El sol començava a pondre’s darrere dels camps quan un record antic va travessar la ment d’Aurèlia com una ombra suau. Era un moment que havia compartit amb Rafaello, molt abans que el món se’ls enfonsara als peus.

Estaven asseguts a la taula de fusta de la casa de Rafaello. El pa encara estava calent i l’olor d’herbes seques omplia l’aire. Rafaello havia estat inquiet tot el matí, com si alguna cosa li cremara per dins. Finalment, mentre tallava un tros de formatge, va deixar el ganivet damunt la taula i

va respirar profundament.

—Aurèlia… —va començar amb la veu baixa—. M’ha arribat una notícia del palau.

Ella va alçar el cap, inquieta.

—Quina notícia?

Rafaello va dubtar un instant, buscant les paraules adequades.

—El teu pare… Constantí… està malalt. Molt malalt. Els metges diuen que podria no superar-ho.

Aurèlia va sentir una punxada estranya al pit. No era tristesa, tampoc alegria. Era una barreja amarga de por, ràbia i confusió.

—Això no canvia res —va murmurar ella.

—Sí que ho canvia —respongué Rafaello amb urgència—. Si està malalt, estarà desesperat. Ens buscarà més que mai. Voldrà tindre’t prop, siga com siga. I això és perillós.

El silenci es va fer pesat. Aquell dinar, que havia començat tranquil, es va convertir en un moment carregat de tensió. Rafaello la mirava amb una tendresa que li trencava l’ànima, però ella només podia pensar en una cosa: si el seu pare estava dèbil, potser era l’únic moment per posar fi a tot aquell patiment.

El record es va esvair de sobte, com si algú haguera bufat una espelma. Aurèlia va parpellejar i va tornar al present. Ja no estava asseguda a la taula de Rafaello. Ja no sentia la seua veu, ni la seua mirada protectora.

Ara estava sola.

Sola enmig d’un camí polsós, amb el cor trencat i la imatge de Rafaello caient a terra encara gravada als seus ulls. Magdalena havia mort per protegir-la. Rafaello… Rafaello havia sigut donat per mort. I ella havia fugit amb l’ànima feta miques.

Tot per culpa d’un sol home.

Va ser aleshores quan la idea va germinar dins seu, fosca però clara: havia d’acabar amb Constantí. No per venjança, sinó per llibertar-se. Per llibertar-los a tots.

Amb els punys tancats i la mirada ferma, va començar a caminar cap al palau.

Quan va arribar, tot estava silenciós. Els passadissos que abans ressonaven amb veus i passos ara semblaven deserts. Els soldats la van reconéixer de seguida, però no van dir res. La malaltia del rei havia deixat tothom confús, desorientat, com si el món s’haguera quedat sense direcció.

Aurèlia va arribar a la porta de l’habitació del seu pare. Va respirar profundament i va entrar.

Constantí estava estirat al llit, pàl·lid com el marbre. Els seus ulls, abans durs i plens d’orgull, ara eren febles, apagats. Quan la va veure, va intentar incorporar-se, però no tenia forces.

—Aurèlia… —va murmurar, amb un fil de veu.

Ella va avançar lentament, amb un ganivet amagat darrere l’esquena. El cor li bategava amb tanta força que li feia mal.

—Pare —va dir, amb una fredor que mai havia sentit en ella mateixa.

Constantí va tancar els ulls un moment, com si li costara respirar.

—He fet… moltes coses malament —va confessar, amb la veu trencada—. Massa. He sigut un monstre… amb tu… amb la teua mare… amb tots.

Aurèlia va sentir com el ganivet li tremolava a la mà.

—No pots arreglar res ara —va respondre, amb un fil de ràbia.

—Ho sé… —va dir ell, amb un sospir profund—. Però vull que sàpigues… que ho lamente. Tot. No mereixes el que t’he fet. No mereixes… res del que has patit.

Els ulls de Constantí es van omplir de llàgrimes. Era la primera vegada que Aurèlia el veia plorar.

—Perdona’m… filla meua…

I abans que ella poguera reaccionar, abans que poguera decidir si el perdonava o no, Constantí va deixar anar l’últim alé. El seu cap va caure cap al costat, i el silenci va omplir l’habitació.

Aurèlia va deixar caure el ganivet. No va sentir alleujament. No va sentir triomf. Només un buit immens.

Amb la mort de Constantí, el palau es va omplir de moviment. Els nobles, els soldats i els servents necessitaven una nova figura al tron. I tots coincidien en una cosa: Aurèlia era l’hereva legítima.

Els dies següents van ser un remolí de preparatius. Vestits, discursos, rituals. Aurèlia caminava com una ombra entre la gent, sense acabar d’entendre com havia arribat fins allí. La coronació es faria a la gran església del regne, davant de tot el poble.

Quan va arribar el dia, l’església estava plena. Els vitralls deixaven entrar una llum acolorida que feia brillar les pedres del terra. Aurèlia avançava pel passadís central amb un vestit blanc, senzill però elegant. Els murmuris del poble l’acompanyaven.

Quan va arribar davant l’altar, el sacerdot va alçar la corona.

—Aurèlia, filla de Constantí —va proclamar—, estàs preparada per convertir-te en emperatriu?

Ella va obrir la boca per respondre, però en aquell instant, un soroll sec va ressonar a l’església.

Les grans portes es van obrir de colp.

Tothom es va girar.

Aurèlia va sentir com el cor se li aturava.

Allí, dret, amb la roba trencada i una cicatriu nova al coll, estava Rafaello.

Viu.

Els seus ulls es van trobar, i en aquell moment, tot el que havia passat —la por, la fugida, la mort, el dolor— va desaparèixer. Només quedaven ells dos, com quan eren xiquets corrent pel jardí del palau.

Aurèlia va fer un pas enrere. Després un altre. I finalment, es va girar cap al sacerdot.

—No vull la corona —va dir amb una veu clara i ferma—. No vull un tron. No vull un regne. Vull una vida. Una vida de veritat.

Va deixar caure la capa blanca i va caminar cap a Rafaello. Ell la va abraçar amb una força desesperada, com si tinguera por que desapareguera.

I així, davant de tot el poble, Aurèlia va renunciar al poder que l’havia perseguit tota la vida. Va triar la llibertat. Va triar la pau. Va triar Rafaello.

I per primera vegada en molts anys, va sentir que el futur li pertanyia.