada en un llit d’hospital per un error seu i ara era morta. Per a ell mateix, que no havia pogut fer res per evitar-ho perquè era, és i serà sempre un inútil. Per tots aquells anys de cansament i patiment que ara ja no semblaven tenir cap més sentit. I, sobretot, per aquell amor matern que tant necessitava, però que feia anys s’havia apagat. Una persona normal no podria aguantar totes aquelles emocions carregades d’odi cap a si mateix, però en Toni no era una persona normal. Era un miserable que havia causat la seva pròpia desgràcia, el culpable de totes les pèrdues que havia patit.



Va arribar a casa passades les dues de la matinada. Tot estava com ho havia deixat abans: les llums apagades, les finestres tancades i el terra net i sense cap taca de fang. Mirant el pis que no havia patit cap canvi, en Toni desitja que la seva vida hagués seguit el mateix camí, que tot hagués sigut un malson i ara mateix estigués al llit descansant per la reunió de l’endemà, que la seva germana continuï inconscient però viva a l’hospital, que no se sentís tan desgraciat amb la seva pròpia existència i que el futur que l’esperava no fos tan incert. Però la vida no era tan generosa. Amb un ritme lent i cansat, es dutxa amb aigua freda i se’n va al llit, tot i que no espera poder dormir gaires hores seguides.

Somia que camina per un passatge obscur, intentant trobar el camí a través de la negror sense fi. No hi ha cap llum, cap so. Una imatge oxidada apareix al seu cap. Un somriure llunyà d’un moment oblidat del passat ataca la seva barrera mental amb més força que mai. Una trucada. Dues. Un terra fred. Una llitera passant a tota velocitat. Una ambulància. Busques d’un rellotge gegantí que giren en sentit antihorari i un adolescent que cau al buit infinit del temps. No el deixaven en pau ni quan dormia.

Es desperta esbufegant com de costum. L’hora. Desorientat, mira el seu voltant buscant un rellotge. Les cinc i mitja de la matinada. Amb prou feines havia aconseguit dormir més de dues hores seguides. Es lleva i es vesteix per a començar a aprofitar el dia i intentar oblidar els fets del dia anterior. Com que no té gana, treu l’ordinador del maletí i intenta repassar per última vegada la seva presentació. Ja havia arruïnat prou la seva vida personal, no podia fer el mateix amb la seva vida laboral. Però una sensació constant de molèstia envaïa el seu cap, fent que no es pogués concentrar. Després d’unes hores, surt al carrer per agafar el cotxe. S’adona aleshores que se l’havia oblidat a l’entrada de l’hospital i que, ara mateix, segurament se l’havia emportat la grua. Merda. Mentre dubta entre anar corrents al treball o agafar el tren que estava a l’estació a quinze minuts de casa, un clàxon crida la seva atenció. En girar el cap a la carretera, veu un cotxe negre amb un conductor rialler.



一Ei, Toni, que vols que et porti? 一En Jordi el saluda mentre aparca al costat del carrer一. Jo que pensava que sempre arribaves abans que ningú. Suposo que hi ha una primera vegada per tot, oi?

Amb un semblant divertit, el convida a pujar. En Toni dubta abans d’assentir i donar-li les gràcies amb un semblant incòmode.



一Au va, no siguis tan formal, que em poso vermell! 一Fa broma dirigint-li la mirada. Quan s’adona de la seva expressió afilada i cansada, calla de cop一. És broma, home, anima aquesta cara! Que si no fos per mi, tindries el teu primer retard de l’any. Mira quin bon amic que tens, eh?

Fent cas omís de les seves bromes, recorda l’episodi del cafè. Dubta entre si dir-li o no el que va passar. Ara que ha vist que potser l’havia malinterpretat i només era una persona massa amable i considerada, se sentia una mica malament. Però aquell mal s’esfuma alhora que un d’encara més gros ocupa la seva ment. Ara no, si us plau.



一... I llavors visitaré als meus pares a Terrassa, que fa molt que no els veig. Ai, quant els trobo a faltar, els seus canelons casolans!

Decideix deixar passar el tema i dirigeix la mirada cap al paisatge movent de l’exterior, parpellejant ràpidament per evitar posar-se a plorar i fer una escena.



Arriben per fi a l’empresa entre bromes i rialles. En Toni dona gràcies a Déu que per fi pot sortir d’aquell lloc tancat semblant a una gàbia d’animals. Hi havia moltes coses que no arribaria a entendre mai, i un d’ells eren els extravertits. S’ajusta la corbata, respira profundament i puja a la sala de reunions al cinquè pis. Pel camí es troba amb la Núria, qui havia dirigit el projecte i també hi serà present.

