La torre del jardí era un lloc que Aurèlia coneixia des de xicoteta:

escales estretes, pedres gastades i una finestra petita des d’on es

veia el riu i els camps. Aquella vesprada, quan va pujar corrent per

amagar-se, el cor li anava a mil. Entre la llum del capvespre, va

reconéixer una figura: era Rafaello. No era un desconegut; era el

xic amb qui havia jugat i el company de secrets i rialles.

Rafaello la va mirar amb els ulls humits i la veu li tremolava quan va

parlar:

—Aurèlia… sempre t’he estimat. Des de que érem xiquets. No puc

veure’t patir per culpa del rei.—li va dir Raffaello amb cara

d’enamorat

Aquelles paraules van fer que tots els records tornaren de cop: les

tardes jugant sota l’olivera, les històries que Magdalena els

contava, les carreres pel pati. Aurèlia va sentir una calor al pit que

no sabia com anomenar. No era només por; era també alleujament

i una cosa nova que començava a créixer dins seu.

A baix, amagada entre els arbustos, Magdalena observava la torre.

La criada havia sigut per a Aurèlia com una mare: la va cuidar des

que va nàixer i li havia promés que la protegiria sempre. Quan va

veure Rafaello i la princesa junts, va entendre que havien d’actuar

ràpid. El pla era arriscat, però no hi havia altra opció: si el rei volia

la princesa, no s’aturaria davant res.

Magdalena va decidir fer-se passar per Aurèlia. Es va cobrir amb la

capa de la princesa i es va posar la caputxa. El seu rostre, marcat

pel temps i el treball, era ferm. Sabia que la seua aparença podia

enganyar els que només buscaven una figura per castigar. Si ella

es presentava davant del rei com si fora la princesa, potser la

vertadera Aurèlia podria escapar.

Rafaello va voler impedir-ho. No volia que Magdalena es posara en

perill per ells. Però ella va somriure amb tristesa i li va dir:

—Jo ja he complit la meua promesa moltes vegades. Aquesta

vegada també la compliré. Tu protegeix la princesa. Jo faré la

resta.

Sense perdre temps, Rafaello va agafar la mà d’Aurèlia i la va

portar fora de la muralla per camins que només ell coneixia. La

casa de Rafaello era xicoteta i humil, amagada entre horts i arbres.

No tenia la grandesa del palau, però tenia una llar on el pà sempre

eixia calent i on la gent vivia amb poc però amb dignitat. Allà, entre

parets senzilles i una llar que olia a llenya, van trobar un racó de

pau.

Els dies que van seguir foren senzills i plens de petites coses que

feien gran la vida. Es llevaven amb el cant dels ocells, anaven al riu

a rentar-se i a parlar, i compartien menjar i silencis. Rafaello

cuidava d’Aurèlia amb una tendresa que ella no havia vist mai. Li

portava flors del camp, li explicava històries per fer-la riure i la

protegia amb la mateixa fermesa amb què havia defensat el palau.

Aurèlia, per la seua banda, començava a obrir-se i a confiar de

nou.

Però la calma era fràgil. Constantí no havia oblidat la fugida. La

seua ira creixia cada dia més, i va enviar cavallers a buscar-los

amb ordres clares: trobar la princesa i portar-la de tornada, viva o

morta. La notícia va córrer com un foc i la por va tornar a aparéixer.

Una nit, amb la lluna alta i el vent que feia moure les fulles, es van

sentir cascs i crits al camí. Els cavallers havien trobat la casa de

Rafaello. Ell, que havia sentit el perill abans que ningú, va córrer a

tancar la porta i a preparar-se per defensar la seua llar. Sabia que

no podia lluitar contra tot un exèrcit, però tampoc podia deixar que

Aurèlia caiguera sense resistir.

Quan els cavallers van arribar, van cridar que obrira la porta.

Rafaello va mirar Aurèlia amb els ulls plens de por i amor. Li va dir

que s’amagara, que ell s’encarregaria de tot. Ella va voler quedar-

se, però ell la va empènyer cap a l’habitació de darrere i la va fer

amagar entre mantes i sacs. Després va tornar a la porta i va obrir.

La fusta va cedir i la llum de les torxes va inundar el corredor. Els

cavallers van entrar amb crits i espases en mà. En aquell moment,

Rafaello va quedar exposat. Un cop, un crit, i el silenci va caure

com una pedra. Aurèlia, amagada, va veure com Rafaello

s’enfonsava a la porta; la seua mà va caure i la mirada se li va

apagar. La sang tenyia la fusta. Ella va cridar, però la veu se li va

trencar. No sabia si era un crit de dolor o d’incredulitat.

En la confusió, Magdalena, que havia acceptat el seu paper i havia

anat al palau, va fer el que calia per assegurar-se que la veritable

princesa no seria trobada. Amb astúcia i coratge, va guiar els

cavallers cap a on ella volia que anaren, i així va donar temps a

Rafaello i a Aurèlia. Però el preu va ser alt. Quan la llum i la

violència van entrar a la casa, Rafaello va caure. Als ulls d’Aurèlia,

ell semblava mort.

Magdalena va aparéixer de nou en la foscor i va agafar Aurèlia per

la mà. Sense perdre temps, la va arrossegar cap a la nit. Les

ombres els van cobrir i, entre sospirs i passes ràpides, van fugir.

Aurèlia no va mirar enrere. El seu cor estava trencat i la imatge de

Rafaello estirat a la porta la perseguiria sempre.

Però mentre corrien pel camí polsós, Aurèlia va fer una promesa

muda: si Rafaello encara respirava en algun lloc, ella el trobaria.

Aquella promesa va ser com una llavor d’esperança que va plantar

dins del seu pit.