Meritxella no va esperar que eixira el sol. Amb les mans tremoloses, va obrir el pany de la porta de Carmesina, que va fer un soroll metàl·lic enmig del silenci de la nit. No es va girar per mirar la casa on havia estat tot aquest temps. Ja no quedava res d'aquella amistat, només el record amarg de la traïció i unes mans plenes de rascades. Va començar a baixar la muntanya baix una pluja fina que li banyava la cara, sentint que, per primera vegada en dies, era l’ama de la seua vida, encara que sabia que estava anant cap a la gola del llop.



A mesura que s’arrimava a la ciutat de Roma, el soroll de la seua pròpia respiració accelerada l'acompanyava. Quan les torres del castell van aparèixer entre la boira de la matinada, Meritxella va sentir un calfred. Sabia que Càstul i Fèlix estarien vigilant. I així va ser. No li va fer falta caminar gaire fins que les armadures dels dos soldats van brillar baix la llum de les torxes.

—Princesa? —va dir Càstul, amb una veu que tremolava entre la sorpresa i la pena.



Fèlix es va quedar immòbil, amb la mà sobre el pom de l'espasa, però no la va traure. Al vore l'estat de la jove princesa—bruta, amb el pijama de llana de Carmesina ple d’arraps i els ulls trists per la fam—, els dos homes que l'havien criat van sentir una punxada de culpa al cor. Sense dir res, la van abraçar com mai ho havien fet per protegir-la del fred, i la van guiar cap a les portes del palau. El camí pels passadissos de marbre va ser un camí incòmode. Meritxella esperava crits, cadenes o, potser, el pitjor dels càstigs, però en canvi, ningú deia cap paraula.



Quan les portes de la sala del tron es van obrir, l'escena no era la que ella havia imaginat. L'emperador Constantí no estava assegut al tron amb la corona posada, sinó que caminava d'un costat a l'altre, amb la túnica desordenada i el rostre envellit deu anys en una sola setmana. En veure-la entrar, l’emperador es va quedar petrificat.

—Meritxella... —va moure els llavis sense poder emetre quasi so.



La princesa es va posar de genolls, esperant la sentència. En canvi, el que va sentir van ser uns braços forts que l'alçaven de terra. Constantí la va abraçar com mai ho havia fet en la seua vida, una abraçada desesperada, quasi violenta per la força, però carregada d'una calidesa que Meritxella no recordava. L'emperador plorava sobre el muscle de la seua filla, demanant perdó en veu baixa entre plors que no pareixien d'un emperador, sinó d'un home que havia perdut el mes preciat de la seua vida i l'havia recuperat de colp.



Durant els set dies següents, el palau de Roma va semblar ple de una pau que ja s’anyorava. Constantí va manar que els millors metges i servents cuidaren de Meritxella. Li portaven els vestits més fins per tapar les ferides que Carmesina li havia causat i li oferien banquets immensos. El seu pare es passava les hores assegut al peu del seu llit, contant-li històries de quan ella era xicoteta i la seua mare encara vivia. Pareixia que aquell desig il·lògic de voler casar-se amb ella s’havia esvaït com el fum. Meritxella, tot i que encara sentia un fil de por, va començar a relaxar-se. "S'ha curat", pensava ella mentre veia el seu pare somriure-li dolçament.



Però la ment de Constantí era un laberint fosc d’on ningú aconsegueix eixir realment. La bogeria no se n’havia anat, només s'havia quedat quieta, esperant el moment oportú per atacar amb més força. La setena nit, el silenci al palau era absolut. Meritxella dormia plàcidament, sentint-se per fi segura a la seua pròpia llar. De repent, una ombra es va mostrar contra la llum de la lluna que entrava pel finestral. Era Constantí. Portava la seua túnica més elegant, però els seus ulls estaven buits, fixats en un punt invisible. En la mà dreta—la qual tenia amagada darrere el seu tronc—, portava una petita arma and el signe del castell.



Es va acostar al llit de la seua filla amb moviments suaus. Es va quedar mirant la princesa durant uns minuts, potser recordant l'abraçada de feia uns dies o potser veient en ella un fantasma que només ell entenia. Sense un sol crit, sense una sola explicació, l'emperador va clavar l'arma en el pit de Meritxella. La princesa només va tenir temps d'obrir els ulls i veure, per un últim segon, el rostre de l'home que li havia donat la vida i que ara li la llevaba sense cap explicació. Va morir en el mateix instant en què el seu pare li feia un bes al front, tacat de sang.



L'endemà al matí, el sol va sortir sobre una població romana que no tenia ni idea de que el seu destí havia canviat per sempre. Els guàrdies van trobar el cos de la princesa sobre el seu llit de seda, envoltat de flors que el seu pare mateix havia col·locat. Però Constantí no es va poder quedar al palau. No es sentia per capaç a veure el dolor que havia causat. Poc després de l'alba, i després de una caminada reflexiva, l'emperador va pujar a la part més alta de la muralla del palau. Mirant la ciutat que havia sabut governar durant tant de temps, es va llançar al buit, buscant en la mort el final d'una bogeria que ni el poder ni l'amor havien pogut curar.



Així va acabar la dinastia del primer emperador de Roma, deixant un castell buit i una història que els futurs historiadors contarien amb por: la de la princesa que va fugir d'una amiga traïdora per acabar morint en mans d'un pare que la estimava massa i massa malament.