一Bon dia, Toni! Preparat per l’última reunió abans de les vacances? 一El saluda somrient. Semblava encantada de poder tancar per fi aquell projecte en el qual havien invertit tant de temps i diners. Vacances. En Toni riu per la menció de la paraula.



Entren a la sala de reunions i s’asseuen als seus llocs assignats sota les mirades serioses dels directius. La Núria, després de comprovar l’hora, dona per començada la important reunió:

一Hola a tothom, ens plau reunir-nos avui amb tots vosaltres per comentar els resultats obtinguts en l’últim projecte d’èxit de l’empresa. Soc la Núria Díaz, directora i coordinadora del projecte i començaré passant una presentació de diapositives que explicarà més en detall el nostre analista i gerent Antoni Xaubet. Doncs, comencem. Com ja sabeu, aquest projecte té els seus inicis a…

La veu de la Núria s’anava apagant al cap d’en Toni. Tenia la mirada perduda. Ell, que sempre pren notes en les reunions importants i és el primer a aportar o afegir idees, ara tenia el cap en un altre lloc. Més ben dit, no el tenia enlloc. Tenia la ment en blanc. Qui era? Què feia allà? No ho sabia, no se’n recordava. Ah, sí, ell era en Toni, Antoni Xaubet, i era allà per presentar les dades de l’últim projecte. Però ho podrà fer bé? Segur que sí, Toni, tu sempre ho fas tot excel·lent. O no? Pensava que ho tenia tot controlat quan no podia ni ajudar a la gent que més estimava. Era un desagraït, farsant i hipòcrita. Era un inútil, un complet inútil que criticava els altres malgrat les seves pròpies mancances. Un covard que es protegia dins d’una closca perfecta que començava a esquerdar-se. Inconscientment, s’emporta una mà al coll. No podia respirar. Sentia com si s’estigués ofegant. Mira a la gent del seu voltant, però no aconsegueix escoltar res. Es toca el canell dret. El rellotge seguia allà. Les busques no s’havien aturat.

一... I això seria tot de la introducció principal. Ara el meu company us farà un resum de les dades obtingudes pel Departament d’Estadística i Investigació Operativa. 一acaba la Núria. Tots giren la mirada cap en Toni, la persona encarregada d’explicar la següent part.

En Toni sent els ulls de tothom sobre d’ell. Mai l’havia afectat ser el centre d’atenció en les reunions, ja que tenia un càrrec bastant important i havia de comunicar constantment els resultats als de dalt. Aquell era el primer cop que se sentia així. Així de vulnerable, com si totes aquelles mirades poguessin veure a través d’ell. La Núria s’adona del seu estat inusual i el cobreix a l’instant, demanant alhora a un altre company que l’acompanyés al lavabo.

一Disculpeu, continuaré amb l’explicació. Si us plau, prenguin atenció a la pantalla. Podem veure que, gràcies a aquest projecte, durant els últims mesos…

En Toni arriba al lavabo i es fixa en el reflex en el mirall. Un esguard d’espant en un rostre suat i aterrit li tornava la mirada. Tenia un estat lamentable. Era la primera vegada que es veia a si mateix amb aquella expressió. Sense poder contenir-se, dona un cop de puny al mirall, que es trenca amb un so estrident i li talla els artells. El cop alerta a uns companys fent que entrin corrents al lavabo, trobant-se amb en Toni sagnant mirant-los amb ràbia. En Jordi també arriba a l’escena i s’adona a l’instant que alguna cosa li estava passant. Intenta apropar-se, però en Toni semblava estar en un constant estat d’alerta. Com una presa atemorida dels seus depredadors. En Jordi demana a tots els presents que se’n vagin i intenta tranquil·litzar el seu amic.





一Toni, no sé què t’ha passat, però d’una cosa sí que n’estic segur: t’has de tractar aquesta mà o s’infectarà. 一Veient que en Toni no reacciona, s’apropa uns passos一. Si us plau, deixa’m ajudar-te. No et faré res que no vulguis, d’acord? Només et vull portar a infermeria.



Abans de poder respondre, en Toni perd la força de les cames i cau cap endavant. En Jordi reacciona i l’agafa abans que caigués a terra i pres més mal.

一Ostres, no m'espantis! Toni? Toni! Ajuda! Que algú vingui…

En Toni mira la persona que l’intenta ajudar i tanca els ulls. El món era tan injust. Ell no era qui necessitava ajuda. No el mereixia. Quantes persones necessitades havien sigut ignorades en el seu moment més vulnerable? Quantes vegades havien cridat fins a rebre només la freda resposta del silenci? Si pogués, li agradaria prendre l’ajuda que acabava de rebre i donar-la a unes altres persones, persones a qui la vida havia donat l’esquena: una nena espantada, una mare destrossada i un adolescent trencat.