Un període de temps en què tota estructura queda estancada, apartada, i dona lloc al descans. Uns mesos monòtons on el silenci regna en aquell pis solitari i malenconiós. Un buit infinit en el temps, recordatori del seu pecat. Allò era una de les moltes coses que no arribaria a acostumar-se mai en la seva vida.

En Toni s’ajusta les ulleres amb la mirada clavada a la pantalla de l’ordinador. Enllestia els últims detalls del document que presentaria l’endemà a la junta directiva quan sent una fredor a la galta dreta.

一Ei, Toni, que encara penques? Tu no pares mai, eh?

Qui li apropava el cafè amb gel amb un ampli somriure era en Jordi, un company de feina del mateix departament. En Toni no podria oblidar mai el primer dia que el va conèixer: un jove brillant que va destacar des del primer moment, guanyant-se el favor de tots amb la seva personalitat oberta, generosa i treballadora. Ell, en canvi, sempre ha sigut de caràcter més tancat i recte, una persona que no parla mai més del necessari. Feia una feina impecable que sorprenia els seus superiors, però poc més. Mai li va agradar del tot en Jordi, un jove innocent que semblava no preocupar-se mai per res i tampoc respectava l’espai personal dels altres. Per a ell, aquella manera de ser no era més que un senyal d’immaduresa i mala educació. Amb un esbufec, agafa el cafè i el deixa a una banda de l’escriptori, fent que els presents s’adonessin de la seva incomoditat.

一Au, va, no facis aquesta cara, que et sortiran arrugues. A veure si demà vols sortir de copes amb la colla! 一L’anima en Jordi alternant la mirada entre en ell i la Núria, una altra companya que també seguia treballant amb el mateix projecte一. Jo plego ja, que el meu cervell no dona per a més, avui. No estigueu de morros que aviat podrem descansar tot el que vulguem. Apa, fins demà!

“I la feina es farà sola, oi?”, nega en Toni amb una expressió cansada. Dona un cop d’ull al seu rellotge. Són les sis de la tarda. Tot i haver tingut un dia enfeinat i haver acumulat ulleres de passar tantes nits en blanc, volia acabar el que estava fent abans d’anar-se’n. No deixaria per a demà una cosa tan important. La Núria, que s’havia adonat del seu malestar, intenta tranquil·litzar-lo.

一No t’estressis tant, Toni, que a aquest pas col·lapsaràs abans de la reunió de demà. Ja coneixes en Jordi, no ho ha fet pas amb mala intenció i és un noi molt maco i atent. Si tens qualsevol problema, ens ho pots dir, que fa molts anys que treballem junts i som els teus companys. No siguis tan estricte amb tu mateix, d’acord?

En Toni assenteix. La Núria sempre sabia què dir en cada moment, i allò era el que la feia tan propera als seus companys. Sempre tenia un consell per a tot, era tranquil·la i la manera com parlava feia que un es relaxés al moment. Va ser ella la primera persona qui va rebre en Toni amb un somriure sense prejudicis, la superior que li va ensenyar pacientment tot el que desconeixia de l’empresa. “No, no, centra’t, Toni, que t’estàs anant del tema.” Amb aquelles paraules al cap, continua amb la feina pendent.

En tocar les onze acaba de revisar per fi tot el document i, després de pujar-ho al núvol, recull l’escriptori i es prepara per marxar. Feia hores que la Núria havia plegat i l’havia tornat a animar amb un somriure tranquil·litzador dels seus. Sempre que els recordava, el seu rostre normalment inexpressiu se suavitzava involuntàriament. Es fixa llavors en el cafè amb gel que s'havia fos fa dues hores i no pot evitar que la tranquil·litat que tenia a la cara fa un moment s'esfumi i doni lloc a una mirada de desaprovació. Amb un mocador a la mà i assegurant-se que ningú el vegi, llença l’envàs al contenidor més proper i es neteja les mans. No tenia res personal contra aquell magnífic company seu, però tampoc tenia ganes de prendre’s res a mitjanit, quan tenia un mal de cap horrible i l’última cosa que volia era empitjorar-lo amb un cafè a aquelles hores. Ja li diria demà que no cal que li porti més cafè d’ara endavant. Després de comprovar l’hora amb el rellotge, es dirigeix cap al pàrquing de l’empresa.

El trajecte en cotxe transcorre sense novetats. Arriba al seu pis just a les onze i mitja i deixa les sabates a l’entrada. Hi havia hagut dies de pluja últimament i no tenia pas ganes de tacar la seva sala d’estar. Com que vivia sol des de fa anys i tampoc tenia parella, havia llogat un pis prou gran per ell mateix, amb dues habitacions, una cuina, una sala de bany i un balcó. Era un apartament petit i acollidor que havia trobat a molt bon preu, proper a la feina i a tots els serveis que pogués necessitar: supermercats, hospitals, parcs… No necessitava gaire més i tampoc es volia gastar una fortuna en coses innecessàries. A més, necessitava els diners per a una altra cosa. Deixa les seves coses sobre el llit i dirigeix la mirada cap a l’altra l’habitació. Sempre que pensava en aquella sala que feia anys romania tancada, una angoixa i culpabilitat l’embolcallava acompanyada d’una opressió que no el deixava respirar. Feia mal. Però per molt de patiment que li causés recordar, ho havia de fer. Tant per ell mateix com per aquelles persones que ja no hi eren. Perquè oblidar-ho seria molt més injust. Just en aquell moment, el telèfon sona. Estranyat per aquell fet inusual, una sensació molesta passa pel seu cap, fent que es trobi pitjor que abans. El seu instint cridava que alguna cosa no rutllava.

一 Digui’m? 一contesta amb una ganyota notable al rostre.

一 Parlo amb la família de Júlia Xaubet? Soc en Xavier Salas, el metge assignat de la noia. Truco des de l'Hospital Sociosanitari Vall d’Hebron …

Després d’escoltar el missatge del metge, en Toni surt corrents del pis amb una expressió indescriptible. Sent com la bilis li puja per la gola i totes les alarmes se li activen, com si el món sencer estigués caient sobre seu. Se’n va corrents a agafar el cotxe i comença a conduir cap a l’hospital. Si us plau, que hi arribi a temps. “La pacient es troba actualment en estat crític i no podem assegurar que superi aquesta nit. Si us plau, acudeixi tan aviat com pugui a l’hospital”. No podia permetre’s perdre ni un segon, no podia perdre una altra persona. Simplement, no podia. No a ella. Després de tants anys lluitant contra el Déu de la Mort que es volia emportar la seva germana, el dimoni de la desgràcia que li xuclava els últims moments de vida, no podia cedir tan fàcilment. No deixaria que se l’emportessin de nou. No permetria que ningú més arruinés la seva vida de nou. “Per l’amor de Déu, que estigui bé, si us plau”. Milers de pensaments i situacions diferents creuaven la seva ment alarmada i espantada.

Arriba a l’hospital al cap d’un quart d’hora i baixa del cotxe aterrit i suat, dirigint-se a l’entrada a correcuita. Fins i tot s’oblida de tancar la porta, però en aquell moment no podia preocupar-se per res més. En el seu cap només passaven escenes difuses a gran velocitat i sonava en bucle unes simples paraules: “No puc arribar tard. Aquest cop, no”.