Tu! El novell! Has trigat massa! Mira els teus camarades: ja hi eren abans que jo acabi de cridar. Aquí no hi ha lloc per al pensament. Només se'ns permet obeir.
En Carlo va assentir en silenci. Una part d'ell es va rebel·lar. Però una altra part, més cautelosa, li va suplicar que callés. Aquest era un món on les paraules tenien un preu, i encara no s'ho podia permetre.
Van començar els exercicis de marxa: girs, formacions, passos dobles, aturades brusques. En Carlo va intentar seguir el ritme, però cada moviment li clavava els talons a les botes. Quan va perdre la compostura, els crits d'en Samuel el van colpejar com bufetades invisibles.
Al cap d'una hora, els nois estaven xops de suor i ofegaven. L'aire es tornava cada cop més sufocant. En Carlo va sentir que la seva visió s'ennuvolava lleugerament. En Torres se'n va adonar i li va parlar sense moure els llavis.
—No et desplomis... —va murmurar—. Si caus, els sergents no t'oblidaran mai.
En Carlo es va esforçar i va ajustar el ritme. Però el dolor era insuportable i el ritme gairebé impossible de mantenir. Finalment, quan en Samuel va donar l'ordre de descansar, en Carlo va caure de genolls. El terra cremava, però necessitava respirar.
—Què és això? —va cridar, fent-lo aixecar d'una empenta—. Això no és una guarderia! Si els vols fallen, esperem quedar-nos a Calaix!
En Carlo no sabia què volia dir Calaix, però el murmuri general indicava que no era bo. Es va posar en fila, amb la mandíbula apretada i els ulls fixos endavant.
Quan finalment el van deixar anar, el terreny havia arribat a la seva fi. Era una boira blanca, gairebé negra, i el vent nocturn semblava l'únic element agradable en aquell lloc. Els nois van caminar cap al menjador en un silenci profund, com si ningú volgués trencar-lo. El pagament no sempre és vàlid.
Hola, deixa'm que t'expliqui el de les safates de menjar senzill i insípid. En Carlo no es va adonar que ningú el mirava. Era el noi que Torres anomenava El Gordo. Alt, prim, amb ulls tan freds com un ganivet humit.
El Gordo va anar a la presó del costat, observant-la atentament, com si estigués estudiant una obra de teatre nova a la presó. En Carlo evitarà el mirador; llavors ja serà massa tard: ja el veig.
Torres es va acostar i es va asseure al seu costat.
—No el miris —va dir Torres impassiblement—. Ell és qui mana aquí. Si el fas enfadar, s'ha acabat per tu.
—Però jo no he fet res —va murmurar Carlo.
—Exactament. Ell és qui decideix si li agrada o no.
Carlo va empassar saliva amb dificultat. No va poder empassar-se res més.
Més tard, a la seva habitació, va apagar el llum i no va sentir res més que el brunzit del vell ventilador. Carlo es va estirar, però no va poder tancar els ulls. Tots els esdeveniments del dia li giravoltaven pel cap.
Torres, que dormia al seu costat, va dir suaument:
—O aprens ràpidament d'aquesta experiència o s'ha acabat per tu.
En Carlo va pensar un moment. Era veritat: allà ningú et preguntava si volies aprendre. T'hi obligaven.
De sobte, uns passos van ressonar pel passadís. Un oficial feia la seva ronda. En Carlo es va quedar glaçat, contenint la respiració. Sabia que fins i tot dormir era difícil en aquell lloc.
Quan va caure el silenci, algú va xiuxiuejar:
"Nou... estàs dormint?"
La veu provenia d'un altre llit. En Carlo es va incorporar una mica. No sabia qui era.
"Per què?", va respondre dèbilment.
"Només volia dir-te... vés amb compte amb els més grans", va dir la veu tremolosa. "T'han vist caure avui. I aquí, hi ha conseqüències."
Un calfred va recórrer l'esquena d'en Carlo.
"Qui ets?", va preguntar."Un amic... per ara."
Llavors va callar. I en Carlo va entendre que en aquest quarter, les paraules tenien pes. I el silenci encara més.
L'endemà, abans de l'alba, va sonar la diana. Un soroll ensordidor, com si algú li hagués esclafat el crani amb una paella. Carlo es va despertar sobresaltat. Li feien mal les cames i panteixava.
El sergent Samuel ja cridava pel passadís:
"Amunt, reclutes! Avui no serà millor que ahir!"
Carlo es va posar ràpidament l'uniforme, malgrat el dolor palpitant als peus. Torres va dir en veu baixa:
"Avui, entrenament de tir. Molts ho gaudeixen. Però no tingueu por. Aquí, les armes tenen més pes que els errors."
Quan van arribar al camp de tir, els instructors els esperaven, amb els rifles a la mà. Carlo va sentir un calfred. Mai havia agafat una pistola de veritat. El metall era fred i intimidatori.
L'instructor O'Hara caminava en silenci entre ells.
Escolta, va dir, això no és una joguina. Si tens por, et faràs mal. I si et falta confiança, la bala no encertarà el blanc.
Van començar a practicar. Les mans de Carlo estaven humides de suor i gairebé va deixar caure el rifle. O'Hara el va veure.
