En el quart de militar arribava un noi nou de 15 anys que en dic Carlo, per falta de disciplina, educació i responsabilitat els seus pares van decidir apuntar-lo a un quart militar tot el estiu, però no sabria les grans sorpreses que s'enduria a dins. Quan va ser el seu primer dia arribo sense saber res, pensava que era com un altre qualsevol campament d'estiu, però per la seva mala sort no va ser així.

El primer canvi que va veure és la vestimenta que portaven tots com un uniforme molt entallat i molt verd es veia molt incòmode però el pitjor era el calçat que en eren unes botes que semblaven molt pesades i molt atapeïdes. vestimenta que tots portaven era tot al contrari el veia com si això fos pobres i de gent sense diners ell ho detestava. Als minuts van venir dos instructors de la caserna que van començar a veure'l de cap a peus i un d'ells li parlo en veu alta -"sóc el sergent Samuel i som a la caserna militar on aqui aprendries fer un home de veritat"- Carlo va començar a veure'l molt estrany i es va posar a dir al cap -"m'acaba de cridar? aquest senyor que ni em coneix de res”- es va quedar en xoc i el sergent li va tornar a alçar la veu i aquesta vegada li va dir -"no m'has sentit mongol? mou-te o et moc"-, Carlo amb una veu molt innocent pregunta -"On senyor?"- Carlo no sabia on anar. Només notava com els altres nois del pati se'l miraven de dalt a baix, alguns amb menyspreu, altres amb indiferència, com si la seva presència no fos res fora del comú. Aquest indret era un món estrany, lluny de casa, lluny de la seguretat que sempre havia conegut. El sergent Samuel va fer un gest sobtat i va assenyalar un edifici llarg amb portes metàl·liques i pintura esclofollada.



"Aquí, recluta. Primera lliçó: aquí no es fan preguntes, s'obeeix."

Carlo va empassar saliva amb dificultat i va començar a caminar amb passos curts i vacil·lants, com si trepitgés terreny prohibit. Les seves botes noves li fregaven els talons i ja sentia el dolor agut i ardent, però el va aguantar. Si alguna cosa havia après dels pares, era que mostrar debilitat només li portava més problemes.

En entrar a l'edifici, una olor d'humitat, suor i sabó vell el va envair. Era el dormitori: dues interminables files de lliteres metàl·liques, ordenadamentalineades com a soldats immòbils. Alguns nois ja hi eren, doblegant la roba amb una precisió gairebé mecànica. Ningú ho va saludar.

Un d'ells, un jove bru d'ulls brillants, se'l va mirar un instant. Semblava voler dir alguna cosa, però es va contenir i va continuar amb la feina. Carlo va pensar que potser ningú no volia conèixer-lo.

El sergent Samuel el va empènyer lleument per l’espatlla.

—Aquesta és la teva llitera. Tens deu minuts per ordenar-ho tot i posar-te l’uniforme. A partir d’ara, ets part del grup Alfa. I al grup Alfa no li agrada la gent lenta.

Va marxar sense esperar resposta.

Carlo va mirar la llitera. Sobre el matalàs prim hi havia un uniforme plegat i una ampolla d’aigua mig buida. Tot era auster, dur, com si aquella caserna estigués dissenyada perquè ningú s’hi sentís còmode. Va començar a canviar-se ràpid, però els nervis li feien relliscar els botons, i les botes, encara rígides, li pesaven com pedres.

Després de cinc minuts, va sentir un xiulet fort que va ressonar per totes les parets.

—A la formació! —va cridar una veu llunyana.

Els nois del dormitori van sortir corrents. Carlo, desorientat, els va seguir, patint perquè no sabia ni on es feia la formació. Va córrer darrere el grup fins al pati central, on diversos instructors esperaven amb cara d’avorriment i autoritat.

El sergent Samuel caminava d’un costat a l’altre, com un gos vigilant el seu territori.

