Una vesprada soletjada d´un 7 de juliol, al palau del emperador Constantí, llegia a l’ombra d’una olivera la princesa Aurèlia, una jove de cabells rojos i encaragolats que arribaven fins a les seues caderes. La seua pell recordava al blanc de la llet i tenia uns ulls tan verds com les fulles de l’olivera on es trobava asseguda. Duia allí ja unes quantes hores, en les que notava la brisa fer carícies el seu rostre. Pero de sobte, deixà de sentir-la, no havia parat, sino que algú l’havia tapat. Eren els dos escuders, ella es va alçar per a saludar-los, però no contestaren.



-Agafeu-la! -cridà son pare.



I uns segons després ja havien desenfundat les espases i ella començà a córrer per la seua vida. No van pasar més de cinc minuts, quan es trobaven escapant pels corredors del castell, lloc que ningú coneixia millor que ella. Va agafar ventaja i tingué temps de parar un poc a processar tot el que havia succeït. No sabia la raó per la qual el seu pare la volia capturar, pensà en tot el que havien fet les setmanes passades, quan de repent es va adonar del que va passar fa un mes. Son pare, Constantí, li havia dit que pujara a l’habitació i ella va pujar sense dubte algún. Sempre la feia pujar per a donar-li les bones nits, però aquesta vegada ell es trobava diferent. La mirava amb estima, però no una estima de pare a filla, i per algun motiu que ella desconeixia, son pare va tancar la porta amb clau.



-Què et passa pare, per què tanques?-amb veu preocupada.



-Filla, ja són prou anys els que duc sense una dona al meu costat.- li va explicar el pare.



-Això t´ho has buscat tu pare, no deuries d’haver el fet el que vares fer amb la mare.- va dir Aurèlia enfadada.



-Tu no saps quins eren els meus motius! Sols vuic algú a qui puga estimar.- va exclamar el pare.



-I jo què tinc que vore en açò?- va preguntar la filla.-Tu em recordes tant a ella… Els mateixos cabells rojos, ulls verds, mans fines, si es que eres idèntica. Sols seria esta nit, tan sols un poc d’amor.- va dir el pare agafant les mans de la filla de forma encaramelada.



-No pare, jo soc la teua filla. Això és un pecat per a la mare.- li va dir Aurèlia decepcionada.



-Però quin respecte? Si la mare està mor…



De sobte els pasos dels escuders s’escoltaven cada vegada més a prop, i va decidir anar-se’n abans que la trobaren. De xicoteta, sempre que tenia algun problema acudia a Magdalena, una criada del palau. La mare d’Aurèlia, quan aquesta va nàixer, li va encomanar que si moria la que tindria que cuidar a la xiqueta seria ella, des d’eixe moment la criada sempre s’ha fet càrrec d’Aurèlia. Aurèlia corria pels corredors, sense saber a on dirigir-se. Es va sentir fatigada per la por que li provocava aquesta situació. Al cap d’uns moments, va arribar al corredor on Magdalena sempre apareixia quan necessitava consell o ajuda.



—Magdalena! —cridà, amb veu tremolosa—. Què està passant? Per què em persegueix el pare? Ajuda’m, per favor!

Magdalena, que estava molt preocupada, li agafar les mans:

—Aurèlia, filla meua… no hi ha temps per explicar-t’ho tot. Has de fugir, ara mateix. Troba un lloc segur, i no mires enrere.



—Però… —intentà protestar—. On puc anar? Tu sempre m’has cuidat!

—No puc, Aurèlia. Si em veuen amb tu, ens mataran a les dos. Ves

a la torre dels nens, la vella torre del jardí… allí ningú pensarà que et trobes allí. Corre!



Aurèlia no podia discutir més. Agafà una respiració profunda i va correr, va eixir del corredor, sentint de nou els passos dels escuders que s’acostaven a gran velocitat. Però aquella vegada, no només corria per salvar-se, sinó que el seu cor estava actuant inconsientment per la confusió: com podia el seu pare voler-li fer mal?



En un dels patis interiors del palau, la situació es va possar més dramàtica del que mai ningú s’hauria imaginat. Angello i Rafaello, els escuders més fidels de Constantí, s’havien trobat cara a cara.



Els ulls d’Angello brillaven amb una foscor de ràbia i dolor silenciós, mentre que Rafaello empunyava l’espasa en contra del seu amic Angello, amb qui havia viscut tantes experiències inolvidables.



—Angello… has de parar! —va cridar Rafaello, però Angello només somrigé amb una tristesa desepcionada.



—No puc… no puc permetre que se n’escape. Sap massa. —La veu d’Angello era un fil d’aire congelat.



Els dos homes xoquen amb força, l’espasa d’un contra l’altra, provocant un xiulit que feia tremolar les pedres del palau. Aurèlia, amagada darrere d’una columna, observava tot amb els ulls oberts. El cor li bategava a mil per hora, entre la por pel seu pare i l’angoixa de veure als escuders lluitar.



Amb un moviment inesperat, Rafaello esquivà un cop i, amb una precisió brutal, la seva espasa travessà el pit d’Angello. Aquest caigué a terra, amb un últim sospir carregat de tristesa i amor secret. Havia estat enamorat d’Aurèlia des de la infantesa, quan compartien rialles innocents, però ella mai no havia sabut res. Ningú podia saber-ho ara, menys els seu germà. Rafaello, amb les mans tremoloses, va mirar el cos dels amic i un pes gegant li oprimia l’ànima. Aurèlia no podia moure’s per el dolor que li causava veure algú morir, tot i no conèixer els sentiments amagats d’Angello, la deixà paralitzada. Els dubtes i les preguntes s’amuntegaven dins del seu cap: havia de fugir, havia de quedar-se o com podia haver arribat a tot això? El seu cor estava confós, però sabia que havia de continuar.



Amb cautela, s’en va anar del pati sense que ningú la veguera, corrent cap al jardí on sempre jugava amb un xiquet de xicoteta. La torre del jardí, alta i antiga, s’alçava al fons com un refugi enmig de tot el caos. El vent li bufava als cabells rojos, com si el destí intentara guiar-la. Cada pas que feia era un record dels jocs i rialles de la seua infantessa, quan no hi havia por ni traïció, només amistat i alegria.Quan arribà a la base de la torre, Aurèlia s’aturà un moment. Sense adonar-se, va començar a pujar la torre per les escales giratòries, cadascun dels seus passos plena de memòria i misteri. El cor li bategava amb força, i en un instant va reconèixer la figura que s’hi trobava.



Aurèlia, amb la respiració accelerada, es va recolzar a la paret de la torre. La por no havia desaparegut, però ara tenia un objectiu, un record, i una presència familiar que tant l’havia extranyat i li donava força per continuar. Mentre el sol es possava darrere del palau, el vent de juliol càlid li feia ballar els cabells rojos i encaragolats, com si li recordés que, encara que tot el que havia passat, encara hi havia un poc d’esperança.