Això no és una joguina, recluta, li va xiuxiuejar a l'orella. Si no ets responsable, millor que te'n vagis.
Carlo va estrènyer les dents. No volia anar-se'n. Sabia que decebria els seus pares si ho feia.
Cada tret tenia un so agut i sec que li feia tremolar el pit. Torres era un excel·lent tirador. Gros també, però era més intimidatori que el rifle.
Carlo va fallar molts blancs. Els instructors se'l van mirar amb desaprovació.
Quan van acabar, Samuel va dir:
El novell ni tan sols sap agafar un rifle
Tothom va riure. Carlo va abaixar la mirada. Aquella tarda, mentre netejaven les armes, Gordo es va acostar. La mirada era dura. Tu, el nouvingut, va dir. Vaig sentir que vas caure ahir. No va ser només fatiga, oi?
Aquella nit, en Carlo va dormir malament. Es despertava sovint, mirant fixament el sostre. Tenia el cos esgotat, però els seus pensaments corrien inquiets. No parava de pensar en en Gordo i la seva mirada glacial. El detestava profundament.
Al matí, abans de l'alba, l'alarma del destí va tornar a sonar, ensordidora. Carlo va saltar del llit. Li feien mal les cames, sobretot els peus.
"¡Aixeca't!", va cridar el sergent Samuel des del passadís. "Ningú es queda al llit!".
Carlo es va esforçar per posar-se l'uniforme. Les botes l'estrenyien moltíssim, però no va dir res. Torres li va donar un copet suau al braç.
Aguanta, va dir. Els primers dies són els pitjors.
Van sortir al pati. Feia fred i encara era fosc. Alguns dels nois badallaven, d'altres miraven a terra. Ningú deia res.
Avui correrem, va anunciar el sergent. «Molt.
Van córrer pel pati. En Carlo anava lent. El cor li bategava amb força i amb prou feines podia respirar. A la tercera volta, volia rendir-se, però sabia que no podia.
No t'aturis!, va cridar un instructor. Si no, hauràs de començar de nou!
En Carlo va apretar les dents i va continuar corrent. Li tremolaven les cames. Va veure alguns dels nois rient quan gairebé va caure.
Al cap d'una estona, finalment els van deixar aturar. En Carlo es va ajupir, amb les mans als genolls. Sentia dolor per tot el cos.
En Gordo es va quedar allà dret, tranquil, com si no estigués cansat. El va mirar i li va dedicar un somriure feble.
En Carlo va baixar la mirada.
Després d'esmorzar, els van portar a la classe. Era una habitació petita amb cadires velles. Un professor parlava molt, però en Carlo no entenia gairebé res. Estava molt cansat.
Va pensar en casa seva, en el seu llit, en la seva mare.
"Què faig aquí?", es va preguntar.
A la tarda, van escombrar el pati. En Carlo va arrossegar una escombra molt pesada. El sol era fort.
De sobte, algú el va empènyer per darrere. En Carlo gairebé va caure.
—Compte, nen ric malcriat! —va cridar una veu.
Era Gros.
Carlo no va dir res. Va agafar amb força el pal de l'escombra. Sabia que parlar només empitjoraria les coses.
—Aprèn ràpid —va dir en Gordo—. Si no, aquí us faran mal.
Després va anar rient.
Torres s'hi va acostar.
—Ni se t'acudeixi respondre-li —va dir—. Està intentant provocar-te.
Aquella nit, Carlo estava completament esgotat. En ficar-se al llit, li feien mal els braços, les cames i el cap.
Però, malgrat tot, no va plorar.
—No em trencare —va pensar—. Encara que faci mal.
I amb aquest pensament, Carlo va tancar els ulls, preparat per un altre dia dur a la caserna.
El matí va arribar massa ràpid. En Carlo va obrir els ulls fins i tot abans que sonés el despertador. No sabia per què, però el seu cos sabia que era hora de llevar-se.
Va mirar al seu voltant. Tothom es movia lentament.
De sobte…
Bang! El despertador va sonar fort.
En Carlo va saltar. Ràpidament es va posar l'uniforme. Les botes encara li feien mal, però no tant com el primer dia.
En Torres el va mirar.
—No sembles gens tu mateix —va dir.
En Carlo no va respondre.
Van sortir al pati. Feia fred. El cel era gris. El sergent Samuel els va mirar fixament.
—Avui no mata ningú! —va cridar.
Van sortir corrent. En Carlo va córrer, esbufegant. El seu cor bategava amb força, però va continuar.
Ja no era l'últim.
Un noi va caure a terra. El sergent li va cridar.
En Carlo el va mirar i va sentir alguna cosa estranya. No estava tan espantat com abans.
Després van fer flexions, salts i van continuar corrent. En Carlo estava esgotat, però va perseverar.
En Gordo el va observar en silenci. No va riure.
Això li va donar coratge.
Quan van acabar, en Carlo estava molt cansat, però encara estava dret.
En Torres es va acostar.
"Veus? Pots durar més."
En Carlo va mirar al voltant del pati.
I va pensar que potser aquell lloc no l'espantaria tant com el primer dia.
Però sabia que el pitjor podia passar en qualsevol moment.
I això li va impedir trobar la pau.