—Avui començareu a entendre què és la disciplina —va anunciar—. Aquí ningú és especial. Aquí tots sou iguals: reclutes. I tots aprendreu el mateix, encara que sigui a la manera difícil.



Carlo va sentir una pressió estranya al pit. No sabia si era por, ira o simplement confusió. Volia entendre què hi feia. Els pares li havien ditque era una "experiència d'aprenentatge", però no havien esmentat aquesta hostilitat persistent.

"Tu, el nou!", va cridar Samuel de sobte, assenyalant-ho. "Vine aquí".

Totes les mirades es van girar cap a Carlo.

Va avançar a passos curts, amb el cor accelerat. En arribar al costat del sergent, aquest el va mirar fixament, com si avalués si mereixia la seva atenció.

"Com et dius?"

"Carlo... senyor", va respondre.

"Carlo", va repetir Samuel amb un fred somriure, "sembla que no has treballat ni un dia a la teva vida. Un autèntic covard, com diuen per aquí".

Carlo va sentir una pressió estranya al pit. No sabia si era por, ira o simplement confusió. Volia entendre què feia. Els seus pares li havien dit que era una “experiència formativa”, però no havien esmentat aquesta persistent hostilitat.

"Tu, el nou!", va cridar Samuel de sobte, assenyalant-ho. "Vine aquí".

Totes les mirades es van girar cap a Carlo.

Va avançar a passos curts, amb el cor accelerat. En arribar al costat del sergent, aquest el va mirar fixament, com si avalués si mereixia la seva atenció.

"Com et dius?"

"Carlo... senyor", va respondre.

"Carlo", va repetir Samuel amb un fred somriure, "sembla que no has treballat ni un sol dia a la teva vida. Un autèntic covard, com diuen".

"Sóc l'Instructor O'Hara", va dir amb veu greu. "Els seus cossos són febles, les seves ments encara més febles. I la seva disciplina és inexistent. Això canviarà".

Els va fer córrer deu voltes a la pista de sorra. Carlo va sentir que li cremaven els pulmons a la tercera volta. Per a la sisena, les botes ja li havien deixat profunds talls als talons. Per a la desena, panteixava.

Finalment, va caure de genolls, xopat en suor, amb la cara vermella i amb nàusees. Però abans que pogués aixecar-se, O’Hara va cridar:

"Aquí, no ens rendirem! Aixequeu-vos!"

Carlo va intentar posar-se dret, però li tremolaven les cames.

Torres ho observava de reüll.

“Vinga, noi… si et quedes allà baix, et mataran per sempre”.

Amb una força sobrehumana, Carlo va reunir totes les seves forces i es va posar dret. No sabia com, però ho va fer.

Al final del matí, els cadets van tornar al menjador.

Allà, Carlo va veure per primera vegada els grups que semblaven dominar la plaça. Alguns cadets majors es movien com a intocables. Hi havia un noi alt i prim de mirada freda, a qui tots evitaven. Torres li va xiuxiuejar:

"Aquest és el grassonet. No hi discuteixes. És un veterà i sap com manejar els fils. Els grans tenen més poder aquí del que creuen".

Carlo es va sentir profundament incòmode. No volia enemics. Però tampoc volia amics que el poguessin destruir.

Va agafar la safata i es va asseure en un racó. Mentre menjava, es va adonar que aquest estiu no seria només un càstig. Seria una guerra silenciosa, un lloc on s'hauria d'aprendre a defensar-se, a callar, a observar. Un lloc on descobriria de què era realment capaç.

I per primera vegada a la vida, Carlo es va adonar que potser havia arribat a un punt d'inflexió. Que aquest lloc, malgrat l'odi que sentia per ell el primer dia, el podia transformar de maneres inimaginables.

Així que, quan els instructors el van trucar per a l'entrenament de la tarda, Carlo va deixar caure la safata, va prémer els punys i va respirar profund.