Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que mataren la seua filla perquè no volia jaure amb ell. Aquests escoltes, per por a ser despatxats o matats, varen obeir sense qüestionar.



Els noms d’aquestos soldats eren Càstul i Fèlix. Ells dos eren els més fidels a l’emperador Constantí, ja que sabien que una sola defraudació podia dur-los a la mort. Tot i això, la idea de capturar a la filla de Constantí, Meritxella, perquè després el seu pare li fera mal, els consumia per dins. Ells coneixien molt bé la princesa, i sabien perfectament que el fet de capturar-la no anava a ser fàcil. Ells mateixos varen ser els qui la van criar per a poder ser una bona i astuta futura reina.



La nit havia caigut sobre la ciutat de Roma, però el palau estava més despert que mai. L’emperador va manar una ordre. En aquesta indicava que qui trobara la princesa Meritxella guanyaria una gran recompensa. Doncs tot el món —escuders manats per l’emperador Constantí, ciutadans en busca de la seua gran recompensa, treballadors que abandonaren els seus llocs de treball, vagabunds que no tenien res millor que fer, xiquets que deixaren tots els jocs a la meitat, adults que deixaren els més menuts sense ningú que els cuidara—, tots buscaven la princesa Meritxella. I ella,assustada, estava amagada darrere d’unes cortines al palau. De cop i volta, va començar a sentir el soroll peculiar de les armadures. Ella coneixia eixe mateix soroll. Eren ells. Càstul i Fèlix, els hòmens que l'havien vista créixer des de xicoteta, que l’havien cuidada quan son pare no tenia temps, que l’havien educada perquè fóra una bona reina en el futur; els seus millors amics ara eren els qui la buscaven per a capturar-la.



—On pot estar amagada? —va dir Fèlix, amb una veu molt cansada.



Meritxella sabia que si es quedava al palau, la seua vida s’hauria acabat, però escapar seria una tasca difícil. Son pare, l'emperador, la persona que ella més volia en el món, s'havia convertit en un monstre. Ella no es podia imaginar la idea de casar-se amb son pare, però si no ho feia, l’emperador la faria pagar molt car.



Amb el cor a punt d’eixir-se’n del cos per la boca i una por que no la deixava ni respirar, Meritxella va aprofitar que els guàrdies es distraien per a eixir per una porta d’emergència que donava als jardins exteriors. Era una nit molt freda, i només eixir del palau ho va sentir pels seus xicotets i dèbils ossos. Sabia que no podia tornar al palau, almenys fins que passara un temps. Només tenia una persona en qui confiar de veritat: Carmesina.



Carmesina no era de la família reial, però eren amigues des de xiquetes i havien jugat juntes tota la vida. La seua casa era una vivenda senzilla prop del mont, l'únic lloc on pensava que estaria segura. Meritxella va córrer pels carrers de pedra, amagant-se de tota la gent que semblava estar buscant-la, fins que per fi va arribar a la porta de la seua amiga. Va trucar a la porta amb molta força i desesperació. Carmesina va obrir molt sorpresa.



—Meritxella? Què fas ací a estes hores? Has vist el fred que fa? Déu meu, estàs congelada! —va dir Carmesina, mentre li tocava la galta suaument.



—És mon pare, Carmesina —va dir Meritxella, amb una expressió que reflectia la seua tristesa i desesperació—. S'ha tornat boig. M'està buscant per a… no sé com dir-ho, diguem que vol fer-me reina del palau, vol que ens casem. Càstul i Fèlix tenen l'ordre d'agafar-me i portar-me amb ell. Per favor, deixa que em quede ací. Crec que ningú m’ha vist al vindre.



Carmesina va fer un somriure, encara que no sabia com devia reaccionar en aquestos casos. Ella també havia sentit l’anunci però no creia que la princesa acabaria trucant a la porta de sa casa. Meritxella, com estava tanassustada, va pensar que el somriure de la seua amiga Carmesina era de bona gana, però realment amagava una cosa molt lletja, de la qual Meritxella no sospitava gens. "Entra, amiga meua. Ací estaràs fora de perill", va dir Carmesina, tancant la porta amb clau amb un soroll que pareixia el d'una presó. Només entrar, li va oferir una xocolata amb galletes i una manta perquè entrara en calor.



—Explica’m, Meritxella, què ha passat? —No has vist l’anunci? —va preguntar la princesa, un poc estranyada. —No, deuria? M’estàs aterrant, amiga meua. —És sols que, mon pare, com ja t’he dit, vol que em case amb ell, d’aquesta forma diu que podríem multiplicar els nostres béns. I m’he escapat, està tot el món buscant-me, tinc por, Carmesina, per favor, ajuda’m, no em delates, t’ho demane de cor. —Meritxella, tranquil·litza't! No et vaig a delatar, no et preocupes, pots confiar en mi.



La princesa va somriure càlidament.



—Ara, vine ací al costat de l'estufa, et donaré un pijama i algo calentet per a sopar.