El matí va arribar massa ràpid. En Carlo va obrir els ulls abans que sonés el despertador. Durant uns segons no sabia on era. Va mirar el sostre gris del dormitori i va sentir el soroll del vell ventilador. Llavors ho va recordar tot. La caserna, els crits dels instructors, les botes dures i el cansament constant.
Va sospirar i es va asseure al llit. Les cames li feien mal i els peus encara li cremaven per les ferides dels primers dies. Al seu voltant altres nois es movien lentament. Alguns encara dormien, altres ja es vestien amb cara de son.
De sobte el despertador va sonar molt fort.
—Amunt! —va cridar el sergent Samuel des del passadís—. Ningú es queda al llit!
Tots els nois es van moure ràpidament. En Carlo es va posar l’uniforme verd amb presses. Encara li semblava incòmode, però ja no tant com el primer dia. Es va posar les botes amb cura. Quan es va aixecar va sentir una petita punxada als talons, però la va ignorar.
En Torres va baixar de la llitera de dalt i el va mirar.
—Cada dia sembles menys un noi ric —va dir amb un somriure petit.
En Carlo va arronsar les espatlles.
—Cada dia estic més cansat.
—Això és normal —va dir Torres—. Aquí tots estem cansats.
Els dos van sortir cap al pati amb la resta del grup. Encara era fosc i l’aire era fred. El cel estava gris i no es veia el sol.
Els nois es van posar en fila. El sergent Samuel caminava davant d’ells amb cara seriosa.
—Avui correrem —va dir—. I ningú es queixarà.
Va xiular fort.
—Ara!
Tots van començar a córrer pel pati. El soroll de les botes omplia l’aire.
En Carlo corria amb dificultat. El cor li bategava molt fort i la respiració era pesada. Les cames li feien mal, però va continuar.
A la tercera volta volia parar. Però sabia que no podia.
—No t’aturis! —va cridar un instructor—. Si pares, tornes a començar!
En Carlo va apretar les dents i va continuar corrent.
Un noi va caure a terra davant seu. El sergent Samuel es va acostar immediatament.
—Amunt! —va cridar—. Aquí ningú es queda a terra!
El noi es va aixecar amb dificultat i va continuar corrent.
En Carlo el va mirar un moment. Feia uns dies ell hauria estat en aquella situació.
Però ara no estava tan espantat com abans.
Quan finalment el sergent va xiular per parar, molts nois es van deixar caure al terra.
En Carlo es va ajupir amb les mans als genolls. Sentia el pit cremant.
En Torres es va asseure al seu costat.
—Ho veus? —va dir—. Ja aguantes més.
—Encara em costa —va respondre en Carlo.
—És normal. Els primers dies són els pitjors.
En aquell moment una ombra es va aturar davant d’ells.
Era en Gordo.
Alt, prim i amb els ulls freds.
Semblava tranquil, com si córrer no li hagués costat gens.
Va mirar en Carlo amb un petit somriure.
—El nou ja no cau —va dir.
Alguns nois van riure.
En Carlo no va dir res.
—Potser aguantaràs més del que pensava —va continuar en Gordo—. Però aquí tots aprenen de la manera difícil.
Després va marxar rient amb els seus amics.
Torres va sospirar.
—No li facis cas.
—Ho intento.
—Ell sempre provoca.
El sergent Samuel va tornar a cridar.
—Al menjador! Teniu deu minuts!
Els nois van caminar cap a l’edifici. El menjador era gran però molt simple. Les taules eren de metall i les cadires feien soroll.
En Carlo va agafar una safata. Hi havia pa, ous i cafè.
Tenia molta gana.
Es va asseure amb en Torres.
Durant uns minuts van menjar en silenci.
En Gordo estava assegut amb el seu grup. Parlaven i reien.
—Escolta —va dir Torres en veu baixa—. El Gordo t’està observant.
—Ja ho sé.
—Vol veure si tens por.
En Carlo va pensar uns segons.
—Potser sí que en tinc una mica.
Torres va somriure.
—Tots en tenim.
Quan van acabar de menjar, un instructor va entrar.
—Grup Alfa! Fora!
Els nois van sortir al pati.
L’instructor O’Hara els esperava.
Darrere seu hi havia un camp amb obstacles: cordes, parets de fusta i xarxes.
—Avui fareu el circuit —va dir—. Un per un.
Alguns nois van sospirar.
—Qui s’aturi, torna a començar.
Quan li va tocar el torn a en Carlo, va respirar profundament.
Va començar a córrer.
Primer va saltar una rasa.
Després va arribar a una xarxa baixa.
Es va arrossegar per sota. La terra li entrava als ulls.
Quan va sortir, les mans li feien mal.
Després va arribar a la paret de fusta.
Va intentar pujar.
Però va relliscar i va caure.
Alguns nois van riure.
En Carlo es va quedar quiet un moment.
Després ho va tornar a intentar.
Aquesta vegada va posar millor els peus.
Va pujar.
I va saltar a l’altre costat.
Quan va acabar el circuit estava cobert de pols i suor.
Però no havia abandonat.
Torres va aixecar el polze.
—Ben fet!
L’entrenament va continuar tot el matí.
Van fer flexions, salts i més curses.
Quan finalment els van deixar descansar, el sol ja estava alt.
Els nois es van asseure a l’ombra.
En Carlo estava molt cansat.
Però també sentia una cosa nova dins seu.
No era felicitat.
Era orgull.
Potser petit.
Però era seu.
En aquell moment en Gordo va passar caminant davant d’ells.
Es va aturar un moment.
Va mirar en Carlo.
—No està malament —va dir.
Després va continuar caminant.
Torres va riure una mica.
—Això és gairebé un compliment.
En Carlo va mirar el pati de la caserna.
Feia només uns dies que havia arribat.
Però semblava molt més temps.
Encara odiava aquell lloc.
Encara trobava a faltar casa seva.
Però començava a entendre una cosa important.
Allà dins només hi havia dues opcions.
Trencar-se.
O fer-se més fort.
I en Carlo ja sabia quina triaria.
