La primera nit a casa de Carmesina pareixia d’ensomni. Estigueren fins a les tantes contant-se les seues coses, com si mai hagueren perdut la comunicació. Quan va arribar l’hora de dormir, Meritxella va començar a pensar; pensava si valia la pena posar en perill la seua amiga o si era millor anar-se’n i viure ella sola. Quan es va despertar, va veure que Carmesina l'estava mirant fixament. Aquesta ja no la mirava amb els mateixos ulls que la nit anterior. Estava asseguda al llit, amb el rostre seriós, colpejant rítmicament el coixí amb els dits.

—Va, Meritxella, au cap a baix —digué Carmesina seriosament. La princesa es va estranyar, però la va seguir. En arribar a la cuina, estava el full de recerca i captura a la taula. —T'has parat a pensar, Meritxella, en el perill que m'estàs fent córrer? —va preguntar Carmesina sense ni tan sols mirar-la als ulls—. Tinc l'emperador de Roma buscant la seua filla i jo t'estic amagant ací. Si els guàrdies entren, no només et mataran a tu, també acabaran amb la meua vida. —Ho sé, Carmesina, i t'ho agrairé tota la vida —va respondre la princesa amb la veu un poc trencada, intentant acostar-se per abraçar la seua amiga. Però Carmesina es va alçar ràpidament, apartant-se com si el contacte de Meritxella fóra contagiós. —Els "gràcies" no canvien res. A partir d'ara, si vols quedar-te ací, les coses canviaran. Jo ja no sóc la teua amigueta de la infantesa, i tu ja no ets una princesa. Ací, ets una boca més que alimentar i unes mans que han de treballar.

Aquell mateix matí va començar el desastre. Carmesina va llançar un poal d'aigua gelada sobre el terra i li va donar un drap brut a Meritxella. —Frega, vinga. I no vull veure ni una taca. Després, aniràs al riu a llavar la meua roba. Tota. Ni se t'ocórrega tornar amb la roba bruta, o humida. Meritxella, amb els dits tremolosos i sense saber què fer, es va posar de genolls. Mai en la seua vida havia fet una tasca física semblant. Quasi no podia suportar el fred de l’aigua. Mentrestant, Carmesina estava assentada a la vora del foc, menjant-se un tros de pa amb formatge i mirant-la amb aires de superioritat.

—Pareix que les manetes delicades no serveixen per a res de profit, veritat? —es burlava Carmesina—. Mira't, la gran filla de Constantí, fregant el terra d'una qualsevol. Si ton pare et vegera ara, potser ja no voldria casar-se amb tu. Potser preferiria llançar-te als porcs. La humiliació era constant. Cada vegada que Meritxella intentava descansar un segon, Carmesina li recordava la seua situació amb crueltat. —T'has cansat ja? Quina pena. Vols que òpiga la porta i cride a Càstul i Fèlix? Estan ací baix, a la vora del camí, buscant-te com gossets. Només he de fer un senyal i la teua vida s'haurà acabat. Vinga, que el treball no es fa sol, si no vols que et delate ara mateix ja saps el que fer.

Els dies passaven i la situació cada vegada era pitjor. Carmesina va començar a obligar-la a fer les feines més dures. L'obligava a buidar els orinals, a netejar l'estable de l'única cabra que tenia i a cuinar menjars que després no la deixava tastar. Meritxella només tenia el dret de sopar les sobres, i només si a Carmesina li apetia. Se li va passar pel cap mil i una vegades la idea d'anar-se’n, de fugir, però va pensar que no seria capaç d’amagar-se. La fam va començar a fer efecte en el cos de la princesa. Els seus vestits de seda li anaven amples, i la seua pell, abans blanca i lluent, estava plena de morats i rascades. Però el pitjor era el maltractament psicològic. Carmesina gaudia veient com la dignitat de Meritxella cada vegada era menor.

—Per què ho fas, Carmesina? —va preguntar una nit Meritxella, plorant des del racó de la cuina on dormia sobre un sac—. Érem amigues. T'estimava com a una germana. Carmesina es va girar, amb la cara il·luminada per la flama del foc, i la seua expressió era la d'un monstre. —Amigues? Tu eres la princesa que ho tenia tot, i jo era la xiqueta pobra que havia d'agrair les teues sobres i els teus vestits vells. Em feies sentir insuficient cada dia de la meua vida sense ni tan sols donar-te'n compte. Ara, els llocs han canviat. Ara jo sóc la reina d'aquesta casa i tu ets la meua serventa. I m'encanta veure't així. M'encanta saber que la teua vida depèn d'un sol crit meu. L'amenaça de l'entrega era el pa de cada dia. Carmesina l'obligava a fer coses que Meritxella odiava, com anar al bosc de nit a buscar fruits mentre plovia, amenaçant-la constantment de dir als escuders on s'amagava. La princesa vivia en un estat de terror permanent. Tenia por de son pare, però ara també tenia por de la dona que havia considerat la seua millor amiga.

Una vesprada, Carmesina va arribar del poble molt alterada. —L’emperador ha dit que si no apareixes en tres dies, cremarà totes les cases d'aquesta part del mont —va cridar, agafant a Meritxella pel pèl—. M’estic arriscant massa! Més val que demà faces el doble de feina o t'arrossegaré jo mateixa fins a la porta del palau!

Meritxella es va quedar a terra, tremolant. Va comprendre que Carmesina mai la deixaria anar-se’n així com així, però que tampoc la anava a protegir per sempre. Aquella nit, mentre escoltava els roncs de Carmesina des de l'habitació que abans compartien com a amigues, Meritxella va mirar les seues mans desfetes. La ferida de la traïció i la pèrdua de dignitat li feien més mal que qualsevol colp. Va comprendre que, per molt que tinguera por de Constantí, preferia enfrontar-se al seu destí que seguir sent l'esclava d'una dona que gaudia del seu patiment. Només li quedava una opció: tornar al lloc d'on havia estat fugint tant de temps.